Impotència. La manifestació d’una gran impotència, que vol dir cap capacitat per exercir el poder. Aquesta és la principal, veritable i trista conclusió a què s’arriba després de llegir les cinc pàgines que ocupa l’acord presentat dilluns per la Comissió Bilateral entre la Generalitat de Catalunya i l’Administració General de l’Estat. I, encara més, després de comparar-lo amb l’acord d’investidura entre el Partit dels Socialistes de Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya del 7 d’agost passat, ara fa pràcticament un any. Una negociació entre membres d’un mateix equip per no fer-se nosa l’un a l’altre.
És cert que les cinc pàgines de l’acord de la Comissió Bilateral intenten acostar-se a la retòrica de l’acord d’investidura, però en queden lluny. Molt lluny. No només no concreten res, sinó que ho dilueixen tot. Els experts de la Comissió Bilateral han tardat onze mesos, sense dissimulació possible, a convertir les quatre pàgines que l’acord d’investidura dedicava al nou model de finançament en les cinc de l’acord de dilluns per aigualir-ne el contingut. Es desdibuixa el paper de l’Agència Tributària de Catalunya i s’obvia l’establiment de terminis per al traspàs de competències. No es precisa el respecte al principi d’ordinalitat. Hi és absent cap previsió de calendari per fer efectiu el suposat nou sistema de finançament, que, d'altra banda, queda sotmès a un llarg i incert tràmit legislatiu a Madrid. Això sí, supera qualsevol exigència de coherència conceptual perquè alhora promet ser singular i generalitzable, autònom i coordinat, bilateral i multilateral... I, tot i que això va de recursos, no hi ha cap xifra que comprometi l’Estat a garantir-ne cap increment immediat ni futur, és a dir, a reduir el dèficit fiscal. Per cert, fins a set vegades, quan s’anuncia un canvi s’hi afegeix un “sens perjudici de”..., no fos cas. Els onze anys de retard en l’obligatòria renovació del model fiscal espanyol ara tampoc no els ha apressat a fer cap previsió i assenyalar quins seran els tempos del nou acord.
Tanmateix, el que és més interessant enllà de la qüestió del finançament és l’expressió d’impotència política que confirma l’acord. Ja ho hem vist en els acords previs, nacionals, estatals i internacionals. Des del pseudotraspàs de Renfe fins a l’encallat en matèria d’immigració, el del fiasco del català a Europa i, fins i tot, l’estrany no-acord amb l’OTAN per destinar el 5% del pressupost espanyol a Defensa, i malgrat tot, signar-lo. És a dir, allò que dilluns va presentar la Comissió Bilateral, una vegada més, va ser un no-acord. Un no-acord que és conseqüència de la impossibilitat d’afrontar una solució justa per al dèficit fiscal –si voleu digueu-ne espoli, perquè ho és– a què estan especialment sotmesos tots els Països Catalans. I això, a causa d’una Espanya de les autonomies aguantada no pas en un cafè per a tothom, sinó en uns privilegis territorials assentats al llarg dels darrers quaranta anys i que ara ningú no és capaç de desfer.
L’absència a la presentació de l’acord de la ministra espanyola d’Hisenda i del president de la Generalitat ja era una manera de disminuir-ne la importància, ni que aquí algun despistat el definís d’“històric”. Un intent de reduir-ne la rellevància destinat a desinflar les possibles reaccions histèriques de l’oposició política espanyola en la seva versió més rància i patriotera. Recordi’s que la ministra María Jesús Montero vol ser presidenta d’Andalusia... Però ni així. Les infames i infectes declaracions –dir-ne demagògiques seria poc– de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, expressen, també de manera diàfana, el marc de les seves pròpies impotències per governar, amb l’única gràcia del seu pronòstic delirant d’una Catalunya independent gràcies a Sánchez. Impotència, per tant, d’un PP expectant i impacient, si no embogit. Impotència del PSOE, atrapat en la seva mateixa degradació i banalitat personal i ideològica. Impotència d’ERC i de Junts, desarborats i sense cap força per desfer-se d’uns acords sistemàticament incomplerts pels socialistes, però en què qualsevol escenari alternatiu encara els seria pitjor. I no cal dir-ho, impotència de Vox i de Comuns, la màxima –i misèrrima– aspiració dels quals és aprofitar la feblesa dels grans per fer-los de torna.
En aquestes circumstàncies, esperar grans canvis estructurals d’Espanya, en una direcció federalitzant –en finançament, en polítiques migratòries, en mobilitat ferroviària o aeronàutica, en sistema judicial, en respecte a la diversitat lingüística i cultural...– és una il·lusió de l’esperit, una forma d’autoengany només útil per a la supervivència de la suma de totes les impotències en temps atziacs.
