Els aficionats al cinema i incondicionals d’Alfred Hitchcock trobaran a Movistar+ un documental que connecta amb l’univers de Hollywood i una de les grans pel·lícules del rei del suspens: Vertigen. Alexandre Philippe, el director del documental, el defineix com una sessió d’espiritisme cinematogràfic sobre el qual plana l’esperit de Hitchcock. La protagonista és l’actriu Kim Novak. Amb noranta-tres anys, sent que està en el darrer tram de la seva vida. Només començar, la càmera es desplaça suaument per un jardí on arriba el darrer raig de sol del dia. La sentim amb un fil de veu i dificultats per respirar. Novak explica: “Dubto si estic fent bé de gravar això, perquè no sé què sortirà del que digui, del que vull dir. Què vull dir exactament? Es tracta d’això? Del que vull dir? Del que penso? Del que sento? No sé què s’espera que senti o que pensi. [...] He patit molt. Fa poc vaig tenir una mala caiguda i em falta l’aire. Em costa mantenir la respiració. Potser m’equivoco. Potser visc fins als cent anys! Qui ho sap! Però ara mateix sento que estic molt a prop del final”. La càmera es va acostant a la porta d’una casa i penetra a l'interior. La imatge s’atura sobre la voluta de fusta d’una butaca que ens recorda el monyo de Novak a Vertigen. Aleshores, per fi, la veiem a ella, pintant un quadre.

Una de les situacions més còmiques d’aquesta setmana ha sigut la trobada de dos presentadors que són el paradigma de la manipulació i l’embolic: Pablo Motos va convidar Sonsoles Ónega a presentar el seu nou llibre a El hormiguero. Durant la conversa, Motos li va preguntar per l’IVA dels llibres i ella va denunciar que fos del 21%, considerant que si fos menor ella vendria més llibres i la gent llegiria més. Tots dos presentadors van criticar que l'IVA dels llibres fos el mateix que el dels paquets de tabac. “El IVA de los libros no debería existir si quieres un país culto”, deia Motos, i insinuaven la possibilitat de fer una campanya perquè el govern el rebaixi, assenyalant Pedro Sánchez com a responsable. “Lo que pasa es que el presidente del gobierno está en China, pero bueno, ya le llegará...”, deia el domador de formigues.

El Canal 33 ha estrenat Sala 30, un programa cultural que commemora els 30 anys del Macba. Per celebrar-ho, la sèrie aborda l’efemèride des de la reflexió més que no pas des de la festa o la reivindicació. Són vuit capítols de quaranta minuts que aprofundeixen en diferents eixos de treball dels processos creatius: la forma i el fons, la lluita, el concepte, l’enigma, la mirada, l’espai, el cos i la investigació. Cada programa convida quatre o cinc artistes rellevants que han passat pel museu a mantenir un diàleg sobre aquestes temàtiques en un entorn rural i bucòlic que contrasta amb la blancor geomètrica i urbana de l’edifici del Museu d’Art Contemporani de Barcelona: una masia i una taula parada amb la informalitat elegant d’un anunci entranyable de fuet. La factura visual, tant en la realització com en l’edició i la postproducció, és bonica i sorprenentment carrinclona. Podria ser un pòdcast si no fos per la necessitat de veure l’obra dels convidats per entendre les seves propostes i el seu punt de vista en la conversa. Sala 30 connecta amb l’esperit estètic d’aquell antic esplendor del 33, quan encara semblava un canal cohesionat i amb una línia editorial ben definida. 

Fa poc més d’un any, quan Ricard Ustrell va entrevistar Susanna Griso al Col·lapse, la periodista d’Antena 3 va lamentar que la seva vida privada aparegués a determinats mitjans perquè ella sempre havia intentat preservar la intimitat de la seva família. També va explicar la incomoditat d’haver de viure amb cotxes de paparazzis que la perseguien allà on anava, fins i tot en el moment d’anar a fer aquella entrevista.

