En la mateixa òrbita del motivat més abjecte –aquell company repulsiu que a l’escola es dedica a aprendre i portar-se bé–, els catalans que encara no han arribat a l’edat penal i electoral han inventat una altra expressió per desairar i ofendre, amb un enginy notable. A algú que presumeix d’haver comès una bona acció, tenir una habilitat o virtut, seguir un comportament correcte o bé modèlic, se li pregunta amb sarcasme mal dissimulat: “Vols un gomet?”. Que és una manera expeditiva i agra de dir-li “Nen, no ets més tonto perquè no t’hi entrenes”.

“Està mamat”. Els pares el posarien sota una dutxa freda, els fills n’admiren els bíceps i la rajola. El català és canviant i contradictori. Una mateixa paraula tant pot tenir un sentit com un altre, segons cada generació. Per això és tan difícil el diàleg entre pares i fills, sobretot perquè els fills tenen els auriculars posats.

No és gaire freqüent veure com neix una interjecció. Costa tant com trobar un tritó al Montseny. La meva generació i les adjacents hem estat de sort i hem presenciat com els nens i els nois n’adoptaven una: ual·la. Al costat de ah –ideal per manifestar alegria, dolor, indignació i sorpresa o, si ets un actor del mètode, tot alhora–, oh –el lot anterior més pena i desaprovació– i eh –menyspreu–, ual·la serveix per expressar admiració, sorpresa o desaprovació. Inexplicablement, no tenim uh –que seria ideal per expressar malfiança– ni tampoc ih –la idònia per exclamar davant del ieti.

No és la primera vegada que una generació de catalans s’anomena a partir d’un fet històric. Ser de l’any de la picor sembla que podria referir-se a l’any 1471, en què Catalunya (i mig Europa) es va veure envaïda per una gran plaga de puces. Al segle XIX es deia ser de l’any vuit, en al·lusió a la invasió napoleònica de 1808. O ser de l’any del rei Pepet en record del regnat de Josep I, el germà de Napoleó Bonaparte que hauria perdut tots els punts del carnet de conduir a la primera bufada. O ser de la reina vella, per indicar que algú havia conegut els temps de Maria Cristina, reina regent del 1833 al 1840. Actualment, ser de l’any del Naranjito ens remet a la simpàtica mascota cítrica del Mundial de Futbol del 1982. Tot serveix per expressar que se’ls considera vells i tronats. Les noves generacions acostumen a atacar les de més edat per ocupar els seus espais de poder.

No fa gaires anys van aparèixer gairebé alhora dues paraules que expliquen molt bé els temps actuals. Totes dues són insultants i ofensives, cosa que és de celebrar. Una llengua que no serveix per ofendre no val per a res. No podem estar tot el dia inaugurant un congrés de dentistes.

Fa ben bé deu anys que els joves catalans diuen semat en el sentit de barrut, descarat, insolent. La meva generació fa servir tenir morro i les dues següents, tenir morra. N’hi ha que aquesta morra feminitzada la consideren un crim imperdonable, mentre que a mi em sembla un signe dels nostres temps, tan transsexuals. Quan el morro és molt pronunciat diem tenir un morro que se’l trepitja. Tenir barra és la manera més tradicional. Jo encara he conegut algun senyor provecte que, en veure una noia amb una barra de pa caminant pel carrer, s’hi acostava galant i li deia “Vostè té molta barra” (i no em refereixo a Lluís Permanyer).

Queterunya és una forma irònica de Catalunya. Tot i que s’escriu força a Twitter, el seu origen és televisiu. A Polònia, l’actor Bruno Oro va parodiar durant anys Artur Mas, el president de la Generalitat. Entre altres tics (“Guapo! Gràcies!”), el parodiat Mas pronunciava Queterunya en comptes de Catalunya. No seria el primer president de la Generalitat que estireganya el nom del país: Josep Tarradellas pronunciava Catunya. Fins i tot des del balcó del Palau de la Generalitat, el 1977. De vegades em pregunto si deia catèpsia per catalèpsia.

Ja els adverteixo que és un castellanisme –vade retro–, però en català ha arrelat amb un matís diferent, propi. En castellà tenen bellaco, que és malo, pícaro, ruin. Ja ho feia anar Cervantes a començament del segle XVII: “¡Oh hi de puta bellaco!”. Hi de puta és una forma antiga per hijo de puta, que et pot proporcionar una querella per injúries i conèixer de primera mà els argots presidiaris de Catalunya. La vida del filòleg és molt exposada.

Cada vegada que ens regalen un queco, una esgarrifança ens recorre l’esquena. Una mica entresuats, fem per somriure maldestres i ho agraïm amb paraules amables i convencionals tretes de l’obra Com ser educat en un desastre nuclear, editada el 1977. Però per dins no podem parar de preguntar-nos “Què collons en faré?”. D’aquí va néixer la paraula queco, un aglutinat de què collons. Un queco és un objecte que cau a les teves mans –per regal, herència o xantatge– i que no destaca precisament per la seva bellesa i atractiu –ni utilitat–. El queco per excel·lència és el gos de ceràmica de mida natural. Però també ho són petites escultures de forja, trofeus, plaques, bibelots. Gairebé mai no fan cap servei i la seva funció és, sobretot, decorativa, posant-hi molta voluntat o sota els efectes de les drogues.

Els últims anys del segle XVIII, els catalans vam tenir notícia dels majos i les majas de Madrid. Eren individus populars que destacaven per la seva bona planta i ganes de gresca. Quan menys t’ho esperaves et ballaven un fandango a traïció. Acostumaven a portar guitarrons i castanyoles. Elles anaven amb vestits estampats i rets per recollir els cabells. Ells portaven unes calces molt ajustades que ningú no sabia on mirar. Així és com els majos van tenir un gran èxit i els joves de tot Espanya els intentaven imitar. “A Madrid sí que se la passen bé –es deien els catalans amb admiració i un punt d’enveja–, perquè són molt oberts i abans d’afusellar-te per lliberal et posen una tapa amb la cervesa”.

