Tant la llei del referèndum com la convocatòria de l’1-O són decisions legítimes i justificables per tres raons: com a actes democràtics; com a accions correctores d’una situació injusta, i com a mecanismes per alliberar Espanya i Catalunya d’una relació històrica malaltissa, basada en la desigualtat.

La idea de la nació moderna (emfatitzant l’adjectiu moderna, perquè el sentiment nacional és possiblement anterior, com es fa evident quan un pensa en l’Atenes de Pèricles o l’Israel bíblic) va néixer amb la Revolució Francesa: una comunitat de ciutadans iguals (davant la llei), incardinats en un estat fort, governats sota una arquitectura administrativa racional. Ara bé, l’articulació exacta de la nació moderna va adoptar moltes formes, des de la francojacobina (uniformització completa) fins a la suïssocantonal (en què els municipis encara poden votar directament si volen concedir la ciutadania suïssa a un estranger).

Com vaig escriure ara farà dues setmanes a l’ARA (“Els límits d’Europa”, 30 de maig), l’aprofundiment de la Unió Europea per la via de més integració fiscal no és políticament factible. Europa és massa heterogènia en interessos i estructures econòmiques per poder conciliar-los sota una norma constitucional i uns pressupostos únics.

Al març vaig viatjar directament de Nova York a la capital de França, convidat per Sciences Po, l’Escola de Ciències Polítiques de París, a fer una conferència sobre nacionalisme i identitat. Desembarcar a Europa aquell matí no va ser fàcil. Els vols transatlàntics em deixen la boca pastosa i el cap sense nord, gairebé ingovernable. Les cues de passaport em van semblar eternes. L’aeroport de Charles de Gaulle és un artefacte monstruós, meitat ciment, meitat vidre, dissenyat seguint la imaginació funcionalista de la dècada dels setanta. Em va confirmar una llei implacable en l’arquitectura d’avui en dia: com més futuristes es volen fer els edificis, més ràpidament passen de moda. El futur és rarament el que planegem.

Les dades de la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió són diàfanes. Gairebé quatre de cada cinc catalans demanen la celebració d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. La meitat donen suport a la convocatòria d’un referèndum organitzat per la Generalitat fins i tot si es fa sense un acord amb l’Estat. I més significatiu des d’un punt de vista polític, un 73 per cent es declaren disposats a participar en un referèndum unilateral.

Des de la transició democràtica, Espanya ha aprovat tres lleis de finançament de partits polítics -les dues darreres, el 2007 i el 2015, per reduir, almenys nominalment, les fonts més evidents de compra d’interessos i de corrupció-. Tanmateix, el sistema de finançament de partits no ha canviat en els seus trets fonamentals. Des del primer decret de normativa electoral, del 1977, i la llei orgànica del 1987, l’estat espanyol ha apostat per un règim mixt amb tres potes: donacions privades, quotes de militants i aportacions públiques. Cada pota té, però, un diàmetre molt diferent.

El març del 1977 el Partit Nazi Americà va demanar permís per fer una marxa pels carrers de Skokie, una ciutat a prop de Chicago d’uns 70.000 habitants, la meitat jueus i una sisena part supervivents de l’Holocaust o familiars directes de víctimes del règim nazi. L’Ajuntament de Skokie va denegar-lo i va aprovar, tot seguit, diverses ordenances per prohibir marxes i manifestacions amb uniformes militars i la disseminació de material que incités a l’odi racial o religiós.

Tant el to com el missatge desprenen una hostilitat desagradable, basculant entre el narcisisme i l’actitud del perdonavides. El nivell lingüístic frega la ineptitud: tots els discursos alternen les mateixes cent paraules (i mitja dotzena d’adjectius com a màxim). L’aparent manca de senderi és esfereïdora: veiem un home mancat del criteri mínim per adoptar una solució mitjanament raonable davant d’una situació crítica (un torpede nord-coreà o un terrorista vagant per Miami). Tot això és Trump. El problema és, naturalment, per què això li ha pogut passar a la presidència dels Estats Units.

Amèrica és massa gran perquè una sola causa, demanda social o facció política pugui explicar la victòria de Trump aquesta setmana.

És innegable que la publicació del manifest per un referèndum sobre la independència de Catalunya fa un parell de setmanes ha sacsejat el debat polític entre els independentistes del país. Després de plantejar que el panorama polític català ha entrat en “una creixent situació de col·lapse”, els seus promotors aposten per aparcar la via de les eleccions plebiscitàries (al full de ruta del Govern) perquè és “poc clara [i] poc útil” i, en canvi, demanen al Parlament que aprovi la llei de transitorietat jurídica (que definiria el marc transitori entre el dret espanyol actual i el de la República Catalana), regular el règim electoral d’un referèndum, convocar aquest darrer tot seguit, i “en cas de victòria del sí [...] declarar formalment la independència”.

Si el partit dels Brexit no hagués guanyat el referèndum dijous, l’hauria guanyat d’aquí cinc o deu anys. La primera llei newtoniana de la democràcia diu més o menys el següent: no es pot construir un estat únic i sobirà, com el que somien les elits europeistes quan pensen en la seva Unió Europea ideal, sense tenir primer una identitat nacional compartida i sense comptar amb el consens democràtic dels ciutadans que hi han de viure. L’europeisme va oblidar aquesta regla elemental, i el seu desfici unificador, agreujat per una llarga recessió econòmica mal resolta, s’ha girat en contra seva com un bumerang.

Acomençaments del segle XX una fracció dels jueus que van emigrar a Palestina va establir-se en kibbutzim (el plural de kibbutz o, en català, quibuts) amb el propòsit de crear una nova societat guiada per principis socialistes i sionistes. Cada quibuts era una comunitat d’entre uns centenars i un miler de persones, governada democràticament, amb la propietat conjunta de la terra i de les eines de producció. Tots els membres adults hi treballaven en benefici del quibuts i rebien, a canvi, allotjament, menjar, roba, serveis sanitaris i educatius i una quantitat (irrisòria) per al seu lleure.

Més enllà de la mera comptabilitat electoral (determinar quin partit avançarà en vots i escons), les eleccions espanyoles es presenten com un afer de conseqüències poc rellevants des d’un punt de vista macroeconòmic. Europa marca els grans eixos de la política econòmica i Espanya hi pinta molt poc, en la seva formulació. La política monetària la monopolitza el Banc Central Europeu (BCE). La política fiscal ha de seguir les normes d’equilibri pressupostari que Alemanya va exigir a canvi de substituir el Bundesbank pel BCE. El dret de competència el determina Brussel·les.

Des de la invenció del capitalisme industrial hi ha hagut una literatura futurista, avesada a predir les innovacions tecnològiques i la societat i l’economia del futur. Els seus primers autors, des de Jules Verne fins a Aldous Huxley, van fer servir la ciència-ficció per imaginar l’evolució de la humanitat. Després de la Segona Guerra Mundial, des d’Anthony Wiener fins a Jeremy Rifkin, aquella literatura va fer un tomb més fred i analític, sense deixar, però, de mantenir la seva divisió tradicional entre tecnooptimistes i pessimistes distòpics.