29/04/2021

Benestar a la mida de la butxaca

3 min
Professionals sanitàries a un quiròfan de l'Hospital Clínic de Barcelona.
Disponible en:

Sempre he trobat molt encertada la frase que un dia em va dir el senyor Ramon Parellada –que ara tanca el seu restaurant del carrer Argenteria, però que roman a la Fonda Europa, establiment que, esperem, no plegui mai–. “La cuina d’un país ha de tenir la mida de la seva butxaca”. Clavat! No només constitueix una obvietat pel que fa a una enraonada cuina nacional, sinó que és extrapolable a qualsevol activitat.

De fa un temps –que jo acostumo a situar a l’entrada del mil·lenni, però que té unes arrels prèvies– els catalans hem deixat d’aplicar aquest principi en el nostre comportament quotidià, que, tradicionalment, estava caracteritzat pel “no estirar més el braç que la màniga”. Respecte a la cuina, no cal dir-ho. El tema, però, adquireix connotacions dramàtiques quan ens referim als hàbits generats per l’estat del benestar.

Des del punt de vista dels drets socials –aquells que l’estat projecta sobre l’individu– penso que hi ha dos tipus de països. Els països tocatimbals defineixen i proclamen drets sense saber com s’aconseguiran ni com s’implantaran. Això que, ara, es coneix com a populisme i que, per despistar el personal, es vol limitar a uns quants. Però nosaltres formem part d’aquests tipus de països perquè el populisme fa temps que ens governa.

La pandèmia centra el debat de l’estat del benestar en la sanitat. La nostra sanitat és d’un nivell excepcional. Excepcional perquè som un país de segona amb una sanitat de primera. Ja es veu que alguna cosa grinyola. I, per tant, el servei sanitari públic anirà a pitjor, i s’optarà per donar-ne la culpa a les famoses “retallades”. Perquè hi ha una cosa que fa de mal dir i que cap polític s’atreveix a anunciar: el país gaudeix d’un sistema sanitari que està per sobre del que es pot permetre.

I és que l’estat del benestar –un invent modern– es va poder materialitzar gràcies a l’evolució econòmica lògica del capitalisme: la generació d’un excedent que no es quedava l’amo. Les societats que anaven a millor van decidir que, com que ara sobraven uns diners dels quals fins aleshores no s’havia disposat, una bona idea era utilitzar-los en benestar comú. En qualsevol societat, la gent treballa i allò que no necessita per sobreviure ho destina a benestar: menjar més sofisticat, productes diversos, entreteniment, etc. En les societats ben articulades, una part dels diners es passen a l’estat perquè mantingui la sanitat, l’educació, etc. Vull dir que aquestes coses que fa l’estat no són fruit d’un dret natural, sinó d’un dret a canvi d’uns diners. I aquests diners només apareixen si hi ha un excedent.

Per centrar idees, els passo algunes dades de l’Eurostat. Si assumim que la productivitat del 2019 de la zona euro va ser 100 (és a dir, cada ciutadà de l’eurozona va produir de mitjana 100 unitats del que sigui), obtenim el següent panorama: Bèlgica en va produir 121, França 110, Itàlia 100... Espanya 93! (No considero aquí Alemanya, que en va produir 100, perquè arrossega, encara, la baixa productivitat de l’antiga república comunista). Aleshores, vistes les xifres, els recomano una pregunta: com podem pretendre que el nostre estat del benestar tingui el mateix nivell que a França, o ni tan sols que a Itàlia, si no generem el mateix excedent que ells per poder-lo pagar?

L’excepcional bonança econòmica viscuda abans del 2008 va permetre la creació d’elements de l’estat del benestar que, en ser nous, es van dissenyar de dimensions qualitatives fora mida. La incorporació a Europa, el mercat únic, l’entrada de diners a cabassos de la Unió Europea, les requalificacions i bombolla immobiliària consegüent, la posada al dia de l’economia espanyola, etc. van crear un estat d’ànim social d’una extravagància molt acusada. 

Alguns, entossudits, continuaran preguntant-se per què no tenim dret a una sanitat com l'alemanya o la francesa, o la belga. De fet, per ara, gaudim d’una sanitat de nivell similar. El que no tenim és el dret a continuar-la tenint, perquè no la podem pagar. Els nostres professionals sanitaris estan sobreexplotats i mal pagats. Aplaudir al balcó i no voler plantejar-se aquesta contradicció constitueix un fariseisme social de dimensions estratosfèriques. Exigir als professionals que treballin per nosaltres sense pagar-los el que toca, perquè no podem, és una ofensa. Hem de deixar de demanar drets que no tenen la mida de la nostra butxaca. I si mai ens volem comparar amb altres països ho hem de fer en tots els aspectes. El sistema ha esdevingut insostenible. I aquest problema només té dues solucions. Una és renunciar al nivell de benestar a què ens hem habituat de forma errònia. L’altra és augmentar la productivitat: treballar més i millor.

Xavier Roig és enginyer i escriptor

stats