Més enllà de la visió a curtíssim termini que sol dominar els partits polítics i de la discussió d'aquest dimecres al Parlament (sorpresa: la que hi ha fet més mullats, o la que hi ha sucat més pa, ha estat Orriols), l'episodi de Ripoll, en què els pressupostos municipals presentats per un partit feixista i racista com Aliança Catalana han tirat endavant amb els vots de dos regidors del PSC, apunta els interrogants d'un futur no llunyà. Interrogants com aquests: quina política seguiran els partits catalans amb relació a AC, l'endemà de les pròximes eleccions municipals? Hi pactaran? ¿No hi pactaran però “consentiran” rebre el seu suport “extern” per investir batlles i equips de govern? I una mica més endavant, per aprovar pressupostos? ¿O seguiran (com cal fer, sens dubte, amb les formacions feixistes i/o d'extrema dreta) la política del cordó sanitari?

El papa Lleó XIV és continuista respecte de la línia doctrinal del seu predecessor, Francesc, però ha cercat des del primer moment diferenciar-se'n per les maneres: allà on Bergoglio era vehement, xerraire i un punt torrencial, Prevost ha procurat remarcar, en el seu primer any de pontificat, una manera de fer tranquil·la, discreta i relativament poc vistosa, procurant dosificar la seva presència i expressions públiques.

El populisme, ja se sap, és un fangar, i per això mateix aquells que hi juguen sovint hi rellisquen. És el que li va passar a Gabriel Rufián en el seu acte a Barcelona amb Irene Montero i Xavier Domènech quan va afirmar que s'estima més “omplir tiktoks que biblioteques”, amb l'argument que el seu fill “mira TikTok”. Mesurar les polítiques públiques a partir d'allò que fan els familiars ens situa a prop de Rajoy i el seu cosí negacionista.

Fins al dia 26 d'aquest mes sou a temps d'anar al teatre Heartbreak Hotel, al cor de Sants, a veure-hi Retorn a Haifa, la magnífica adaptació del relat del mateix títol de l'escriptor palestí Ghassan Kanafani que Àlex Rigola ha adaptat i dirigit, amb un elenc de quatre actors i actrius que ofereixen unes interpretacions literalment impressionants: Chantal Aimeé, Jordi Figueras, Ariadna Gil i Carles Roig. Retorn a Haifa, el relat original, és una novel·la-testimoni que narra la retrobada d'una mare i un pare amb el seu fill vint anys després d'haver-lo hagut d'abandonar, quan tan sols era un nadó, a causa de la Nakba, és a dir, de l'expulsió dels palestins del seu país deixant enrere tots els seus béns i també, sovint, els seus éssers estimats. Això va succeir l'any 1948, tot just fundat l'Estat d'Israel. El matrimoni protagonista hi torna vint anys després (Kanafani va escriure el relat l'any 1969; el podeu llegir en català en la traducció d'Anna Gil Bardají, publicada per Club Editor) per retrobar la seva ciutat, els seus carrers, casa seva, aparentment com els va deixar, però ara en mans dels ocupants. I per conèixer el seu fill. El trencament, la ferida, és impossible de reparar o de guarir.

Coneixem Enric Sòria, un dels autors més valuosos de la literatura catalana actual, per la seva obra com a poeta, dietarista i assagista. Ara es despenja, per fi, amb una obra singular, que és a la vegada una aportació cabdal a la nostra cultura: Et tornaré a veure (Apunts sobre cinema 1910-1945), que acaba d'aparèixer en una estupenda edició en dos volums a càrrec de la Filmoteca Valenciana i la Institució Alfons el Magnànim. Escric “per fi” perquè he tingut la sort de ser uns dels happy few que han seguit el procés d'escriptura d'aquest llibre al llarg dels —molts— anys que ha durat, i això m'autoritza a dir-ho: és una obra important.

