Una de les lliçons d’economia que més profit m’han fet la vaig rebre d’un dels economistes més importants del segle XX, Paul Samuelson. Explicava que l’economia funciona com una nevera de refrescos que consistiria en un tub obert pels dos extrems; per un s’hi introduiria una ampolla tèbia, i la pressió faria emergir per l’extrem contrari una ampolla freda. La idea és simple: que cal invertir recursos per poder obtenir resultats. Fins aquí, tot molt evident. Però què passa quan un “populista” (era la seva expressió) diu que no cal introduir cap refresc, sinó que basta ficar la mà dins del tub per extreure'n una ampolla freda? I quan aquesta s’acabi, tornar a repetir l’operació una vegada i una altra. En la mesura que l’auditori estigui disposat a tancar els ulls a la realitat (i sempre n’hi ha molts disposats a fer-ho), el populista triomfarà políticament. El problema és que quan el seu mandat s'acabi els que quedin hauran d’introduir moltes ampolles abans de poder extreure’n cap.
Quantes vegades no hem experimentat –tant en l’àmbit públic com en el privat– el dilema de si acceptar el guany immediat a base de sacrificar el futur? Donem el mòbil al nen ara perquè calli o l'hi retenim per educar-lo?
Tot això ve a tomb de la presentació de l’informe Transició demogràfica, immigració i envelliment a Catalunya 2024-2050, elaborat pel catedràtic d'economia aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona Josep Oliver.
L’autor explicava que la immigració “ha estat clau” per sostenir el creixement econòmic i el mercat laboral català, atès que la pràctica totalitat dels llocs de treball creats en els últims vint anys han estat ocupats per immigrants.
Oliver considera que “la immigració és un benefici enorme per a un país des del punt de vista macroeconòmic”, però que no ho és “des del punt de vista individual”. Haig d’advertir el lector que no entenc quins interessos pot tenir “l’economia” que no siguin els interessos dels ciutadans, però Oliver explica el conflicte de la següent manera: “Si el que arriba és més pobre que jo, i jo soc pobre, però ell ho és més, doncs ell s'emporta la beca menjador”. És a dir, que “com que els serveis públics són escadussers, nadius i immigrants han de competir per obtenir-los", de manera que “la història dels xocs a la Gran Bretanya i a França entre immigrants i nadius, literalment, és això".
Segons Oliver, la solució a aquest conflicte és senzilla: “Com que el creixement aporta més ingressos fiscals”, i com que "d'aquests ingressos públics addicionals una part no menor és per la contribució dels immigrants, n'hem de desviar una part directament en aquells àmbits territorials on es concentren". És a dir, que hem de posar més diners a l’estat del benestar per tal que seguim tocant als mateixos serveis públics.
El problema amb aquesta proposta és que no és sinó posar la mà dins la nevera per extreure'n un refresc sense posar-ne cap per l’altre extrem.
La immigració aporta més recursos fiscals? Sí. Com que hi ha més gent treballant i consumint, es genera més impost de societats, més IVA i fins i tot una mica més d’IRPF.
La immigració permet reforçar financerament l’estat del benestar? No; la immigració l’afebleix.
La raó és simple: l’estat del benestar es basa en la solidaritat, cosa que implica que els que més guanyen hi aporten més que el que reben, i els que menys guanyen reben més que el que hi aporten. Si els nouvinguts són dels que menys guanyen, el balanç es desequilibra en sentit negatiu.
No és només qüestió de sentit comú. El ministeri de Finances danès calcula cada any l’impacte fiscal dels immigrants en funció de la seva procedència geogràfica. Els d’Europa Occidental són neutres, la resta són negatius, especialment els provinents del Magrib, el Pròxim Orient i el Pakistan. El govern britànic també informa del saldo fiscal dels immigrants en funció de la seva qualificació, i és molt negatiu el dels poc qualificats.
Fa molt de temps que Branko Milanovic, una eminència en matèria de desigualtat, va arribar a la conclusió que la immigració és incompatible amb l’estat del benestar, i fa encara més que Milton Friedman va sentenciar ignominiosament que “la immigració il·legal és bona per als Estats Units... mentre sigui il·legal”, és a dir, mentre els immigrants no tinguin drets.
Que el saldo fiscal de la immigració poc qualificada sigui negatiu no ha de ser motiu per impedir-la. Que els nostres ancians rebin una atenció personal, per exemple, constitueix un motiu poderós per acceptar immigrants. Però no ens enganyem: té un cost que si no assumim avui hauran d’assumir els que vinguin darrere, perquè els immigrants no poden ajudar a pagar ni les beques menjador ni les pensions per un simple motiu: perquè ells també hi tenen dret.
I com ho hem de finançar? Això dona per un altre article.