Diumenge a la nit, el 30 minuts va condensar el drama de Rodalies, tant des d’una perspectiva històrica com des de l’anàlisi de la situació actual. Que la cronologia del mal servei de la Renfe es remuntés al 1988 va ser un acte de justícia amb tots els usuaris que van patir les greus deficiències de la Renfe en silenci i amb resignació en aquella època. De fet, el reportatge anava jugant amb els salts al passat i mostrava com, des d’aleshores, tot ha anat de mal en pitjor. Les imatges del 1988 i el 2026 de Josep Maria Romeu, el portaveu de la primera plataforma d’usuaris de la Renfe, ho demostraven. Un recurs excel·lent. Les imatges d’arxiu de TV3 esdevenien una prova demolidora dels greuges que han patit els catalans amb la precarietat del servei. Les notícies per accidents, desgràcies, incendis i avaries s’anaven acumulant i succeint, i això ho convertia en una pel·lícula dels fets molt reveladora. De fet, t’adonaves de fins a quin punt el progrés tecnològic a l’abast dels ciutadans ha sigut el que ha permès denunciar les incomptables deficiències de la Renfe. Les xarxes socials i les càmeres dels telèfons mòbils han permès que els usuaris s'organitzin entre ells i denunciïn públicament el cúmul de despropòsits que han d’aguantar cada dia. Els testimonis estaven molt ben escollits. L’exercici de seguir el trajecte d’uns quants usuaris habituals també era molt revelador, perquè qualsevol viatge de seguiment era un cúmul d’incidències que reflectien el caos. La seqüència del passatger esperant l’autobús alternatiu a Sant Cugat esbroncat pel conductor i la gent creuant temeràriament la rotonda és boníssima per constatar la mala organització i com es posa en perill la seguretat de l’usuari.

Durant el llançament de l’Artemis II en la missió lunar de la NASA, la CNN va entrevistar William Shatner, l’actor que va interpretar el capità Kirk a la sèrie Star Trek. Shatner no només va navegar per l’Univers a la ficció. El 2021, amb noranta anys, va viatjar a l’espai amb Blue Origin. Quan li van preguntar per l’experiència de veure la Terra des de tan lluny va confessar que va sentir una tristesa immensa. A les seves memòries va explicar que no podia parar de plorar: “El meu viatge a l’espai havia de ser una celebració i, en canvi, va ser un funeral. Va ser una de les sensacions més intenses que he experimentat mai. El contrast entre la fredor despietada de l’espai i l’escalf protector de la Terra, allà sota, em va omplir d’una tristesa aclaparadora. Cada dia coneixem noves destruccions de la Terra causades per nosaltres mateixos: l’extinció d’espècies animals, de la flora i la fauna... coses que han trigat cinc mil milions d’anys a evolucionar i que, de sobte, no tornarem a veure mai més per culpa de la interferència de la humanitat. Em va omplir d’esglai”.

L’amaratge de la càpsula Orion dissabte a la matinada que suposava el final de la missió de l’Artemis II va ser d’una espectacularitat i un suspens extraordinaris. En l’etapa més perillosa de la missió entren en joc altres elements, com la bellesa de les imatges, la violència del contacte amb l’atmosfera i l’eventual pèrdua de connexió amb la tripulació.

Aquest dijous, als protagonistes del programa La revuelta els van servir l’humor amb safata de plata. Havien rebut la resolució de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) sobre una denúncia que havia interposat la UTECA, la Unió de Televisions Comercials en obert. El conflicte té un origen estrictament normatiu: RTVE no pot emetre publicitat convencional i només pot incorporar anuncis en forma de patrocini en programes de contingut cultural o esportiu. La denúncia partia de la premissa que La revuelta vulnerava aquest marc legal. La CNMC ho contradeia amb un redactat desconcertant que justificava l’emissió com a cultural. “El programa está presentado por su director en clave de humor y tiene un gran dinamismo”. I afegia que Broncano apareixia a l’escenari “con gran energía y viveza”. El text de la resolució era tan delirant que el mateix presentador i el col·laborador Jorge Ponce es reien de les filigranes argumentals, per exemple a l’hora de descriure els continguts: “Se habló de los capibaras, del 'walking football' o del síndrome de Angelman y se entrevistó al actor Salva Reina y a la selección española de rugby”. Per tot plegat, l’ens regulador considerava que tot i ser un espai d’entreteniment, el format no era incompatible amb la dimensió cultural i, per tant, el patrocini no contravenia la normativa.

