Acabarem amb un poema de Carles Fages de Climent (1902-1968), ciutadà honrat de Castelló d’Empúries, el poble del meu llinatge per línia paterna. Fages, avui plenament reivindicat, va escriure en una data que no puc precisar el poema Himne nou a l’Empordà, una contrada que tradicionalment havia estat federalista i ara és principalment independentista: vaivens de les idees. Jo mateix –si avui em deixeu parlar en primera persona, que odio tant com Pascal: "Le moi est haïssable"– anava a la minyonia amb el pare o amb l’oncle, l’hereu del mas, a visitar la llibreria de can Canet a la Rambla de Figueres, on es reunia d’amagat una colla de “federals de tota la vida” a la rebotiga de l’establiment, guardada només per una cortina de poca entitat, en una penombra cautelosa.

Fa pocs dies es van reunir al MNAC, Barcelona, quatre experts en museística que van expressar la seva preocupació per la marxa de l’entitat, per la deserció dels visitants d’aquella classe mitjana de la ciutat que, com en altres capitals d’Europa, ha perdut l’interès en la cultura del passat, i pel caràcter desdibuixat del concepte que ha de definir tot museu. Els especialistes consideraven que el MNAC “és una col·lecció única i magnífica”, ben cert, que “formalitza la identitat catalana i la identitat contemporània”. La idea és saludable, però caldria tenir present que la identitat catalana i la identitat contemporània més aviat són contradictòries, perquè la “identitat contemporània”, en termes globals, no forma cap unitat, sinó un esmicolament general o una identitat bastarda. I encara: “El públic cada cop entén menys la identitat i la missió del museu més important de Catalunya”.

La fama no tenia mala premsa als segles de les cultures clàssiques de Grècia i Roma –així ho llegireu a qualsevol Aurea dicta, com la que es va editar a la Bernat Metge–, però va començar a resultar sospitosa a partir del Renaixement. Erasme i Montaigne, del període final de l’humanisme, no l’apreciaven. Potser el fenomen té a veure amb el fet que la impremta havia posat a l’abast de molts lectors els llibres que s’escrivien: la quantitat fa més remor que la qualitat.

Des de fa poques setmanes, la informació del temps a TV3 inclou la ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya avui italiana, en altres èpoques sota el domini de la Corona d’Aragó. Un 22,4% de la població hi parla català, restes de la presència dels nostres avantpassats: aquesta deu ser la raó per la qual la televisió catalana ens informa de l’estat del temps en aquell indret. La iniciativa és digna de lloança, perquè assabenta els televidents de l’expansió dels catalans a la Mediterrània, un fet que es va produir, mirant-ho a l’engròs, des de la minyonia de Jaume I (1225) i el regnat de Pere el Cerimoniós fins a la reincorporació del regne de Mallorca a la Corona, el 1344.

En unes declaracions a un diari del país, Pilar Rahola, guanyadora del premi Prudenci Bertrana del 2024, parlava amb arguments sòlids de la seva novel·la Cornèlius, l’almogàver. Rahola, que és més política i opinadora que escriptora de gran patent, afirmava que havia escrit aquest llibre per enaltir els almogàvers, aquelles tropes d’assalt (sturmtruppen, en alemany del segon i el tercer Reich), un exèrcit de mercenaris que va contribuir eficaçment a l’expansió dels catalans a la Mediterrània, actius sobretot durant els segles XIII i XIV.

Hi ha pobles que han viscut sota una dictadura i que no triguen a oblidar-ho, tan contents. Però hi ha pobles en què aquesta memòria no queda mai vençuda. És el cas de Romania en l’afer József Nyírő, un escriptor de la Transsilvània hongaresa.

Fins i tot amb els autors clàssics succeeix que un bon dia deixen de llegir-se. ¿Quin lector no alemany dedicarà dies d’esforç a llegir el Faust, de Goethe, encara que estigui traduït amb molta d’art a una llengua coneguda? Pocs. ¿Qui s’endinsa en la Comèdia, del Dant, més tard “divina”, malgrat que la traducció sigui molt fluida, com la de Josep Maria de Sagarra, i porti, endemés, les notes aclaridores que demana un llibre tan savi i tan complex? Pocs. ¿Qui dedicarà temps al Sartor Resartus (El sastre apedaçat), de Carlyle, encara que sigui un dels grans llibres del segle XIX? Quasi ningú.

