El president Franklin Delano Roosevelt, universalment conegut com a FDR, va ser, sens dubte, un governant coratjós. És qui va adonar-se que durant els primers cent dies de govern encara es manté una certa independència i despreocupació pels condicionants que més tard assetgen el governant. Una certa forma d’eufòria que cal aprofitar per marcar territori, per enviar missatges clau als actors que, després, miraran de condicionar el govern.

La reunió de Glasgow sobre el canvi climàtic (COP26) ha destapat determinades contradiccions. Ha esmicolat certs dogmes i posicions tòpiques i benpensants. Molt arrelades a l’actual societat catalana, per cert. Unes postures tan aposentades com superficials. El pensament que podríem qualificar “Iniciativa Verds” –ara comuns, ja m’entenen– ha acabat implantant-se en una bona porció de la població catalana. Uniformement. Perquè és còmode. No compromet pel que fa a les responsabilitats individuals i sempre fa quedar bé –qui s’atreveix a contradir que tothom té dret a un planeta net, a un habitatge digne, a un salari decent, etc.?

Un dia d’aquest estiu em vaig trobar amb el senyor Dionís Guiteras, empresari i alcalde de Moià. No és polític de professió. És un empresari que va esdevenir alcalde amb l’objectiu de posar ordre al desgavell que l’anterior consistori havia generat. El deute acumulat, ara fa deu anys, quan el senyor Guiteras es va fer càrrec de l’alcaldia, era de vint-i-cinc milions i mig, aproximadament. Com que la població de Moià era d’uns sis mil habitants, els càlculs aviat són fets: més de quatre mil euros per habitant. Si ho volen més cru, entre deu i disset mil euros per família. La cosa no era fàcil. Després de diversos reajustaments i d’amortitzar endeutaments diversos –també amb Hisenda– l’Ajuntament de Moià ha fet net i la població ja pot tornar a disposar d’una despesa enraonada. De fet, ho vaig aprofitar per felicitar l’alcalde, ja que bona part del mèrit és seu.

Ja fa anys que un conegut escriptor em va dir una cosa que no em va semblar important aleshores però que el pas del temps ha demostrat que és central: que la distància entre el que els catalans diem que farem i el que després fem és enorme. Jo hi afegiria que estem davant la nostra feblesa més significativa. Esbombar plans que, en la majoria de casos, acaben en res. En això ens aproximem massa al comportament genuí de les cultures hispanes. Els bascos se n’allunyen. Sembla que també els gallecs.

Aquest seu columnista, impenitent menjaire, passa per dos moments de total desconcert al llarg de l’any. Un és quan Michelin publica l’edició anual de la seva guia vermella. L’altra ha tingut lloc ara, quan algú, des d’Anglaterra, classifica els restaurants del món.

Tot viatjant en avió, em cauen a les mans alguns diaris que no acostumo a llegir. Alguns de Barcelona. Previsibles columnistes de la Barcelona tòpica i benpensant continuen ancorats en la famosa pista non nata. Mostren una obstinació molt viva a l’hora de quantificar allò que l’economia catalana perdrà per no allargar la pista. No s’adonen del ridícul. Un país que esmerça tants esforços en quantificar el creixement del PIB basant-se en l’allargament d’una pista d’aeròdrom és, ja em perdonaran, un país prim. No estem davant d’un país petit. Països petits ho són Bèlgica, Suïssa... No senyor, el nostre és un país restret on les classes influents –que no m’atreveixo a qualificar d’elits– no l'ajuden a orientar-se cap a allò que és important.

Dia d’Any Nou a Verona. Amb uns amics ens aturem en una cafeteria, com tantes altres d’allí. Malgrat el fred, ens quedem a la terrassa, fa sol. Taules de qualitat, seients confortables. El cambrer, un senyor que la cinquantena ja l’ha complida, perfectament abillat, s’acosta per prendre’ns la comanda. Mentre demanem, un de nosaltres s’aixeca per anar al lavabo. Aleshores el cambrer, tot observant el nostre amic que enfila l’establiment, diu: “El cafè d'il signore el portaré més tard, ja que, altrament, se li refredarà”.

A desgrat que el poder judicial espanyol estigui fortament contaminat per ideologies retrògrades –la tardofeixista, una part, però també per la tardoprogressista, una altra part minoritària–, les sentències acostumen a seguir criteris professionals i lògics. Tot malgrat els hàndicaps que han de patir els jutges, que es queixen que els polítics no fan la seva feina –tenen raó, només cal veure on es troba la renovació del Consell General del Poder Judicial–. Sovint es demana als jutges sentències sobre lleis inexistents o, simplement, mal fetes. Aquest és el cas de la pandèmia.