Dijous al migdia, Helena Garcia Melero portava un expert a la taula del Tot es mou per valorar la situació econòmica i geopolítica mundial. Només començar, la presentadora activava el marc emocional atribuint a l’investigador del CSIC, Antonio Turiel, una angoixa visible fins i tot abans que comencés a parlar: “T’he saludat fa un moment i res... amb una mirada la teva preocupació era evident...”. Més que presentar l’especialista va arrossegar l’audiència a un estat d’ànim.

Els 11 del Raval, que TV3 va estrenar dimarts al Nits sense ficció, despertava moltes expectatives. Una investigació ben definida i ambiciosa sobre la desarticulació, l’any 2008, d’una cèl·lula jihadista que pretenia atemptar al metro de Barcelona. El documental aprofundeix en el paper d’un confident, conegut com a F1, que es va convertir en testimoni protegit. El podeu recuperar a la plataforma 3Cat, en format sèrie de quatre capítols. Enganxar-los per emetre’ls com un sol documental, però, va tenir conseqüències en l’eficàcia del relat, amb reiteracions i arcs narratius dilatats.

Dilluns al matí, quan arrencava el judici pel cas Kitchen, els periodistes que eren davant de l’Audiència Nacional empaitaven alguns dels imputats. L’únic que se’ls va posar bé va ser el comissari José Manuel Villarejo, que, amb la gorra i les ulleres de sol que el caracteritzen, tenia ganes de fer bullir l’olla mediàtica. El personatge s’encarrega de tensar l’ambient perquè sempre es mou millor en contextos crispats. Enmig de l’eixam de micròfons, la periodista de Mañaneros 360 li va fer una pregunta i va especificar que era per al programa de Javier Ruiz de Televisió Espanyola. El nom del presentador va provocar una reacció immediata del comissari: “¡Ah! ¡Don Javierito!”, va exclamar amb sarcasme. “Dígale a Don Javierito que a mí no me contrató el PP, como él dice. Esto es mentira. Además, Javierito, con lo buenos amigos que hemos sido en el pasado... ¡Parece mentira!” Javier Ruiz, alarmat, va interrompre la connexió i, tot i que Villarejo no el podia sentir, va voler aclarir l’atzagaiada: “¡No! ¡No! ¡No! ¡No, comisario! No vamos a tener un diálogo en directo, pero buenos amigos usted y yo... ¡Ni nos conocemos! ¡Nunca en la vida! ¡Usted es amigo de otros presentadores! ¡Se está equivocando usted! Usted intentó contactar conmigo, lo hizo a través del teléfono móvil cuando contamos una información sobre usted. Y no nos hemos tomado ni un café. ¡No nos hemos visto en la vida!”

L’arrencada del judici pel cas Kitchen ha provocat que els programes que carreguen cap a la dreta busquin estratègies narratives i visuals per minimitzar l’impacte sobre el PP. La filigrana més enginyosa va ser la d’Antena 3 Noticias. A l’hora d’obrir l’informatiu van optar per un relat de dispersió: anunciar el calendari judicial de la primavera. Primer feien referència al cas Kitchen, però a continuació recordaven tots els casos que afecten el partit socialista: el de les mascaretes, que es començarà a jutjar aquest dimarts; el del germà de Pedro Sánchez, que s’iniciarà el 28 de maig, i afegien també els casos del finançament del PSOE, de Leire Díez i de Santos Cerdán que encara no tenen data de judici. Feien evident, així, la descompensació de la balança entre el PP i el PSOE. Projectaven el calendari a la pantalla de l’informatiu, i entre els rostres imputats hi destacava, en vermell, el logotip del PSOE. El del PP no sortia per enlloc. Sandra Golpe anunciava: “Intenso calendario judicial que va a reactivar el choque entre PP y PSOE”. Més tard insistia: “¡Esta primavera judicial viene intensíssima!”

La pausa de la Setmana Santa ha multiplicat les fotografies a les xarxes socials. Els dies extra de descans i les activitats de lleure que se’n deriven provoquen una allau de postals d’exhibició del benestar per deixar constància del seu poder transformador. Com que el somriure és una manera de demostrar-ho, a les xarxes socials han aparegut experts que donen consells per gestionar l’expressió facial per garantir-ne l’èxit. S’ha d’evitar la mitja rialla de compromís o la ganyota tensionada amb la finalitat de resultar convincent o aconseguir certa fotogènia. Cridar el Lluís allargant la “i”, canviar a l’anglès per dir “cheese” o sil·labejar “pa-ta-ta” ja no s’estila.