La ciència-ficció és un dels gèneres que millor permeten comprovar que la imaginació humana és més fiable del que sovint nosaltres mateixos estem disposats a concedir. Amb el pas de no molts d'anys, idees de la ciència-ficció que eren catalogades com a simples fantasies s'han convertit en realitats: per exemple, només cent quatre anys separen la publicació de la novel·la De la Terra a la Lluna, de Jules Verne, de l'arribada de l'Apollo XI al “nostre” satèl·lit. Els canvis s'han produït més de pressa a mesura que avançava el segle XX i arribava el XXI: el guió de la pel·lícula Blade Runner (basat lliurement en un relat de Philip K. Dick) posava damunt la taula qüestions com la intel·ligència artificial, la manipulació genètica, el canvi climàtic o els grans moviments migratoris, que en poc més de quaranta anys són els problemes més destacats de l'agenda internacional. Una altra pel·lícula basada en una novel·la (la ciència-ficció practica la promiscuïtat de llenguatges narratius, i va de bracet de la literatura, el cinema, el còmic, els videojocs, etc.), com Soylent green, plantejava la crisi alimentària mundial i la degradació de la democràcia amb la consegüent emergència de formes de govern autoritàries, com veiem avui. L'empresa californiana Foundation impulsa la fabricació en sèrie d'un robot anomenat Phantom MK-1 que –a diferència de les altres grans propostes de robòtica conegudes fins ara– està dissenyat específicament per combatre en situacions de guerra (Terminator). Les grans tecnològiques fa temps que investiguen els viatges en el temps i la colonització de Mart.

Fa uns dies el rei Joan Carles, l'emèrit, va ser aplaudit i victorejat pel públic d'una plaça de toros, que li demanava, entre mostres d'entusiasme, que tornés. Que tornés a Espanya, s'entén, però també que tornés al lloc de poder i preeminència que, segons aquestes persones, li correspon. Joan Carles I, convé recordar-ho, és un cap d'estat no electe que al llarg de quaranta anys de regnat va defraudar milers de milions a la Hisenda del mateix estat sobre el qual regnava, i que va utilitzar, també, les institucions i els poders de l'Estat (i, naturalment, l'erari públic) per als seus interessos particulars, que anaven des de les aventures eròtiques fins als negocis amb els xeics petroliers que finalment l'han acabat acollint sota els auspicis d'una dictadura. Però encara són molts els partidaris de Joan Carles convençuts que el monarca viu en un exili forçat, víctima de l'entesa traïdora del seu fill Felip amb els enemics de la pàtria, etc.

Els partidaris del trumpisme i del moviment MAGA (aquí mateix no ens en falten) ho tenen de cada dia una mica més complicat per mantenir la seva postura. Segons ells, tant Trump com els joves lleons del seu govern (Hegseth, Rubio, Vance) representen una elit avançada, que de cap manera pot ser reduïda a les crítiques i les caricatures d'esquerranosos i progres, sempre despistats i caducs. Aquests capitostos de la nova dreta americana han seguit, amb èxit acadèmic, severs plans d'estudis en universitats prestigioses, manegen informació que els ciutadans comuns no podem ni somiar, tenen una visió geopolítica àmplia i sofisticada, i segueixen un pla ben dissenyat per acabar amb el vell ordre sorgit de la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda per instaurar-ne un de nou. Així de grans, d'ambicioses i d'impressionants són les metes a les quals es proposen d'arribar els nous líders del món, que a més són uns tios irònics, divertits, cool i políticament incorrectes. Aquest és el dibuix que, a grans trets, en fan els seus defensors. Els passa que, com sempre que algú planteja una veritable revolució i capgira de debò l'ordre establert, molts no ho saben comprendre.

Morir el dia de la Resurrecció s'adiu bé amb la manera de ser, i de fer les coses, de Josep Piera. No era exactament un optimista, sinó un vitalista militant i recalcitrant, posseïdor d'una saviesa que només en part era apresa als llibres. Els havia llegits tots, els llibres, però el coneixement de Josep Piera anava més enllà: era un coneixement antic i profund, i es basava en la fascinació per la naturalesa i per les persones.

