En algun moment del 1985 vaig dinar amb Sam Francis a la cafeteria de The Washington Times, on tots dos treballàvem. Potser no heu sentit a parlar mai de Sam Francis, però la gent del MAGA [sigles angleses de Fem que Amèrica torni a ser Gran], almenys la més intel·lectual, el coneix com un dels pensadors seminals del seu moviment.

A vegades, quan no tinc res millor a fer, penso en les eleccions d'uns altres temps: per exemple, quan Mitt Romney va competir amb Barack Obama o John Kerry amb George W. Bush. Intento esbrinar per què aleshores la política i la societat en general ens semblaven tan diferents.

La democràcia dels Estats Units està amenaçada. El president Donald Trump trenca aliances, capgira les normes i trepitja la Constitució. Per tant, és normal preguntar-se: què pot fer un ciutadà per ajudar a reconduir els Estats Units cap a un camí més saludable?

Deixaré que altres descriguin la destrossa econòmica que ja han començat a provocar els aranzels del president Donald Trump. El que vull és explicar els estralls que faran en la psique i l’ànima dels Estats Units.

Després d’un parèntesi de quatre anys, ens veiem obligats una vegada més a fer d’espeleòlegs a les coves més profundes del cervell de Donald Trump. Ens fiquem dins el seu ego, que curiosament representa el 87% del seu teixit nerviós; gratem sota el nucli accumbens, la regió del cervell responsable de les trampes al golf, i, aleshores, al centre del sistema límbic, hi trobem una cosa molt estranya: el meu llibre de text d’història de secundària.

Hem entrat en una nova era política. Al llarg dels últims 40 anys, aproximadament, hem viscut en l’era de la informació. Els que pertanyíem a la classe instruïda vam decidir, de forma més o menys justificada, que l’economia postindustrial la construirien persones com nosaltres i, per tant, vam modelar les polítiques socials de manera que satisfessin les nostres necessitats.

Hi ha dos grans temes que em desconcerten d'aquestes eleccions. El primer és: per què les enquestes estan tan immòbils? A mitjans de juny, la contesa entre el president Biden i Donald Trump anava igual que ara.

Una de les coses bones d’OpenAI és que es va fundar sobre la base de la desconfiança. Va començar com un laboratori d’investigació sense ànim de lucre perquè els seus fundadors pensaven que la intel·ligència artificial no l’havien de promoure les empreses comercials, impulsades molt majoritàriament per l’afany de lucre.

Sembla que Donald Trump rebi una nova acusació cada setmana. I malgrat això, està dominant completament els seus rivals republicans als sondejos i empata amb Joe Biden a les enquestes sobre les eleccions generals. Les xifres de Trump són ara més altes que en qualsevol moment del 2020.

Sí, jo també volia que fos una pallissa. Volia que Trump caigués per 10 punts de diferència. Però les eleccions són esdeveniments educatius. Els votants no sempre són sensats, però acostumen a ser comprensibles. Ells saben més sobre la seva vida del que en sabem nosaltres dins les nostres bombolles d’informació, i gairebé sempre ens diuen alguna cosa important.

No fa gaire, la tecnològica era la indústria més de moda. Tothom volia treballar a Google, Facebook i Apple. Però durant l’últim any, la situació ha canviat. Alguns creuen que la tecnologia és com la indústria del tabac: grans empreses que fan milers de milions de dòlars amb una addicció destructiva. Altres opinen que és com la lliga de futbol americà NFL, una cosa que adoren milions de persones però que tothom sap que deixa un rastre de restes humanes al seu pas.

Entenc per què Donald Trump és tan impopular. S’ho ha guanyat pels mitjans tradicionals: és odiós, insultant i ofensiu. Però, ¿per què és tan impopular Hillary Clinton?

Els votants s’han pronunciat. Segons sembla, els votants republicans es decanten de manera convincent per Donald Trump de cara a la nominació. En democràcia, la victòria confereix legitimitat i els votants rara vegada són savis, però normalment són sensats. Entenen els seus propis problemes, de manera que, generalment, es té una certa deferència amb el candidat que guanya.

Si llegeixes les versions en línia dels articles periodístics pots donar un cop d’ull als comentaris dels lectors, que solen ser crítics, injuriosos o insultants. He descobert que l’única manera que tinc de suportar-los és seguint la màxima que diu “Estima’t l’enemic”.