Un dels camps que més han canviat les darreres dècades és el de com s’experimenta el sentit personal i col·lectiu de vida. Allò que també en diem la religiositat. Potser més i tot que el de la política. Tant, que ara mateix ofereix un panorama extremadament complex, per no dir confús. I voler-s’hi aproximar amb enquestes d’opinió a partir de com han estat els vells esquemes de creença i pertinença institucional eclesial no fa més que afegir confusió a la confusió. La qüestió ja ni tan sols és si es creu en Déu. El fenomen social de la creença i l’espiritualitat desborda tots els models emprats fins ara.

Els reiterats debats públics sobre qui és català, o sobre què és ser-ne, tenen ben poc a veure amb voler conèixer la societat catalana. Són discussions que resulten de les confrontacions polítiques, en què cada interlocutor utilitza la seva definició per autodefinir-se i marcar distàncies amb l’adversari. Per tant, no se’n pot saber res, dels catalans i de la seva nació, i tot l’interès rau en com se’ns utilitza a favor dels respectius projectes polítics. Són debats que es produeixen de manera intermitent a totes les nacions, però que aquí són endèmics.

Soc conscient de la insensatesa que és voler parlar d’intel·ligència artificial just la setmana del Mobile World Congress, l’any en què la IA hi és el principal centre d’interès. I més si és per dir que una de les millors coses que a hores d’ara ens aporta és que no només obliga a precisar millor el seu abast i límits, sinó sobretot a considerar què la diferencia de la intel·ligència humana. O dit sense tant d’autobombo, quina és la veritable especificitat de la condició humana. Fa uns dies, a Substrack, Ignasi Llorente sostenia, amb molta raó, que la IA necessita més filòsofs i menys informàtics. És una bona manera de plantejar-ho. Llorente ho escrivia arran de la notícia que Google busca filòsofs per incorporar-los als seus equips d’IA, i que no els hi vol pas per fer bonic.

Que si estic d’acord amb no donar mòbils a la canalla fins als 16 anys? En termes generals, sí, tot i que l’edat biològica no és necessàriament el factor més important per valorar l’impacte negatiu de l’ús d’aquests aparells. A més, les xarxes socials tenen molts altres punts d’entrada. La política de proporcionar ordinadors a tots els alumnes fa que l’accés a continguts inadequats sigui general. I, sobretot, les pràctiques addictives s’estenen a les altres pantalles de què es disposa a casa, com les tauletes.

Escriu Frédéric Taddeï, a Marianne, que Donald Trump no ha fet entrar el món a l’era de la postveritat sinó al de la crua veritat: “El president nord-americà reivindica la brutalitat com a mètode i com a patrimoni. Una veritat crua que molesta sobretot aquells que encara prefereixen creure en les faules diplomàtiques”. Jo no sabria dir si és exactament així, però el que és segur és que Trump exerceix el poder de manera obscena, descarnada, sense dissimulació i confiant en la llei del més fort, perquè està convençut que ell és el més poderós del món.

L’acord PSOE-ERC-PSC per a un presumpte nou model de finançament és un exemple insuperable de quina és l’actual realitat política catalana. O dit amb més rigor: de l’actual estat d’irrealitat política. Primer de tot, perquè al nostre país, tant per part de la centralitat mediàtica com per part dels qui sempre prioritzen l’estabilitat —fins i tot per damunt de l’interès econòmic particular—, l’acord s’ha presentat com a fet consumat, tot i que només és una possibilitat altament improbable. Per dir-ho així, ERC i el PSOE han venut la pell de l’os abans de caçar-lo, comptant que si algú ho denuncia, ho pagarà car.

Ens havíem fet grans amb la idea d’un progrés continuat, amb l’expectativa que sempre es va endavant i cap a millor, bo i comptar que hi podia haver alts i baixos, acceleracions i frenades. Per això, el que actualment desconcerta i crea ansietat és haver d’arribar a la conclusió que el món retrocedeix de manera general i continuada en pràcticament tots els terrenys. Fins i tot els grans avenços tecnològics són vistos amb temor, si no com a còmplices de la resta de reculades materials i morals.