El bloqueig de la policia israeliana als feligresos que intentaven accedir a l'església del Sant Sepulcre de Jerusalem per oir la missa de Diumenge de Rams és un episodi d'extrema gravetat pel que fa a l'actitud de l'Estat d'Israel amb relació al pluralisme religiós. Dit d'una altra manera, sembla que el sionisme ja no en té prou d'atacar l'islam, sinó que ara també es gira contra el cristianisme. És del tot recomanable l'article de Roger Palós en aquest diari en què explica les reaccions aparentment contradictòries que ha suscitat aquest fet: mentre Israel rebia crítiques de mandataris internacionals de perfil ben divers (des de socialdemòcrates de dreta i esquerra com Macron o Sánchez fins a neofeixistes com Meloni o Orbán), la dreta i la ultradreta espanyoles i catalanes s'han retret, o han tirat pilotes fora, o han mirat a una altra banda, a l'hora de deplorar el capteniment del govern de Netanyahu amb relació a un dels llocs de peregrinació més importants per a la fe cristiana com és l'església del Sant Sepulcre, on segons la tradició va ser enterrat Jesús. Com és que els polítics que constantment diuen defensar els valors cristians enfront de les esquerres impies de sobte s'abstenen de fer sentir la seva veu davant d'una afronta com aquesta?

Una simple pregunta a ChatGPT (“Quina és la quantitat aproximada de sentències desfavorables a la llengua catalana que hi ha hagut durant la democràcia?”) ens dona una resposta prou llarga i, sobretot, desencoratjadora. La IA no s'atreveix a donar un nombre concret, però distingeix: si ens cenyim a sentències que han limitat polítiques de normalització del català, sobretot en l'àmbit educatiu i administratiu, la xifra es mou entre les vint i trenta sentències contra la llengua catalana. Tanmateix, si ampliem el focus (que s'ha d'ampliar) a interlocutòries i resolucions considerades menors (mesures cautelars, execucions de sentència, etc.) la xifra s'enfila fàcilment a “diverses desenes” de decisions judicials contràries al català dictades durant la democràcia, és a dir, de 1978 ençà. Els àmbits sobre els quals incideixen les sentències que limiten l'ús del català són, en la major part, el sistema educatiu, seguit de normativa lingüística autonòmica, requisits lingüístics a funcionaris, ús institucional i retolació.

Dèiem ahir (bé, fa un mes i pocs dies) que la persecució judicial, política i mediàtica contra Mónica Oltra constitueix un exemple paradigmàtic d'un dels instruments preferits de la ultradreta i de certa dreta: la difamació, que també coneixem darrerament —naturalment— amb un anglicisme: lawfare, que podem traduir com a guerra bruta judicial. Consisteix a divulgar infàmies, injúries, mentides contra un rival polític, amb la finalitat no tan sols de desacreditar-lo, sinó també de destruir-lo: políticament i, si pot ser, personalment, en el seu àmbit més íntim, que sol ser el de la família i els afectes. Aquesta pràctica no és cap novetat i ens podem remuntar tan enrere com vulguem: en la política catalana, el suposat alcoholisme de Pasqual Maragall en seria un cas emblemàtic, esbombat en el seu moment per CiU i el PP, i més endavant, els cartells de l'alzheimer que insultaven els dos germans Maragall, Pasqual i Ernest, des de dins mateix de les files d'ERC.

En el moment d'escriure aquest article, i en el que portem d'any 2026, s'han comptat a l'estat espanyol catorze dones assassinades per violència masclista. En un dels casos va ser assassinada també la filla de la víctima, de 12 anys. En un altre, com que l'agressor va calar foc a l'edifici on vivia la víctima, va causar també la mort de dues dones més, la mare de la víctima i una veïna. Amb aquests catorze casos, la xifra de dones assassinades a Espanya per violència masclista puja a 1.357 des del 2003, que és l'any que va començar el recompte. Per a qui li agradin les dades, en tres d'aquests catorze casos la víctima i l'assassí eren parella; en els altres onze crims, eren exparelles o parelles que s'estaven separant. També, en només tres casos, tant la víctima com l'assassí eren estrangers; en els altres onze, tant l'una com l'altre eren de nacionalitat espanyola. Per comunitats autònomes, tres crims van ser comesos a Andalusia, dos al País Valencià, dos a l'Aragó, un a Madrid, un a Castella i Lleó, un a Navarra, un a Cantàbria, un a Extremadura, un a Canàries i un a Galícia. Abans que algú canti victòria, que no n'hi hagi a casa nostra no vol dir res: Catalunya és una de les comunitats amb més víctimes, i Balears una de les que té un percentatge més alt de feminicidis sobre la població. 

