El sensellarisme més invisible: de dormir en el forat d'una escala a donar voltes en autobús

BarcelonaUn estossec, el xiuxiueig de dues veus o un fil de música a la nit, en hores en què l'edifici és un desert, posa en alerta els veïns. La sorpresa arribarà a plena llum del dia, quan pugi els graons que van del cinquè al sisè i últim pis de l'escala. Allà just davant la porta blindada d'accés al terrat hi ha un minúscul matalàs encaixonat i una petita motxilla que els residents esporàdics de la nit anterior han deixat abans de sortir quan encara regna el silenci a la finca. Al vespre, hi tornaran sense fer soroll i intentant passar desapercebuts. L'escena és en una comunitat del barri barceloní de Sants que ha decidit en assemblea tancar el tram final de l'escala amb una reixa.

Entre la por i la incomoditat, els veïns del cinquè –que volen preservar la identitat– expliquen que no sempre són les mateixes persones les que s'amaguen al pis de dalt i sospiten que han de tenir clau de la porta d'entrada. En els pocs mesos que dura aquesta situació mai hi ha hagut cap conflicte. Els Mossos confirmen que no hi ha denúncies ni incidències remarcables per situacions com aquestes.

De fet, més enllà de la vida al ras de places o tendes de campanya, el sensellarisme és bàsicament un fenomen invisible i en la majoria dels casos hi ha convivència i, fins i tot, els veïns acostumen a "cuidar" les persones que hi dormen, portant-los "una sopa calenta o mantes". "Es crea una comunitat", afirma Raquel Rico, tècnica de sensellarisme de l'Ajuntament de Girona i presidenta de la delegació gironina del Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya (CEESC), que subratlla la necessitat d'"humanitzar" les persones sense llar. "Se senten com la brossa, i un simple «Bon dia!» els dona la vida", afirma l'experta.

Del carrer a la feina

Situacions com la descrita de la finca de Sants no són noves. El sensellarisme creix a mesura que s'accentua l'increment dels preus dels lloguers i tots els informes publicats revelen que cada cop més hi cauen persones que no poden sostenir la despesa de la casa, s'han separat o bé han tingut una malaltia que els ha reduït els ingressos. Les expertes subratllen que cada cop més es troben amb perfils de persones que treballen. El problema és que els pocs serveis d'atenció al sensellarisme estan desbordats i no s'estan dimensionant a les necessitats reals, que xifres no actualitzades i parcials situen al voltant de 60.000 persones a Catalunya, entre les que s'estan al ras o en infrahabitatges.

El carrer, el ras, és –sobretot entre les dones– "l'últim de l'últim", sosté Rico. Abans, es proven altres "alternatives" que obliguen a la "invisibilitat" de cara a la resta de ciutadania, explica Núria Martínez, directora del Centre Residencial d'Inclusió Hort de la Vila de Sant Joan de Déu Serveis Socials Barcelona. "Són conscients que, a la mínima, per qualsevol incident els veïns poden fer-los fora", continua Martínez. També assenyala que, davant la por que les persones sense llar poden generar en certs sectors de població, la veritat és que sovint la por és més intensa entre els que viuen al carrer. Per a Rico, tot i que diu que els entén, són "temors infundats", i apunta que hi ha més agressions contra sensellar que a la inversa.

Estan sols, sense porta ni ningú que els protegeixi –més enllà dels gossos, que els fan companyia i els donen afecte–, així que busquen un lloc "de seguretat" per fugir de l'aporofòbia (l'odi a la pobresa), expressada en atacs físics, però també en insults o mirades inquisitives, apunta Martínez, que afirma que el carrer aguditza "la vena de supervivència i de pragmatisme" i l'objectiu és "no perdre la documentació, poder dutxar-se i menjar i no patir cap mal".

La fragilitat de la nit

Les dues professionals socials tracten diàriament amb persones que han estat al carrer o encara hi són. Les coneixen perquè els han explicat quines "estratègies" segueixen per evitar les nits al carrer. Sobretot són les dones les que busquen aquestes alternatives. I quan es troben en aquest punt d'estar sense sostre segurament arrosseguen "penúries", com situacions d'intimidacions, de violències, de sotmetre's a canvi d'un lloc per dormir. Rememora els relats d'usuàries violentades perquè a la porta d'un hospital un desconegut els ha ofert 20 euros a canvi de sexe o que un altre home que havia robat el telèfon mòbil a una dona sensellar li va demanar sexe per tornar-l'hi. "Ella ho va acceptar perquè volia recuperar les fotografies dels fills que hi tenia guardades", resol.

Les enquestes d'Assís constaten les diferències entre homes i dones en situació de carrer. Hi ha dones que eviten de totes totes la nit al ras i quan poden entren a estacions del metro o pugen en un autobús nocturn i s'hi estan tota la nit donant voltes. "Hi troben seguretat, estan aïllades del fred i la calor, protegides d'atacs", expliquen des d'aquesta entitat referent en el sensellarisme femení. Moltes dormen durant el dia perquè se senten més segures que amb la llum solar no els passarà res i, durant la nit, estan despertes, coincideixen tots els experts. A la nit, les persones sense llar són "més fràgils" i troben refugis en caixers, però també en estacions, en aeroports (malgrat que el del Prat s'ha blindat per prohibir l'entrada a les persones sense llar) i també a les sales d'espera d'hospitals i altres centres sanitaris.

Des de Girona, Rico explica el testimoni d'una dona que a la nit "caminava darrere del camió de les escombraries". Qualsevol lloc abans que estirar-se al carrer, on "sempre dormen amb l'ull obert i no poden descansar", apunta Martínez. Aquesta situació es tradueix en situacions d'estrès, angoixa o depressió, trastorns que pateixen almenys dos de cada deu sensellar. Martínez també fa memòria de com una mare que estava acollida en un dels centres de SJD es passava bona part del matí asseguda en un banc mentre el seu fill adult, que sobrevivia al carrer, "dormia a la seva falda". La "desesperació" també va fer, com recorda Martínez, que persones desnonades d'un pis s'hagin quedat en un racó de l'interior de la finca i hi facin vida gairebé d'amagat.