Si algú s'hi acostava i li deia “Ai, senyor Espinàs, m’he d’apuntar a un curs d’idiomes. Sigui com sigui he de parlar anglès!”, en Josep M. Espinàs li responia: “Em sembla bé. Però, per dir què?” És lògic. Les accions han de tenir una raó de ser. I no sembla que aquest hagi estat el cas de l’encaparrament per allargar la pista del Prat. “Ho fem perquè volem el millor per a l’aeroport i la ciutat de Barcelona!”, diuen els d’Aena. Sospitós. Recordo una vegada –estant a Seattle amb el conseller delegat del grup on jo treballava– que el vicepresident encarregat de relacions amb clients importants de Microsoft ens parlava insistentment del seu interès per buscar el millor per a nosaltres, el seu partner —l’home no ens qualificava pas de clients, sinó de socis—. La seva insistència va portar al meu conseller delegat, que podia ser molt desagradable, a dir-li al de Microsoft: “Miri, quan algú em diu soci i es preocupa massa pel meu benestar, jo començo a preocupar-me per la meva butxaca”.

Dies de viatge pel nord d’Alemanya i el sud de Dinamarca. Confirmo la sensació que portem vint anys d’estancament. Viatgin més amunt del Pirineu (França, Alemanya, Bèlgica, Suïssa, els antics països de l’Est...) i no es limitin a les ciutats grans. Trepitgin el país, els pobles, els polígons... L’experiència és frustrant. No són imaginacions meves. Les xifres les va posar l’estudi publicat per la Cambra de Comerç de Barcelona l’any 2020: “Convergència amb els frugals i dèficit fiscal”.

Si bé fa unes setmanes l’operació de distracció va consistir en organitzar un sidral considerable sobre l’allargament de la pista de l’aeroport del Prat –polèmica que el senyor Sánchez de Madrid ha neutralitzat convenientment tot transformant una opositora alcaldessa en una favorable ministra–, resulta que ara la butlleta de la rifa que ens ha de treure de pobres ha canviat: Jocs Olímpics. Estem d’enhorabona. Com més números tinguem dels “ceguets” –que és com abans s’anomenava l’actual rifa de l’ONCE– més oportunitats tindrem de sortir de la misèria. Perquè és en mans de la sort que els països avançats, com Catalunya, posen el seu futur. Vindrà un esdeveniment de dimensions bíbliques provocat per agents habitualment forans –que sempre miren pel nostre bé, ja se sap– i el nostre destí –mai a les nostres mans, mai conseqüència de les nostres accions– canviarà com qui gira un mitjó. I qui no compra butlletes d’aquesta rifa és un estúpid que, per afegitó, pretén aixafar la guitarra a tots els que veritablement creuen en el país.

Una de les característiques dels països mediterranis és que som capaços d’agafar qualsevol model de funcionament de qualsevol cosa (ja sigui un model de negoci, cultural, d’educació, etc., no importa) i el podem pervertir sense complexos. Es pot arribar al cas que la perversió acabi donant com a resultat una organització que camina en sentit completament oposat als objectius amb què es va crear. En el cas hispà –és a dir, l’àmbit cultural que regeix a Espanya i a Hispanoamèrica– l’espectacle es munta, evidentment, amb un discurs engolat, amb una pompositat verbal de gran inflamació. Tot tan passat de voltes que ningú s’atreveix a assenyalar l’esperpent.

Pel meu gust, s’ha parlat poc de la influència que ha tingut la Unió Europea (UE) en l’afer dels indults. Per accedir als fons Next Generation s’ha exigit als països l’execució de determinades reformes. Una oportunitat històrica per a un país com el nostre, on el populisme guia les accions de govern. Sense exigència exterior, aquí, de reformes, no n’hi hauria mai. Com s’explica, si no, que accions com ara la reestructuració de les pensions, o del sistema d’ocupació, etc. s’hagin posat sobre la taula amb tanta diligència? I les possibilitats d’acord entre els agents socials és elevadíssima. El risc de ser acusat de posar impediments a l’arribada d’ajuts és alt. No em sembla fora de lloc, doncs, pensar que la UE hagi també exigit reformes en àrees sensibles que no es poden explicitar. Calmar els ànims i desmuntar un poder judicial manipulat per hereus de feixistes -pregaria deixar de fer servir l’eufemisme “franquista”- no és tasca fàcil. I en el tema dels nostres presos polítics sembla versemblant que els socis europeus -sobretot Alemanya, vista la sentència de Schleswig-Holstein- li hagin dit a Pedro Sánchez alguna cosa com ara: “Estem farts que a Espanya li donin puntades de peu al nostre cul!”