Corre per les xarxes un vídeo en què es veu Carlos Mazón pels passadissos de les Corts Valencianes traient-se del damunt, amb excuses vagues i somriures forçats, un núvol de periodistes que li pregunten per una qüestió: si pensa deixar el seu escó com a diputat, una vegada la jutgessa Núria Ruiz Tobarra –més coneguda com "la jutgessa de la dana"– l'ha citat a declarar com a testimoni en el procés sobre les presumptes negligències de la Generalitat Valenciana durant la dana del 29 d'octubre de 2024. Aquell dia els protocols no es van activar correctament perquè, mentre queia la barrumbada, Mazón es fotia un dinar de quatre hores en companyia de la periodista Maribel Vilaplana, a la vegada que el seu cap de gabinet, José Manuel Cuenca, li deia a la consellera d'Interior, Salomé Pradas, que ni li passés pel cap la idea de confinar la població. Pradas també va endarrerir, presumptament, l'enviament de l'alerta telefònica, perquè li preocupava que estigués en “català” i no en “valencià”. Un combinat de barra, ganduleria, decisions ideològiques i disbarats propis de gent curta que van desembocar en una gran tragèdia. El màxim responsable de tot allò –responsable polític, però també operatiu– era Carlos Mazón, i això el converteix en presumpte autor d'homicidi imprudent (de 230 homicidis), que és del que l'acusa la jutge Ruiz Tobarra.

“Si volen proves que l’Iran posa en perill el món sencer [...], ha atacat una zona civil amb armament per cometre assassinats en massa”. Això ho deia el primer ministre d’Israel, Benjamin Bibi Netanyahu, davant d’una zona residencial de la ciutat israeliana d’Arad, que va patir un atac amb míssils iranians. No es tracta de pintar cap esquema maniqueu en què el règim dels aiatol·làs pugui aparèixer com a “bo”, perquè es tracta d’una colla de males bèsties que mesclen l’ultranacionalisme i l’integrisme religiós amb una avarícia desmesurada i patològica: en aquest sentit, no es diferencia gens dels governs presidits per Trump i pel mateix Netanyahu. Algú m’objectarà que existeix una diferència fonamental, i és que els governs de Trump i Netanyahu són democràtics, mentre que el govern que ara lidera Mojtaba Khamenei és una dictadura. Cert, i aquest és precisament el drama: que certs governants utilitzin la democràcia, i la legitimació de les urnes, per actuar com la dictadura més indecent.

Ha mort Antoni Marí, un cap potent de les lletres catalanes, escriptor penetrant i refinat, tant en vers com en prosa. Eivissenc de naixement i barceloní per elecció i convicció, Marí va anar sempre gloriosament a la seva, capficat en la tasca de comprendre en profunditat les idees que han permès la construcció de l'Europa moderna i de verificar la seva validesa en la construcció en marxa de l'Europa d'avui. Tenia més tractes amb el pensament abstracte, i molt més fèrtils, que molts dels que el dia d'avui firmen i es proclamen filòsofs, amb ridícula impudícia.

