La tragèdia dels jueus a Palestina (I) (1936)
De l’article de Gonçal de Reparaz i Ruiz (Sèvres, França, 1901 - Lima, 1984) a Mirador (30-IV-1936). Gonçal de Reparaz, deixeble del geògraf Pau Vila i col·laborador en missions exteriors de la República durant la guerra, feia constar sempre al costat de la seva firma la postil·la "fill" per evitar la confusió amb el seu pare, diplomàtic de carrera, Gonzalo de Reparaz Rodríguez (Porto, 1860 - Mèxic, 1939), també geògraf i periodista.
La malaltia de les reminiscències històriques és una de les més greus de què pateix la nostra civilització. I és greu perquè és perillosíssima. En efecte, podrà ésser ridícul tot allò que Itàlia vulgui reviure els dies gloriosos de la Roma imperial i Mussolini se senti una barreja de Cèsar i Maquiavel, que Alemanya pretengui tornar als temps feliços de Wotan i que els jueus sentin sobtadament la dèria de tornar a la Terra Promesa, de la qual havien sortit fa mil cinc-cents o dos mil anys. Serà ridícul, dèiem, serà infantil voler ressuscitar els temps llunyans amb el mateix color que els pinten els manuals escolars o les històries erudites... Però pot donar lloc a conflictes desastrosos, i ací ja deixem el terreny del còmic pel del tràgic. Vegem si no el que passa a Palestina. Llegim a la premsa notícies de conflictes entre musulmans i jueus a l'ex-Terra Promesa. Hi ha morts, incendis, saqueigs... La gent, que no coneix ben bé les causes de tot això, es diu que, un cop més, els pobres jueus són víctimes de la maldat humana. Doncs no és així del tot. A Palestina hom ha creat artificialment un problema que no existia. I ara se'n copsen les conseqüències, d'any en any més greus, fins que acabin en un desastrós esclat final, que serà una prova més de com és perillós pretendre ressuscitar el passat sense voler veure les realitats del present. I consti que jo no soc antisemita, sinó, molt al contrari, em repugnen les indignes persecucions que pateixen els jueus. Però el moviment sionista ha estat en realitat instrument dels interessos d'Anglaterra i cal reconèixer que es troba davant un conflicte poc menys que insoluble. I si no, que parli el temps. Donar un cop d'ull al problema de Palestina ens interessa a tots, car la gran empresa dels novells colonitzadors d'aquelles terres és el conreu de les taronges. I les taronges de Palestina són una amenaça mortal per a les valencianes, és a dir, per a la primera xifra de l'exportació espanyola [...]. En començar el segle XX la xifra dels jueus a Palestina era ben escassa. Però aleshores s'iniciava la immigració jueva, a desgrat de la prohibició d'immigrar i de posseir terres que damunt els hebreus pesava en aquells temps de dominació turca. Els jueus anaven llavors penetrant a Palestina gràcies a riques donacions dels seus correligionaris europeus: els Rothschild, els Montefiore, l'Aliança Israelita. Cada un dels immigrants rebia la halukka (donació) amb l’única obligació de pregar pels seus benefactors als Sants Llocs... Vingué la guerra. El desmembrament de Turquia esmolà les dents dels aliats. Anglaterra decidí quedar-se amb Palestina. Esplèndida base per protegir el canal de Suez i el camí de les Índies, si Egipte, massa agitat, fallava! D'altra banda, calia tenir un bon port que dominés l'Orient mediterrani, i aquest port seria Haifa, ja que els francesos es quedaven amb els de Síria, i particularment amb l'esplèndida rada d'Alexandreta, al nord [prop d’Alep], la millor d'aquelles costes. [...]
(Seguirà demà)
Gonçal de Reparaz (fill) 1936