El nostre és un país on, si es para atenció als detalls, es pot arribar a comprendre el que s’observa. Ara bé, si un s’allunya i contempla el conjunt, aleshores no entén res. És fascinant. Completament oposat a la idea d’impressionisme. Jo crec que aquesta realitat és fruit de l’individualisme i de la tendència irrefrenable a actuar de forma erràtica. Pot ser que sigui la raó que dificulta l’aparició de gent amb una visió global del país. Molt pocs catalans han estat capaços de contemplar-ho tot plegat, comprendre’n el conjunt i no arrencar a córrer. Quan això ha tingut lloc, hem estat ben governats.

En un article anterior sostenia que l’estat del benestar ha de tenir la mida de la butxaca del país. Hi ha qui es resisteix a acceptar-ho. El subjectivisme és habitual quan una limitació ens afecta directament. Tothom té clar que el nivell de la sanitat pública a Haití, posem per cas, no pot ser el mateix que el nostre. La raó? Ells són molt més pobres. Ara bé, aquest fet diferencial tan bàsic costa d'acceptar quan ens comparem amb França o Alemanya. És cert que la distància econòmica que ens separa dels països més avançats d’Europa no és enorme. Però cal acceptar-la, encara que sembli petita. Quan parlem de l’economia d’un país hauríem d’analitzar-la com la d’una economia familiar qualsevol –encara més quan el país no pot imprimir moneda–. No explicar a la gent aquesta realitat alimenta els populismes, tant els de dretes com els d’esquerres. És immoral exigir als governants que gastin allò que no ens podem permetre.

Llegim a l'ARA que un dels grans temes que hauria de gestionar un potencial canvi de govern seria la renovació d’uns cinc-cents alts càrrecs. Un tema que es comenta amb absoluta normalitat. I és que aquest vici, aquesta enorme aberració amb què hem de conviure, ja s’ha assumit com a quotidià. Catalunya forma part dels països amb les estructures de comandaments públiques més polititzades que existeixen. Una vergonya tercermundista. Així ho denuncia el portal que s’ha posat recentment en marxa i al qual m’he adherit sense dubtar-hi. I els convido a fer-ho també a vostès.

Sempre he trobat molt encertada la frase que un dia em va dir el senyor Ramon Parellada –que ara tanca el seu restaurant del carrer Argenteria, però que roman a la Fonda Europa, establiment que, esperem, no plegui mai–. “La cuina d’un país ha de tenir la mida de la seva butxaca”. Clavat! No només constitueix una obvietat pel que fa a una enraonada cuina nacional, sinó que és extrapolable a qualsevol activitat.

Fa uns dies el govern del senyor Mario Draghi va decretar que els creuers ja no entrarien més a la llacuna de Venècia. Una acció conjunta dels ministeris de Turisme, Indústria i Transports. Sembla que n’hi haurà d’altres, de mesures. Les raons són diverses i ja se les poden imaginar –a tall d’exemple, des dels anys 50 la població s’ha reduït a la meitat–. La mesura ha estat criticada per l’alcalde –només faltaria!–. Tampoc deu haver caigut bé als propietaris de terrasses de bar i de souvenirs que empastifen la ciutat, com tantes altres. Però, en general, la decisió ha estat ben rebuda per la majoria de la població, no només de Venècia sinó del Vèneto i de la resta d’Itàlia. A nivell mundial som molts els que ens en felicitem, també.

Pel que llegeixo, diversos països –entre ells els de la Unió Europea (UE)– estan discutint com fer-ho millor la propera vegada que el món pateixi una pandèmia. Això és bo. Els països occidentals no ho han fet tan malament, en termes generals. Podem queixar-nos i dir el que vulguem, però el problema ha estat enorme, i la quantitat de feina feta –inclosa la d’impulsar la recerca de vacunes, que s’han descobert en un temps rècord– resulta remarcable. S’ha demostrat que la feina dels tecnòcrates controlats democràticament –en estar distanciats de temptacions populistes i electoralistes– és la que millor pot solucionar problemes globals.

Fa un temps vaig passar per una plaça que hi ha darrere del monestir de Sant Cugat. Atapeïda de terrasses i de gent. Gran xivarri. L’amic que m’acompanyava em va dir: “Saps que la gent que viu aquí n’està avorrida? A més, no poden marxar. Ningú els compra el pis”. Hi ha una altra plaça, Can Quitèria, on el diumenge al matí -quan no hi ha pandèmia- s’organitzen cursos improvisats de ball davant la terrassa d’un bar -altaveu inclòs, esclar-. I penso en els pobres veïns, als quals suposo, en una època no gaire llunyana, esperant el cap de setmana per poder gaudir d’un matí de diumenge tranquil. Els parlo d’uns indrets per on, abans, hi passaven pocs cotxes -els diumenges, gairebé cap-. Però les ments brillants, i populistes, del consistori -com a gairebé tot el país- van endegar una campanya d’estètica “recuperem l’espai dels cotxes per als vianants”.