Com ha dit a les xarxes l'escriptor Joan-Lluís Lluís, que la Maternitat d'Elna estigui sota el control dels feixistes de Reagrupament Nacional és un fet repugnant. També dolorós, pel seu fort contingut simbòlic. Per a qui no n'estigui al cas, la Maternitat d'Elna va ser una institució sanitària que va ser fundada l'any 1939 per la pedagoga i filantropa suïssa (també se la coneix com a Maternitat Suïssa) Elisabeth Eidenbenz al terme de la població d'Elna, a la comarca del Rosselló, a la Catalunya Nord, a pocs quilòmetres del camp de refugiats d'Argelers. La seva finalitat era acollir i ajudar les dones embarassades que es veien obligades a fugir exiliades a causa de la Guerra Civil Espanyola. Va estar en funcionament fins al 1944, quan la van tancar els nazis durant l'ocupació de França, i fins a començaments dels anys dos mil no se'n va recuperar la memòria. Aleshores l'Ajuntament d'Elna va adquirir l'edifici per convertir-lo en un memorial. Per conèixer-ne la història, són recomanables els llibres de la historiadora Assumpta Montellà sobre Eidenbenz i la Maternitat d'Elna, i també el documental –coproduït per TV3– La llum d'Elna, dirigit per Sílvia Quer.

“Fer equip amb el Gabriel [Rufián] em sembla una gran idea”, va dir fa uns dies Irene Montero, en un canvi significatiu d'actitud. A Sumar s'ha retirat de la primera línia l'enemiga més odiada de Montero, Yolanda Díaz, que ha deixat clar que acabarà el seu actual mandat com a vicepresidenta del govern espanyol, però que ja no es presentarà com a candidata de Sumar. També fa ja uns dies que Yolanda Díaz va deixar clara la seva bona disposició a la possibilitat d'unir (o subsumir) Sumar en un projecte més ampli de les esquerres-a-l'esquerra-del-PSOE per concórrer a les eleccions generals, tal com proposa el portaveu d'ERC al Congrés, el susdit Gabriel Rufián, convertit en la mèrlera blanca (traducció del castellà mirlo blanco, ja m'excusaran) de les esquerres, d'allò que Salvador Espriu anomenava la pell de brau. És a dir: esquerres catalanes, gallegues, basques i espanyoles, esquerres independentistes i unionistes, unides per aturar el pas a la dreta i l'extrema dreta. D'això en bona part anaven algunes de les obres principals d'Espriu, com la peça teatral Primera història d'Esther o els poemes de La pell de brau. Som als voltants de l'iberisme, la idea d'una península Ibèrica formada per un conjunt de cultures i llengües (la portuguesa, la castellana, la basca, la gallega i la catalana, que inclou Catalunya, el País Valencià i les Balears) que han de conviure en pau, respecte i coneixement mutu. Una idea que Espriu reprèn de Joan Maragall i que han defensat altres intel·lectuals: recentment, el portuguès José Saramago o l'asturià Xuan Bello.

“Puc fer el que vulgui amb Cuba”, diu Donald Trump, en un murmuri arrossegat, després de mig embastar unes quantes frases quasi inconnexes (“Crec que tindré... l'honor de prendre Cuba... ja sigui alliberar-la, prendre-la... a dir veritat, crec que puc fer el que vulgui amb Cuba”). Ho va dir assegut al seu escriptori del Despatx Oval, que, juntament amb l'Air Force One, l'avió presidencial, és una de les localitzacions preferides del paquiderm taronja per a les seves posades en escena. Convé no oblidar que Trump va foguejar la seva imatge pública fent televisió porqueria durant una bona colla d'anys i que en continua aplicant els codis fil per randa. Una altra qüestió és la qualitat dels missatges: frases inacabades, pauses que no venen a tomb, repeticions. “Crec que podríem tornar a bombardejar l'illa de Kharg per diversió”. Són missatges que volen ser amenaçadors, intimidadors, però que també fan la impressió de ser dits per algú que no hi és tot.

El Senat ha aprovat la llei de multireincidència impulsada per Junts i assumida pel govern del PSOE, que ja fou aprovada al Congrés (ara hi haurà de tornar per a la seva aprovació definitiva) i que Junts mostra amb orgull com un gran assoliment de la present legislatura. Es presenta com una eina per combatre la petita delinqüència, entesa com un fenomen estretament lligat a la immigració. Per això inclou un enduriment notable de la llei d'estrangeria, amb nous requisits per obtenir el permís de residència, i també el típic augment de penes, com ara tres anys de presó per petits robatoris, etc.