Fa temps que dono voltes a si una de les principals característiques morals del nostre país no és la irreverència. Ho dic en termes generals, però quan arriben les festes de Nadal, tot el que veig m’ho confirma. Seré més precís: som irreverents amb la tradició, amb el passat i amb tot allò que ens identifica com a nació històrica. I, alhora, reverencials amb el que és nou, amb les modes intel·lectuals i amb tot el que ve de l’estranger. És un tret diferencial del tarannà català. O, si més no, del pensament hegemònic, fins i tot si queda relativament desconnectat d’allò que guia els veritables estils de vida individuals.  

Tard o d’hora era de preveure que passés: que citar la Bíblia com a font d’autoritat pogués ser considerat un delicte d’odi i fins un crim contra la humanitat. És el que ha passat amb Päivi Räsänen, des de 1995 diputada del Partit Democristià al Parlament finlandès i ministra d’Interior de 2011 a 2015. El cas remena la cua des de 2019, i ha estat jutjada dues vegades amb sentència absolutòria. Però encara el passat 30 d’octubre l’afer va arribar a la màxima instància judicial, la Cort Suprema, de qui ara s’espera la sentència.

Els 50 anys de la mort del dictador han portat al primer pla el record de les lluites antifranquistes més directes, amb els seus herois i víctimes. De manera que a les noves generacions –i als desmemoriats– els pot haver quedat la impressió que la majoria de la societat catalana –i espanyola– era antifranquista. I no és veritat. El que va ser majoritari va ser allò que se’n deia “franquisme sociològic”. És el que va permetre que el dictador seguís matant, amb cinc execucions dos mesos abans de morir-se al llit. És el que va tolerar dòcilment el restabliment d’una monarquia històricament corrupta, i a qui fa cinquanta anys que se li doblega l’esquena i se li fan genuflexions. I també va ser el suport popular el que va fer possible el que alguns encara lloen com a modèlic: una Transició sense ruptura amb el règim anterior que ha permès venerar franquistes conspicus –Adolfo Suárez allà, Juan Antonio Samaranch aquí–, sense que mai ningú no hagi hagut de passar pels tribunals.

“Allò que caracteritza l’actual joventut és l’ensorrament dels ideals, la desil·lusió i, en conseqüència, en major o menor grau, l’escepticisme”. És una frase que m’ha vingut a la memòria ara que es torna a parlar de la pèrdua de confiança en la democràcia dels joves catalans. La gràcia de la frase, però, és que pertany al filòsof José Luis López Aranguren recollida al llibre La juventud europea y otros ensayos, publicat... el 1961! Una bona frase per començar a relativitzar l’alarma sobre els joves d’ara que s’estarien tornant d’extrema dreta.

Vaig qualificar de “joc d’impotències” (ARA, 17 de juliol de 2025) l’acord entre ERC i el PSC per a la investidura de Salvador Illa. Ho deia arran de les cinc pàgines presentades per la Comissió Bilateral entre el govern de la Generalitat i l’administració general de l’Estat que pretenien desenvolupar –de fet, diluïen– els quatre fulls de l’acord inicial. “Joc d’impotències” perquè l’acord era el resultat d’haver pactat qüestions que el PSC no podia decidir i del fet que ERC no tenia cap alternativa millor –per al partit– que deixar fer govern al PSC. Se sumaven dues impotències amb un acord de resultat més que improbable.

Una de les coses que més em revolten és que les reivindicacions socials oblidin de manera sistemàtica el marc de depredació fiscal en què viu el nostre país. Potser no cal fer la història d’aquest abús, feta amb prou detall i rigor per Ramon Trias Fargas i la seva Narració d’una asfíxia premeditada, una obra de la qual enguany farà quaranta anys de la primera edició. En tenim prou amb les xifres que la mateixa administració dona per bones: els famosos 22.000 milions que els catalans del Principat paguem cada any en impostos i que no tornen.

