1. L’assalt desfermat per Hamàs aquest dissabte contra Israel suposa la més gran catàstrofe d’intel·ligència experimentada per l’estat hebreu en els seus setanta-cinc anys d’existència. Molt més greu que la d’octubre de 1973, perquè aleshores la ceguesa dels serveis d’informació israelians davant l’imminent atac egipci i sirià es podia mig justificar en l’excés de confiança generat per l’aclaparadora victòria del 1967; i, a més, els fronts del canal de Suez i del Golan es trobaven situats a centenars de quilòmetres del cor d’Israel, (mal) defensats pel Tsahal. Ara, Hamàs no havia sofert cap desfeta recent que permetés imaginar-la afeblida, i a més els confins de la franja de Gaza són a un tir de pedra –vaja, de morter, no cal ni dir de qualsevol coet– del territori sobirà d’Israel i de la seva població urbana.

Dopada per una allau de pseudoenquestes d’encàrrec, per una marea d’anàlisis de la senyoreta Pepis, intoxicada per la pròpia autocomplaença ("¿Com vols que Perrosanxe, aquell delinqüent polític, continuï a la Moncloa? Si no el votaran ni els membres de la seva executiva, només el votarà Txapote..."), la cúpula de la dreta espanyola quedà, la nit del diumenge 23 de juliol, en estat de xoc, i està necessitant força dies per sortir-ne. Només així, en clau de boxejador groggy, es poden entendre molts dels moviments i de les manifestacions que han sortit d’aquell nucli dirigent al llarg de la darrera setmana.

Més que Perro Sánchez, a partir d’ara els enemics –i els amics– del líder socialista espanyol haurien de començar a anomenar-lo Gato Sánchez, per les set vides que hom atribueix a aquells felins. Si la seva biografia política des del 2016 ja era una història remarcable de resiliència, de capacitat per sobreviure a circumstàncies dissenyades per liquidar-lo, aquest 23 de juliol el madrileny ha superat les fites anteriors: contra pràcticament tots els sondejos publicats des de fa mesos, contra una campanya mediàtica tan implacable com injuriosa, contra el boicot dels fòssils reaccionaris en què s’han convertit Felipe González i companyia, contra la seva pròpia derrota en el cara a cara amb Feijóo, Sánchez Pérez-Castejón ha aconseguit capgirar els auguris, mantenir les posicions i, com a mínim, bloquejar les possibilitats d’un govern de dreta extrema.

No em demanin detalls, però sembla que l’hem aconseguit. Em refereixo a un esborrany d’acord elaborat entre plenipotenciaris del PP i de Vox per al cas que els resultats electorals del proper diumenge els permetessin –o els empenyessin a– governar Espanya en coalició. Es tracta, sens dubte, d’un document provisional, inacabat, l’autenticitat del qual pot ser negada pels implicats, però que certament reflecteix una filosofia de fons. Per això he decidit donar-lo a conèixer, respectant-ne la llengua original i la diversitat de gèneres que aplega. Aquí en tenen uns fragments.

La nova convulsió que ha sacsejat França aquests darrers dies ha estat objecte d’anàlisis sobretot de tipus sociocultural. M’agradaria complementar-les des d’una perspectiva més política, i fer-ho a partir d’allò que em sembla la creixent obsolescència del règim polític pel qual es governen els nostres veïns del nord.

Serviles, servilones, realistas puros, carlins o carlinots, neos o gente nea (per neocatólicos), nocedalistas, integristes, tradicionalistes, carques o carcundia, trazistas (de La Traza), pupins o upetistas (membres del Partido Unión Patriótica Española, l’oficial de la dictadura de Primo de Rivera), umenistas (afiliats a la Unión Monárquica Nacional), agrarios, albiñanistas (seguidors del Partido Nacionalista Español de José María Albiñana), alfonsinos (nostàlgics del destronat Alfons XIII), jonsistas, falangistes, búnker, piñaristas (de Blas Piñar)...

Si s’hagués tractat d’una conspiració, els implicats l’haurien mantinguda no diré en secret, però sí en una certa discreció; per pudor, i per allò que en castellà castís en diuen vergüenza torera. Però no va ser una conspiració, sinó un cop de força, un putsch. Ordit, a més, entre forces ideològicament i políticament contradictòries. De manera que, per justificar-se, havien d’apel·lar a l’èxit obtingut i fins i tot fer-ne ostentació.

