Dijous l’ARA posava en portada: “L’expectativa d’un final ràpid de la guerra anima els mercats”. Efectivament, dimecres l’Íbex-35 havia pujat un 3,16% perquè s'havia escampat la convicció que la guerra acabaria aviat. Ara bé, dijous mateix l’índex perdia part dels guanys del dia anterior. És tant com dir que les borses –o sigui, els financers– no tenen les idees clares sobre com impactarà la guerra sobre l’economia. Des de la caiguda de la primera bomba, l’Íbex-35, igual que el Dow Jones nord-americà, només ha caigut un 5%. Perquè ens fem una idea del que fa la borsa quan comença una crisi de debò, a finals de 2007, i en poques setmanes, l’Íbex-35 va caure un 33%, i no va començar a recuperar-se fins set anys després.

El bé més preuat de qualsevol societat és la seva cohesió, i, per contra, la pitjor amenaça és la fractura. El debat sobre la immigració, que tot just comencem a encetar, ha de centrar-se, doncs, en aquesta qüestió.

“La burgesia catalana sempre ha casat les seves filles amb vins de La Rioja”, se’m lamentava, fa molts anys, en Miquel Torres. Efectivament, Catalunya produïa enormes quantitats de vi, però de qualitat mediocre. Els vins del Priorat, per exemple, es compraven a l’engròs per barrejar-los amb altres vins o, directament, amb gasosa. La situació ha canviat de manera espectacular, però no per casualitat. Ja el primer govern Pujol va crear un institut dedicat en exclusiva a millorar la situació i va crear una escola de viticultura i enologia. Després vindrien les càtedres, les denominacions d’origen i els esforços d’un nombre enorme d’empresaris, periodistes i restauradors units per la voluntat de crear vins de qualitat.

Dimarts passat, el president Illa, entrevistat a TV3, es manifestava sobre l’acord de finançament autonòmic a què han arribat el govern central i ERC en els següents termes: “És un bon acord per a Catalunya? No, boníssim!”

L’intens procés immigratori que Espanya està experimentant des que va iniciar-se el segle XXI està definint tres realitats territorials clarament diferenciades:

En les últimes dues setmanes s’han publicat un bon nombre d’opinions sobre la proposta de finançament autonòmic acordada entre ERC i el PSOE. Moltes d’aquestes opinions s’han referit al principi d’ordinalitat, i crec que un aclariment és oportú.

Divendres, la vicepresidenta del govern espanyol va presentar públicament la proposta del nou model de finançament de les comunitats autònomes de règim comú. Fora de Catalunya, la proposta ha suscitat una furibunda oposició per part del PP i del president socialista de Castella-la Manxa, en tots dos casos perquè consideren que no sols afavoreix excessivament Catalunya, sinó que suposa un trencament del sistema de solidaritat que ha de garantir l’Estat, i que ho fa perquè el president Sánchez ha cedit al xantatge d’ERC. Dins de Catalunya, són bastantes les veus –Junts i la patronal Foment, entre elles– que el denuncien pel contrari, afegint que consideren que queda curt respecte als compromisos adquirits pel PSOE i pel PSC en els pactes d’investidura. Qui té raó?

La setmana passada vaig ser cridat al Parlament per donar la meva opinió sobre un projecte de llei, actualment en tràmit, que modificaria la llei de l’impost sobre les estades en establiments turístics (IEET). Voldria compartir-la amb els lectors, però per fer-ho haig de fer un ràpid diagnòstic del nostre turisme.

El passat dia 5, el president de la patronal Foment, Josep Sánchez Llibre, va proposar a la societat espanyola un pacte social en favor de la immigració evitant el caràcter ideològic i partidista que caracteritza el debat i centrant-lo en els efectes econòmics que està tenint l’evolució demogràfica.

Fa quatre setmanes vaig publicar un article en què posava de manifest que la immigració poc remunerada –la que atrauen el nostre turisme, la nostra agricultura i els nostres serveis d’atenció personal– soscava l’estat del benestar, atès que els impostos i contribucions socials que aquestes persones suporten són inferiors al cost dels serveis que rebran al llarg de la seva vida.

El Govern acaba d’aprovar una molt genèrica “Estratègia Ferroviària de Catalunya”, i això dona peu a un comentari sobre els reptes que afrontem, que per raó d’espai restringiré al transport de passatgers.

Una de les lliçons d’economia que més profit m’han fet la vaig rebre d’un dels economistes més importants del segle XX, Paul Samuelson. Explicava que l’economia funciona com una nevera de refrescos que consistiria en un tub obert pels dos extrems; per un s’hi introduiria una ampolla tèbia, i la pressió faria emergir per l’extrem contrari una ampolla freda. La idea és simple: que cal invertir recursos per poder obtenir resultats. Fins aquí, tot molt evident. Però què passa quan un “populista” (era la seva expressió) diu que no cal introduir cap refresc, sinó que basta ficar la mà dins del tub per extreure'n una ampolla freda? I quan aquesta s’acabi, tornar a repetir l’operació una vegada i una altra. En la mesura que l’auditori estigui disposat a tancar els ulls a la realitat (i sempre n’hi ha molts disposats a fer-ho), el populista triomfarà políticament. El problema és que quan el seu mandat s'acabi els que quedin hauran d’introduir moltes ampolles abans de poder extreure’n cap.

Fins fa ben poc a Catalunya hi havia un consens polític favorable a la immigració. Per part de la dreta, perquè la immigració proporciona una mà d’obra —a casa, al camp i a la fàbrica— en absència de la qual caldria o apujar salaris, o procedir a una costosa automatització de processos, o plegar. Per part de l’esquerra, en nom de la solidaritat i de la història de la classe treballadora durant el segle XX.

“Fer país es fa així”, piulava el conseller de la Presidència immediatament després que es fes pública la notícia del fracàs de l’opa del BBVA sobre el Sabadell. Sens dubte, el desenllaç és positiu per a Catalunya i sens dubte també la política ha tingut molt a veure en el desenllaç.

Dimarts passat, l’INE va fer públiques les primeres estimacions sobre les xifres macroeconòmiques de les comunitats autònomes corresponents a l’any 2024. L’ARA de l’endemà hi dedicava dues peces: l’editorial (d’on he manllevat el títol d’aquest article) i una altra dins les pàgines d’Economia. Al primer, molt encertadament, es destacava que el creixement del PIB —que mesura la mida de l’economia— no és tan important com el del PIB per càpita —que divideix el PIB entre la població i mesura, per tant, la prosperitat material. En llenguatge planer: el PIB és quant produïm entre tots; el PIB per càpita, a quant toquem. Òbviament, l’important és el segon.

Les negociacions sobre el finançament singular i les notícies sobre d’altres referides a la participació de la Generalitat en la gestió d’Aena fan oportuna una reflexió sobre la relació dels catalans amb l’estat espanyol.

“Només superarem la divisió a Europa si la voluntat de canvi rep un ampli suport democràtic. Les decisions a què ens enfrontem són massa importants per ser resoltes amb solucions tecnocràtiques”

Atribuir el reciente dinamismo económico de Madrid en relación a Cataluña a su condición de capital plantea varios problemas: 1) Cataluña fue más dinámica que Madrid durante el franquismo (…) 2) Durante las primeras décadas de democracia (1978–2000), Cataluña mantuvo un dinamismo comparable al de Madrid. 3) El retroceso relativo de Cataluña empieza en los años 2000 y se acelera a partir de 2012. (…) Cualquier explicación, por tanto, debe centrarse en lo que cambia en 2000 y, sobre todo, en 2012. (…)

“Nunca segundas partes fueron buenas”