La missió lunar de la NASA amb el llançament de l’Artemis II ha provocat que alguns informatius hagin recuperat d’una manera o altra aquella teoria conspirativa que assegura que l’arribada dels humans a la Lluna el 1969 va ser un engany.

Hi ha imatges que tenen una càrrega simbòlica que perdura en el temps. Ha sigut inevitable pensar-hi durant el llançament de l’Artemis II, sobretot a partir de la retransmissió de la CNN. Fa poc més de quaranta anys, el gener del 1986, la cadena nord-americana de notícies només tenia sis anys de vida i el model de 24 hores d’informació contínua encara despertava dubtes. L’explosió del transbordador Challenger només 73 segons després del llançament va ser explicada en directe i va capgirar el relat periodístic que tenien previst. La tragèdia –amb la mort dels set tripulants– va passar davant de centenars de milers d’espectadors, i amb el desconcert i els dubtes dels mateixos informadors.

Des de fa setmanes, tant a Antena 3 com a La Sexta apareixen de manera abrupta unes pauses publicitàries que trepitgen el contingut televisiu. No es tracta de les pauses de tota la vida, en què els presentadors donen pas als anuncis. Tampoc són les interrupcions amb l’avís d’una cortineta que separa dos blocs d’un programa. Ni la clàssica transició entre dues emissions diferents. És un anunci de vint segons que irromp violentament sobre qualsevol esdeveniment que s’estigui emetent en aquell moment, aixafant-ne el contingut. La setmana passada, en plena tensió informativa i sensacionalista sobre la petició d’eutanàsia de Noelia Castillo durant l’emissió del Y ahora Sonsoles i del Más vale tarde, hi va haver diverses interrupcions d’aquestes característiques. Si s’estava emetent un reportatge, debatent en una tertúlia o fent una connexió en directe, aquells vint segons de publicitat trepitjaven el directe. Aquest dimecres, a Espejo público, Lorena García entrevistava Iñaki Anasagasti en una connexió en directe. Li preguntava per les fotografies de presos d’ETA que havien aparegut en una cursa popular i, per tancar la conversa, ho va aprofitar per demanar-li què en pensava de la petició del lehendakari de portar durant uns mesos el Guernica al Guggenheim de Bilbao com una forma de reparació simbòlica. Just en aquell moment va aparèixer de manera sobtada un anunci sorollós de vint segons que va tapar les seves paraules. Quan el tall publicitari violent i molest va arribar al final, Anasagasti ja estava acabant la frase. Ens vam quedar sense la seva resposta. Són inserts publicitaris que es fan al marge del senyal de l’emissió del programa. Ho injecten directament a la TDT. Si recuperes l’emissió a la plataforma digital d’Atresmedia o a través de la graella de Movistar+, aquell tall publicitari no apareix. Només és per als espectadors que miren la TDT. Òbviament, aquests inserts no t’estalvien la publicitat habitual. La fórmula podria vulnerar la llei general de comunicació audiovisual del 2022 perquè no respecta la integritat del programa –la publicitat no pot tallar respostes, frases, escenes ni cap continuïtat narrativa–. A més, aquesta pràctica es podria utilitzar com a forma de censura velada, trepitjant instants televisius a conveniència. El mètode s’inscriu en aquesta tendència cada vegada més estesa de la manca de consideració amb els espectadors. És una forma de transformar el model: l’audiència deixa de ser la destinatària del contingut per convertir-se en un simple dispositiu de recepció d’impactes publicitaris. L’experiència televisiva és cada vegada més fragmentada i poc acurada. Tenint en compte la facilitat de conquesta de determinades pràctiques comercials, el mètode pot acabar envaint les graelles televisives. Del tot per l’audiència al tot per la pela.

Aquest dilluns, Crims aprofundia en el cas de l’assassinat d’una dona a Parets dels Vallès. El capítol es titulava Traïció, però era alguna cosa més greu. Carles Porta ho plantejava com un misteri: “Els Mossos sospiten de seguida que l’autor és el seu marit, però els familiars de la Jennifer no s’ho creuen perquè per a ells és com un fill més. ¿Estan equivocats els Mossos? ¿O estan equivocats els familiars?”. És inimaginable que Crims tracti un cas com una errada dels Mossos perquè lloar la seva tasca és part essencial de la sèrie. El seu material i testimonis són indispensables per al programa. Es tractava d’un cas de violència masclista, però com ja ha passat anteriorment a Crims, Porta no ho va verbalitzar. Era implícit. En tot el relat només es va pronunciar una vegada violència de gènere, perquè ho va escriure el mateix assassí en una carta per fingir la seva innocència i es llegia el text.