Susan Sarandon, i Naomi Klein, i Ken Loach, i Annie Ernaux, i tots els altres “sotasignats professionals” que, el passat mes de febrer, van oferir el seu suport a Ada Colau, aquell espill de progressisme, per la seva “valenta decisió” de suspendre els llaços institucionals amb Israel, deuran quedar edificats quan s’assabentin de què ha passat aquest 17 de juny. També hi quedaran, sens dubte, els Carlos Jiménez Villarejo, i Andrea Motis, i Javier Pérez Royo (segons aquest últim, “la democràcia espanyola té un deute amb Ada Colau”) que, unes setmanes enrere, van subscriure un manifest preelectoral en favor de l’alcaldessa sortint, un document que es titulava “Per una Barcelona que obre camí”.

De les ruïnes de Ciutadans segueixen fugint-ne els aprofitats i els oportunistes que hi van acudir quan el partit taronja semblava un cavall guanyador. L’últim (en el moment d’escriure aquestes línies) ha estat l’inefable Nacho Martín Blanco, aquell individu que qualificà les tertúlies de TV3 de “circo del odio” (ell és tot amor, tal com demostrà després al Parlament) i que ara busca refugi en les llistes del PP per a les generals del juliol. Liberal? Conservador? De dreta extrema? Es tracta de no haver-se de buscar feina i de mantenir una nòmina pública, estúpid!

Abans la nova precampanya electoral ja en marxa no ens faci oblidar del 28-M i del seu recompte de baixes, em sembla d’estricta justícia dedicar unes paraules de balanç i comiat a tres figures polítiques que han tingut, arran de les recents municipals, els últims instants de protagonisme. Em refereixo a les senyores Inés Arrimadas García, Anna Grau i Àrias, i Eva Parera i Escrichs.

Han passat gairebé disset anys des d’aquell calorós cap de setmana del 8 i el 9 de juliol del 2006, a l’Hotel Campus de Bellaterra, on una assemblea caòtica fundà Ciutadans-Partit de la Ciutadania –aquest en va ser el primer nom– i n’investí president un jove advocat de 28 anys per l’única raó que es deia Albert Rivera i que la informàtica el posà alfabèticament el primer de la llista de quinze membres de la flamant executiva. Si, en el moment final del congrés, algú hagués dit que aquell partit arribaria a tenir 4,1 milions de vots i 57 diputats al Congrés, tots els que hi érem l’hauríem pres per boig.

Abstenció selectiva. Els actors polítics tendeixen a pensar que allò que fan i allò que diuen al llarg dels quatre anys anteriors no té conseqüències, o les té insignificants, a l’hora de sotmetre’s a l’escrutini electoral de fi de mandat. Concretament, devien creure que la baralla permanent, la desqualificació mútua entre Junts, ERC i la CUP d’aquests darrers temps, les greus acusacions de traïdoria i botiflerisme, no els passarien factura, o només en passarien als altres. I bé, no. Com no podia ser d’altra manera, el desànim, la desmotivació, el fastigueig de molts electors davant la manca de perspectives engrescadores, però sobretot davant tant de caïnisme estèril, s’han traduït en una caiguda de la participació especialment significativa a Girona (50,8%), a Vic (50%), a Manresa (48,4%), a Lleida (51,5%), a Tarragona (52%), etcètera; a un retraïment de milers i milers d’habituals votants nacionalistes que han fet efectiva l’advertència de "Si us seguiu barallant, la propera vegada us votarà la vostra mare".

Abril de 2020. Mentre la pandèmia de covid 19 desplegava la seva primera onada, el confinament decretat pel govern Sánchez havia paralitzat gairebé del tot la vida social i l’activitat productiva. És en aquest context preapocalíptic que la senyora Janet Sanz, segona tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona, manifestà un propòsit polític que potser en circumstàncies normals no hauria gosat formular en veu alta: “És ara o mai, cal evitar que tot això [es referia a la indústria automobilística aleshores aturada] es reactivi, i reorientar empreses i treballadors cap a sectors més nets”.

Arran de la recent coronació de Carles III del Regne Unit, el diguem-ne progressisme retrospectiu i ahistòric ha viscut moments de gran visibilitat i autocomplaença: que si el passat esclavista de la monarquia britànica, que si l’explotació dels indígenes, que si l’espoli de l’Índia colonial... Un periodista de la televisió pública catalana arribà a utilitzar les seves xarxes socials per suggerir a les audiències, el dia 6 de maig, “mostrar indiferència” davant la transmissió de les cerimònies de l’abadia de Westminster i dels carrers de Londres, no fos cas que, si ho miraven, es deixessin contaminar per l’horrible passat genealògic del protagonista.

