Que la xenofòbia està augmentant a Catalunya és un fet, i és un fet repugnant per als qui venerem el concepte dels drets humans universals.

La Cambra de Comerç acaba de publicar una nota que qüestiona un aspecte fonamental de l’Informe Fènix. Per simplificar, l'informe diu que l’economia catalana té un problema de productivitat que la fa insostenible, i que la causa principal és una: el creixement desmesurat d’uns pocs sectors exportadors poc productius que poden créixer gràcies a la incorporació massiva de mà d’obra remunerada amb salaris baixos. En canvi, el document de la Cambra conclou que el problema de productivitat –del qual ningú no dubta– no estaria concentrat en aquesta mena de sectors, sinó que seria generalitzat a tota l’economia catalana. Per la seva banda, Enric Fernández, economista en cap de CaixaBank, s’hi apuntava des d’un article a l’ARA en què afirmava que “les dades […] confirmen [que] el problema de productivitat és transversal”.

L’Informe Fènix —del qual soc coautor— ha aconseguit generar debat. No tant com el que voldríem, però sí més del que esperàvem. En aquest article voldria respondre algunes de les crítiques que està rebent de manera més recurrent.

L'1 de novembre de 2010 Mas va guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya amb prou contundència per governar. L’endemà, l’ARA dedicava la seva portada a “l’agenda del nou president”: 1) Aprimar l’administració, 2) Suprimir l’impost de successions, 3) Renegociar el deute de la Generalitat, 4) Refer i acabar el Quart Cinturó, 5) Eliminar els 80 km/h.

La població catalana ha passat de 6,2 milions el 2000 a 8,2 el 2026. Es tracta d’un creixement extraordinari en el context europeu que ha posat contra les cordes l’accés a l’habitatge i l’escola; en el primer cas per l’augment de la demanda, i en el segon per la sobtada alteració de la composició cultural de l’alumnat. No es tracta d’un canvi completament imprevist, ja que l’any 2002 l’Idescat va fer públiques unes projeccions l’escenari “mitjà-alt” de les quals ha resultat sorprenentment encertat, però també és cert que aquella dada se situava entre un “escenari baix” de 6,7 milions i un “escenari alt” de 8,9.

En els últims mesos he format part d’un equip d’economistes que hem estat reflexionant sobre l’evolució de l’economia catalana i les seves perspectives. Ens hem centrat en el concepte de salaris “altament subvencionats”. Considerem que ho són aquells que no permeten que el treballador contribueixi –via impostos i contribucions socials– a pagar ni tan sols aquells serveis públics que consumirà directament al llarg de la seva vida (sense incloure els molts de què gaudirà indirectament). Hem calculat que aquest límit se situava, l’any 2023, en 27.500 € bruts, que l’any 2026 equivaldrien a 30.000 €.

El Pla Estatal d’Habitatge 2026-2030 representa una ruptura amb l’anterior i, en general, amb la tradició de la política espanyola de promoció d’habitatge assequible. Els cops de volant acostumen a respondre al desconcert, però és que, a més, aquest canvi en concret no ha agradat al soci minoritari del govern espanyol –Sumar–, que aposta per una tercera via diferent. Podem posar una mica de llum a la foscor?

En un article anterior vaig argumentar que és imperiós reduir el ritme de la nostra immigració si volem salvar la cohesió social, atès que el seu impacte sobre l’habitatge i sobre l’escola està essent devastador. No són els únics serveis públics i infraestructures que estan sota pressió, però sí els més crítics.

Dijous l’ARA posava en portada: “L’expectativa d’un final ràpid de la guerra anima els mercats”. Efectivament, dimecres l’Íbex-35 havia pujat un 3,16% perquè s'havia escampat la convicció que la guerra acabaria aviat. Ara bé, dijous mateix l’índex perdia part dels guanys del dia anterior. És tant com dir que les borses –o sigui, els financers– no tenen les idees clares sobre com impactarà la guerra sobre l’economia. Des de la caiguda de la primera bomba, l’Íbex-35, igual que el Dow Jones nord-americà, només ha caigut un 5%. Perquè ens fem una idea del que fa la borsa quan comença una crisi de debò, a finals de 2007, i en poques setmanes, l’Íbex-35 va caure un 33%, i no va començar a recuperar-se fins set anys després.

El bé més preuat de qualsevol societat és la seva cohesió, i, per contra, la pitjor amenaça és la fractura. El debat sobre la immigració, que tot just comencem a encetar, ha de centrar-se, doncs, en aquesta qüestió.