Enguany, el programa Signes dels temps de TV3 celebra els quaranta anys d’emissió. S’emet els diumenges al matí i aprofundeix en l’actualitat social i pastoral de l’Església catòlica. El títol fa referència a una expressió del Concili Vaticà II sobre el deure de l’Església d’estar atenta als canvis i les evolucions de la societat. Potser estaria bé que també fos TV3 qui estigués atenta a l’evolució de la graella, perquè, valgui la redundància, aquesta franja ha quedat una mica deixada de la mà de Déu. Cal dir que Signes dels temps és formalment correcte amb Montserrat Esteve al capdavant. Hi ha un cert esforç per donar-li una pàtina de connexió amb la realitat social. Els continguts s’ajusten a l’objectiu del programa, i està fet amb cura i professionalitat. Cal destacar la feina de postproducció per donar-li una relativa modernitat visual. Segur que satisfà les expectatives de la Conferència Episcopal, però aquesta centralitat del catolicisme i un enfocament amb un estil tan propi del catequisme no s’ajusten gaire a la funció d’una televisió pública.

L’any 2001, Martin Seligman, professor de psicologia de la Universitat de Pensilvània, començava a notar la càrrega emocional de les dècades investigant la depressió i la malaltia mental. Sentia que aquell enfocament professional basat en intentar guarir el trauma l’estava imbuint d’una certa tristesa. Això el va fer reflexionar sobre les teràpies psicològiques, sovint tan centrades a reparar el mal que s’obliden d’injectar-nos una bona dosi d’optimisme que ens faci afrontar la vida amb més il·lusió i alegria. Seligman acabava de ser elegit president de l’Associació Americana de Psicologia i va obrir camí en una nova direcció: l’anomenada psicologia positiva. Volia estudiar, científicament, quins són els mecanismes que ens fan sentir que la vida val la pena. No pretenia construir cap teoria abstracta sinó establir conductes eficaces que es poguessin testar i mesurar. L’any 2005, Seligman i el seu equip d’investigació van reclutar quatre-cents onze voluntaris i els van dividir en cinc grups. Un grup faria una relació de records positius, l’altre identificaria les seves fortaleses personals. Un tercer grup introduiria petits canvis especificats en el seu dia a dia i un quart es limitaria a descriure records d’infantesa. El cinquè grup assumiria una tasca més elaborada: escriurien una carta d’agraïment a algú important a la seva vida, algú a qui no havien donat les gràcies com cal. Després li trucarien per telèfon, hi quedarien sense explicar-li el motiu i, un cop tinguessin la persona davant, li llegirien la carta en veu alta. No podia ser una targeta amb un raquític “gràcies per tot” per anar per feina. La carta havia de tenir unes tres-centes paraules i especificar els motius de l’agraïment, els detalls d’aquell fet i de quina manera el gest d’aquella persona havia canviat la seva vida. Aquest exercici el van batejar com la visita de la gratitud.

The Madison és una sèrie que sembla haver-se estrenat per Setmana Santa amb el propòsit de redimir-nos, especialment a les dones que viuen en zones urbanes. Protagonitzada per Michelle Pfeiffer i Kurt Russell, té una trama que el menú de SkyShowtime ja explica més del compte. Està creada per Taylor Sheridan, l’arquitecte del western contemporani. Però si us agraden les sèries sobre gent rica, ambients luxosos i paisatges extraordinaris, The Madison no us fallarà. Una dona de Nova York es veurà obligada a refer la seva vida lluny del seu món. El títol de la sèrie ja determina la importància que tindrà el paisatge en tot plegat. Agafa el nom del riu més emblemàtic de Montana, que travessa zones pròximes al Parc Nacional de Yellowstone. La natura i el territori seran tan determinants que esdevindran dispositius moralitzadors de les protagonistes. L’entorn del riu es convertirà en una mena d’àrbitre silenciós com a activador del drama familiar.