Quan la setmana passada apel·lava a una nova intel·ligència –també podria haver dit un nou imaginari– per referir-nos als processos migratoris que viu el nostre país, el que volia dir és que cal saber parlar de la realitat social a l’altura de les circumstàncies. Que hi ha vells conceptes que no s’ajusten a les noves realitats. Que els que s’han d’ajustar a la realitat són els conceptes, no al revés. Que cal pensar de la manera que ens apropi el millor possible als fets –i si pot ser, a la veritat–, sobretot als que ens resulten conflictius i que més inquieten. Que s’ha d’evitar emmascarar o mistificar la realitat, tant si es fa intencionadament per fer-la més passadora com si es fa amb mala fe per alarmar-nos i treure’n partit.

Decididament, el debat polític intern del país ha quedat focalitzat en la qüestió migratòria. Dir-ne “debat” potser és una manera massa fina de qualificar-ho perquè els termes de la discussió van de la picabaralla de perfil baix esgotadora i paralitzant a l’insult gruixut que exaspera i fa perdre els papers. Una dialèctica que deixa relativament poc espai per al diàleg reflexiu i enraonat. La immigració, que per a uns és la mare de tots els mals i per a d’altres el camí de redempció de totes les nostres maldats, polaritza la conversa pública i sembla que pot arribar a determinar la futura representació política parlamentària per damunt de tots els altres eixos de confrontació.

És sorprenent la facilitat amb què, especialment en el món de la cultura, es presenten obres de tota mena que pretenen ser trencadores, que volen eliminar prejudicis i acabar amb els estereotips o que es vanten d’expressar-se “sense filtres”. És una pretensió entre ingènua, molt ingènua i arrogant, ridículament arrogant. Dos vicis imperdonables en cultura perquè la ingenuïtat demostra ignorància i l’arrogància oculta una poca lucidesa que porta a l’autoengany o, pitjor, a la voluntat d’enganyar els altres.

Amb el mateix titular, De què parlen de veritat els francesos, a principis d’aquest any la revista Marianne va publicar un dossier. El supòsit era que hi ha una gran distància entre els fets de què informen els diaris i els fets de què es parla a la barra del bar. El setmanari va comparar els titulars a primera pàgina de sis grans diaris del país amb les converses escoltades discretament per tretze periodistes situats en tretze bars de les tretze regions metropolitanes franceses. Sense cap pretensió científica, però seguint allò d’Honoré de Balzac que la barra d’un cafè és el Parlament del poble.

Sense haver d’arribar a l’extrem de combregar amb el que sostenia Tony Blair per definir el pragmatisme de la seva tercera via, quan deia que “el que importa és allò que funciona”, és cert que en política els quès necessiten un com per ser creïbles. De manera que quan els com fallen, els quès trontollen. I opino que aquí és on ha quedat instal·lat l’independentisme a Catalunya. El què pot ser més viu que mai i probablement els qui voldrien la independència no han reculat tan significativament com pot semblar a primer cop d’ull... o a primer resultat d’enquesta. Però mentre no hi hagi un com convincent, una traducció electoral plausible del projecte polític, el què es mantindrà enraonadament en una posició secundària, en espera d’aquest com.

Què ha de passar amb la immigració, especialment quan hi ha processos ràpids de “creixement i renovació poblacional” i el canvi –amb tota raó– percebut és “fulgurant”, com afirmava diumenge passat en aquest diari el doctor Andreu Domingo? S’ha d’integrar per assimilar-la a la societat d’arribada? S’ha d’acollir el nouvingut en un gest de benvolença generosa? Cal fer polítiques inclusives que respectin, i fins i tot en protegeixin, les particularitats culturals?

¿És cert que els nois i noies adolescents i joves d’ara són cada vegada més de dretes, i els nois més masclistes? Sí, i no. Sí, si fem cas de com surten globalment retratats a les enquestes. I no, si entenem que la composició social i demogràfica d’aquestes franges d’edat, comparada amb la de fa quinze o vint anys, ara és extremadament heterogènia. Per tant, si sembla que en general reculem no és pas per una mala evolució del món d’on venim, sinó pel món que arriba. Vull dir que ara s’hi han afegit, i de manera accelerada, nous entorns socials, noves comunitats, que abans no existien. I s’ha alterat l’evolució que hauria estat previsible en una societat més estable, atesa l’educació escolar, el paper crític dels mitjans de comunicació i tota l’acció socialitzadora dels infants en els drets humans i els principis democràtics.