“La burgesia catalana sempre ha casat les seves filles amb vins de La Rioja”, se’m lamentava, fa molts anys, en Miquel Torres. Efectivament, Catalunya produïa enormes quantitats de vi, però de qualitat mediocre. Els vins del Priorat, per exemple, es compraven a l’engròs per barrejar-los amb altres vins o, directament, amb gasosa. La situació ha canviat de manera espectacular, però no per casualitat. Ja el primer govern Pujol va crear un institut dedicat en exclusiva a millorar la situació i va crear una escola de viticultura i enologia. Després vindrien les càtedres, les denominacions d’origen i els esforços d’un nombre enorme d’empresaris, periodistes i restauradors units per la voluntat de crear vins de qualitat.

Dimarts passat, el president Illa, entrevistat a TV3, es manifestava sobre l’acord de finançament autonòmic a què han arribat el govern central i ERC en els següents termes: “És un bon acord per a Catalunya? No, boníssim!”

L’intens procés immigratori que Espanya està experimentant des que va iniciar-se el segle XXI està definint tres realitats territorials clarament diferenciades:

En les últimes dues setmanes s’han publicat un bon nombre d’opinions sobre la proposta de finançament autonòmic acordada entre ERC i el PSOE. Moltes d’aquestes opinions s’han referit al principi d’ordinalitat, i crec que un aclariment és oportú.

Divendres, la vicepresidenta del govern espanyol va presentar públicament la proposta del nou model de finançament de les comunitats autònomes de règim comú. Fora de Catalunya, la proposta ha suscitat una furibunda oposició per part del PP i del president socialista de Castella-la Manxa, en tots dos casos perquè consideren que no sols afavoreix excessivament Catalunya, sinó que suposa un trencament del sistema de solidaritat que ha de garantir l’Estat, i que ho fa perquè el president Sánchez ha cedit al xantatge d’ERC. Dins de Catalunya, són bastantes les veus –Junts i la patronal Foment, entre elles– que el denuncien pel contrari, afegint que consideren que queda curt respecte als compromisos adquirits pel PSOE i pel PSC en els pactes d’investidura. Qui té raó?

La setmana passada vaig ser cridat al Parlament per donar la meva opinió sobre un projecte de llei, actualment en tràmit, que modificaria la llei de l’impost sobre les estades en establiments turístics (IEET). Voldria compartir-la amb els lectors, però per fer-ho haig de fer un ràpid diagnòstic del nostre turisme.

El passat dia 5, el president de la patronal Foment, Josep Sánchez Llibre, va proposar a la societat espanyola un pacte social en favor de la immigració evitant el caràcter ideològic i partidista que caracteritza el debat i centrant-lo en els efectes econòmics que està tenint l’evolució demogràfica.

Fa quatre setmanes vaig publicar un article en què posava de manifest que la immigració poc remunerada –la que atrauen el nostre turisme, la nostra agricultura i els nostres serveis d’atenció personal– soscava l’estat del benestar, atès que els impostos i contribucions socials que aquestes persones suporten són inferiors al cost dels serveis que rebran al llarg de la seva vida.

El Govern acaba d’aprovar una molt genèrica “Estratègia Ferroviària de Catalunya”, i això dona peu a un comentari sobre els reptes que afrontem, que per raó d’espai restringiré al transport de passatgers.

Una de les lliçons d’economia que més profit m’han fet la vaig rebre d’un dels economistes més importants del segle XX, Paul Samuelson. Explicava que l’economia funciona com una nevera de refrescos que consistiria en un tub obert pels dos extrems; per un s’hi introduiria una ampolla tèbia, i la pressió faria emergir per l’extrem contrari una ampolla freda. La idea és simple: que cal invertir recursos per poder obtenir resultats. Fins aquí, tot molt evident. Però què passa quan un “populista” (era la seva expressió) diu que no cal introduir cap refresc, sinó que basta ficar la mà dins del tub per extreure'n una ampolla freda? I quan aquesta s’acabi, tornar a repetir l’operació una vegada i una altra. En la mesura que l’auditori estigui disposat a tancar els ulls a la realitat (i sempre n’hi ha molts disposats a fer-ho), el populista triomfarà políticament. El problema és que quan el seu mandat s'acabi els que quedin hauran d’introduir moltes ampolles abans de poder extreure’n cap.