Ja hem parlat en altres ocasions de la dissolució del prestigi moral dels intel·lectuals. No és que ells s’hagin tornat persones immorals (hi ha de tot, és clar); és que el gruix de la societat ha deixat de creure en cap cosa que sigui transcendental, massa ben argumentada, o que superi la mediocritat del comú (hi ha de tot, ara també).

Aquesta dansa, més coneguda a Catalunya com “dansa de la mort” (en anglès i alemany, igual: dance of death, Totentanz; en francès, danse macabre), és un “ball” que es va originar al segle XIV, molt possiblement a causa de l’enorme mortaldat deguda a la pesta negra i a la devastadora Guerra dels cent anys. Va divulgar-se molt a tot el continent, i avui és poc visible com a representació escènica; però històricament ha estat molt present a les arts gràfiques i pictòriques. Els millors exemples es troben, o es trobaven –i se n’han conservat dibuixos–, a Basilea, a Dresden, o al claustre de la catedral de Sant Pau, a Londres. Holbein en va fer tota una sèrie de gravats d’enorme categoria, i encara s’editen. A banda d'això, Florence Whitney és autora d’una obra francament introbable, de cap al 1910, anomenada The Danse of Death in Spain and Catalonia, d’especial interès per a nosaltres.

Ha arribat als establiments del ram la pel·lícula d’Albert Serra Tardes de soledad, amb la participació especial d’Andrés Roca Rey, un torero de qualitat. El fet que ara puguem veure-la tres vegades, millor en dies alterns que seguits, permetrà a tothom fer-se, potser, una idea una mica més assaonada de què significa l’art del toreig.

Com que en aquell moment encara no hi havia, a Anglaterra, diaris de gran tiratge, Joseph Addison i Richard Steele van fundar l’any 1711 un full volander amb el nom The Spectator, que va tenir una vida efímera: durant la primera etapa, entre 1711 i 1712, tot ho va escriure Steele; de vegades també Addison i alguna persona més, deixant a banda una secció de “cartes al director” que mantenia un diàleg permanent entre l’opinió del fundador i la dels lectors, com encara passa. Més endavant, el 1714, se’n va fer càrrec Addison tot sol, i encara hi va haver un reguitzell d’entregues. Donald Bond en va fer una edició completa, utilíssima, l’any 1965: molt recent. (La literatura té un tempo diferent del temps de la història.)

Un dels aspectes més genials dels dos llibres de Lewis Carroll sobre Alícia és la contínua discussió que s’hi presenta, a càrrec d’ella i dels seus interlocutors, sobre el significat de les paraules, la necessitat que els parlants convinguem en un mateix sentit atorgat a cada mot i l’aparició continuada del percaçament lingüístic. Així, per exemple, a Alícia al país de les meravelles, l’Àguila respon d’aquesta manera a una cosa que ha sentit: “Parla menys enrevessat! No entenc el sentit de la meitat de les paraules llargues que has fet servir, i encara et diré més: em sembla que tu tampoc!” (És un fenomen molt habitual, ara que totes les llengües, no solament el català, van al botavant.) Més enllà al mateix llibre, diu la Tortuga: “Mira, si un peix em vingués a veure i em digués que se’n va de viatge, jo li diria: «Amb quin patge?»” I Grifó hi diu: “No vols pas dir «equipatge»?” I respon la Tortuga: “Jo vull dir el que dic”. Es llegeix una cosa semblant a Alícia través del mirall. Diu Humpty Dumpty: “Quan jo faig servir una paraula, aquesta paraula significa exactament el que jo vull que signifiqui”. I respon Alícia: “La qüestió és saber si es pot fer que les paraules signifiquin coses diferents”.