No, no temin, no vessaré ni una llàgrima per la “humiliació” que va sofrir dimarts passat el ministre Félix Bolaños, a la Puerta del Sol, a mans de la cap de protocol de la Comunitat de Madrid. El ministre de la Presidència de Pedro Sánchez i propagandista de la suposada “normalització” de Catalunya, el que ha menystingut el president Puigdemont, ha negat en rodó la hipòtesi d’un referèndum que desitja la majoria dels catalans i ha sostingut que el Procés “enfrentó a la sociedad catalana y la llevó al borde del precipicio” (?), aquell que es vanta de l’increment de les inversions de l’Estat a Catalunya mentre el servei ferroviari de Rodalies és un viacrucis diari, el pretès màrtir de la commemoració del Dos de Mayo de 2023 no em mereix cap empatia ni cap solidaritat.

La permanent i estructural campanya catalanòfoba d’una gran part dels mitjans de comunicació espanyols procura, al llarg del temps i per no avorrir la clientela, anar variant de protagonistes: en un moment donat són els pobres escolars torturats per la teòrica –molt teòrica– immersió lingüística; en un altre, els mestres i professors adoctrinadors; o aquell pare que feia una vaga de fam de vint-i-quatre hores [sic] al bell mig de la plaça de Sant Jaume per exigir que la seva filla fos educada en castellà; o la televisió pública catalana que fa broma (horror!) amb la Verge del Rocío; o aquell polític que, en campanya, va tenir la gosadia d’associar l’espoli fiscal sofert per Catalunya amb el PER andalús... Des de fa un grapat de setmanes, i arran de les reaccions suscitades pel vídeo on una treballadora sanitària de la Vall d’Hebron mostrava el seu menyspreu davant l’obligació d’aprendre un mínim de català per poder seguir exercint, la campanya de sempre té unes protagonistes noves: les infermeres.

Finalment, les despulles de José Antonio Primo de Rivera y Sáenz de Heredia han estat exhumades del presbiteri de la basílica del Valle de los Caídos i enterrades, per decisió de la família, a la Sacramental de San Isidro, el cementiri de l'elit madrilenya. Aquest trasllat posa fi –esperem que definitiva– a un periple pòstum i un xic macabre que ha portat les restes del líder feixista espanyol des del cementiri d’Alacant fins al monestir d’El Escorial (1939), des d’allà a Cuelgamuros (1959) i finalment al recinte funerari de Madrid.

És ben probable que, un dia d’aquests, el Partit dels Socialistes de Catalunya presenti una iniciativa per tal d’ajornar sine die les eleccions municipals del 28 de maig a Catalunya. Segurament, després farà el mateix amb les generals previstes per a finals d’any i, encara, amb les catalanes del 2025 (o abans). Per al senyor Salvador Illa i els seus seria el més coherent, després que hagin rebutjat fins i tot d’assistir a una reunió de partits a propòsit de l’acord de claredat que propugna el president Aragonès, amb l’argument que no volen ni parlar d’un eventual referèndum d’autodeterminació d’aquest país, perquè una tal hipòtesi és “divisiva”.

Quan ja s’acumulen més de quatre-cents dies des de l’inici de la guerra d’invasió russa contra Ucraïna, i a desgrat de tots els pronòstics inicials, el país atacat segueix resistint, plantant cara i àdhuc fent recular les forces invasores. Les ciutats ucraïneses son bombardejades -algunes han estat esborrades del mapa-, la població civil de les zones ocupades és víctima de deportacions, hi ha hagut matances de no combatents desarmats, destrucció deliberada d'infraestructures energètiques per tal de provocar fred i patiment, etcètera. Però els ucraïnesos aguanten. No tan sols les tropes desplegades a primera línia, sinó sobretot la societat, la gent, les famílies que pateixen les baixes al front i les penúries a la rereguarda. Fins al dia d’avui no s’ha detectat cap temptació de reclamar la pau a qualsevol preu, de bescanviar pau per llibertat i sobirania. Per què? Quina és l’arma secreta d’aquesta remarcable resiliència moral?

L’integrista Laureano López Rodó, antiga eminència grisa de l’almirall Carrero Blanco; l’empresari Miguel Ángel Planas, amb cara de boxador i la subtilesa d’un buldòzer; l’anodí i espantadís Eduard Bueno; Jorge Fernández Díaz, fill de militar i –com s’ha vist després– fervorós creient en el Todo por la Patria; el sulfuri i arrogant físic Alejo Vidal-Quadras... N’hi ha prou amb una ràpida repassada als principals líders d’Alianza Popular-Partit Popular a Catalunya des del 1977 per adonar-se que quan, l’octubre del 2002, Josep Piqué i Camps acceptà les pressions d’Aznar i assumí la presidència del PPC, la seva entronització representava un punt d’inflexió en la trajectòria fins aleshores excèntrica i marginal d’aquell partit al Principat.