Al llibre de l’Èxode, XX, que juntament amb el Levític és el més ple de normes, rituals i manaments de la Bíblia, s’hi llegeixen unes quantes coses de molta brutalitat, pròpies d’aquest déu venjatiu que és Jahvè, i d’altres, més pacífiques, que valen per a quasi totes les religions monoteistes que hi ha al món.

La burgesia —paraula que, a dreta llei, només designa la classe mitjana alta d’una ciutat una mica gran— presenta unes constants força clares, a tot el continent, pel que fa a la seva actitud davant les formes de l’alta cultura: el fol·lore (com es deia abans) és una altra cosa, i es diferencia del que aquí anomenem “cultura” pel fet que la cultura sempre presenta novetats, i el folklore molt poques, o cap.

Ara resulta que al grau de filologia romànica de la Universitat de Barcelona només s’hi ha matriculat un estudiant: Roc Àngela Novella. Nova i rara vocació angèlica, forta com la pedra. Aquests estudis, que van florir en especial quan els dirigia Martí de Riquer, han estat a punt de desaparèixer des de la jubilació d’aquell gran savi. Un moviment dut a terme per una filla seva i tota una colla de professors d’aquell departament, i d’altres, ha evitat que desaparegués; però l’espasa de Dàmocles penja damunt la testa d’aquesta especialitat, que, de fet, juntament amb el grau d’estudis literaris (o literatura comparada) és el més generalista d’aquesta universitat. Un quídam va presentar fa anys un informe per unificar, sota la forma d’un grau d’humanitats, assignatures de filosofia, filologia i història –que és el que tindria més sentit en aquest moment–. Però no va prosperar: rieu-vos dels regnes de taifes del califat de Còrdova.

Una que es diu Katarzyna Basinska, investigadora de la Universitat de Cambridge, Anglaterra, com que un dia no sabia què fer, va inventar un procediment informàtic gràcies al qual, ha dit, podrem parlar amb els difunts. És un símptoma més del descrèdit de les religions i de la ja fa temps diagnosticada “mort de Déu”. O una suplantació blasfema. O una ximpleria.

No us refieu, amics lectors, de les llistes de llibres per a l’estiu que proposen els diaris, amb l’excepció d’aquest: estan al servei de les editorials i de les llibreries, llocs en què —això pot passar perfectament— un podria no trobar cap edició del Convit, de Plató —lectura que agradaria molt als adolescents— o de La princesa de Clèves —ideal per a tota dama que vulgui i dolgui els amors adúlters a l’estiu. Les llibreries en són plenes, de clàssics; moltes editorials del país publiquen traduccions magnífiques de llibres escrits en llengües estrangeres, més o menys antics, que podrien fer les delícies dels lectors qualsevol temps de l’any. Però aquests llibres són rarament aconsellats.

El procediment de l’anomenada –ras i curt– selectivitat fa aigües per tot arreu. A les proves d’aquest any, primer es va dir que les faltes d’ortografia només descomptarien nota als exàmens de llengua catalana i literatura; després, al veure que aquestes faltes també serien inevitablement als exàmens d’història o de qualsevol matèria, potser fins i tot les matemàtiques, van dir que farien baixar la nota a qualsevol matèria; i seguidament, veient que tot plegat acabaria en desastre, van dir que no comptarien gaire enlloc, o gens ni mica, perquè total...

Ara que el festival Sónar fa setmanes que es va acabar és el moment d’insinuar al lector la relació que pot establir-se entre els convulsionaris que van florir a França al llarg de tot el segle XVIII i l’actitud dels assistents a aquell festival, i d'altres, de música trepidant.

El programa anomenat Cita bestial que ara emet TV3 cada dimecres explica alguna cosa més que la necessitat que els gossos abandonats siguin adoptats per persones que en volen tenir un. Els visitants dels establiments corresponents fan un gran favor als animals mateixos i, de passada, a les protectores d’animals. El programa va més enllà del que, anys enrere, havia dirigit Pol Izquierdo, que es deia Bèsties, en què s’exhibia la cura que els amics dels gossos tenen per aquests animals —segurament la creació més perfecta de totes les que surten al Gènesi, encara que no se’n parli expressament.