Des del 1899, any en què l’industrial Ramon Bonet va començar a guiar –com es deia llavors– el primer automòbil de Catalunya i a tenir panes, els catalans vam començar a usar l’expressió fer benzina: omplir el dipòsit de benzina. La meva àvia, també del 1899, deia fer benzina, i la meva mare, presidenta de les Filles de Maria el 1947, deia posar gasolina. Als anys 90, la ja derrocada presidenta va recuperar el fer benzina de la seva mare. Llegeixo en una obra d’Enric Jardí sobre el 6 d’Octubre, escrita el 1997: “S'aturà en un garatge de la plaça de Lesseps per fer benzina”. Actualment es va recuperant fer benzina, malgrat que el DIEC no l’admet. L’alegria és breu a la casa del pobre.

Aquesta notícia entristirà tota la població catalana: tieta no és una paraula acceptada per l’IEC com a normativa. No hi ha pogut res La tieta de Serrat, escrita el 1967. La cançó acaba dient “I oblidarem la tieta”. Doncs ben oblidada està a les tenebres exteriors del DIEC, on els oceans i les paraules cauen a l’abisme. L’argument dels membres de l’IEC es basa en el fet que tieta és un diminutiu de tia i el diccionari no admet diminutius, com aquells salons recreatius que no admeten menors (i és la primera i última vegada que algú compararà l’IEC amb un saló recreatiu). Els acadèmics no tenen en compte que tieta no és només un diminutiu, sinó que també designa algú amb un comportament molt convencional: antiquat, prudent, esporuguit, benpensant. Com cunyat, que ha transcendit els lligams de parentiu –tot sovint, l’error principal en la vida de la teva germana– i ara s’anomena cunyat qualsevol mindundi amb opinions simples i barroeres, que no es talla gens a l’hora de proclamar-les a tort i a dret (i que ha generat una línia de pensament feble però molt eixordador a Occident: el cunyadisme).

Temacle s’estén com una taca d’oli de les Borges Blanques. Si no ho han sentit mai és perquè no sintonitzen gaire les ràdios musicals (tret de les de clàssica, aquestes són un món a part, en què els locutors competeixen per veure qui parla més a poc a poc). Temacle és un “tema musical de gran èxit i/o de gran qualitat”. Sovint és una paraula hiperbòlica perquè no és infreqüent que el temacle en qüestió sigui una cançó pelleringosa i irritant que no gosarien posar ni a Guantánamo. Tant és, no som crítics musicals. A les ràdios diuen temacle i alguns joves s’ho han fet seu.

Vet aquí la bèstia negra de molts catalans: sispli, per si us plau. No cal dir que també detesten amb tota l’ànima i el fetge la forma aglutinada sisplau, perquè segons ens adverteixen angoixats n’impedeix la flexió: si et plau, si li plau, si els plau, etc. Però no estem prenent xocolata desfeta en xicres de porcellana amb el baró de Maldà. Tampoc no veig que rondinin quan diem “Adeu-siau” a la nostra estimada tieta Eulàlia, que tutegem (o tuegem), i des d’aquí saludem càlidament i li desitgem un bon estiu a ella i al tiet Ramon.

No tinc prous mans per aplaudir la creativitat lèxica de la llengua castellana. Arran de l’adopció de la setmana anglesa –fa només cinquanta anys, jo havia anat a escola els dissabtes i el meu pare treballava–, va néixer un concepte nou: el cap de setmana, que incloïa el dissabte i el diumenge com a dies festius. Els castellans, cansats de mastegar a cada pas el llarg i ensopit pentasíl·lab fin de semana, es van empescar una solució molt més àgil: el finde: “¿Qué haces el finde?”, “Podemos quedar el finde”, “Este finde iremos a cazar ratas al vertedero”.

Una altra paraula recent és putivolta. Me la va explicar el Magí Camps, membre de la Secció Filològica de l’IEC, periodista i contista. La putivolta és aquell tomb que es fa en una discoteca, un concert, una festa, algun recinte o acte, per veure el gènero que hi ha entre els assistents i sospesar i intentar un aparellament sexual. Suposo que és una informació procedent dels seus fills, però no se sap mai.

S’ho diuen els nois els uns als altres o els uns dels altres, com a insult, menyspreu, ofensa: “Bah, és una motivada!” o “Tu, motivat de merda!” Motivat és una paraula desdenyosa que no data de gaires anys. Té un origen molt pedagògic. Tot devia començar fa uns vint o trenta anys, quan tot un exèrcit de mestres i professors repetien una vegada i una altra als alumnes: “Us heu de motivar! Heu d’estar motivats! Mireu el Kevin, ell sí que està motivat!” D’aquesta manera, el motivat, un alumne atent, esforçat i entusiasta, que no badallava tot el dia ni arrossegava els peus ni ficava el dit al cul d’un gat –un entreteniment habitual entre els escolars catalans–, passava a ser directament l’idiota de la classe: el motivat. En temps passats se’ls deia empollón, repel·lent o, directament, mitjatita. Ara és un motivat o, en un grau més intens, un motivat de la vida –dit amb la boca torta i una ganyota d’escopir gargalls–. Cal veure-ho com un triomf de la renovació pedagògica catalana. En un sentit més general, motivat també és exagerat, perquè el motivat es deixa endur per l’entusiasme i ho augmenta tot segons la seva òptica.

Inexplicablement, portem una vida rutinària i no tenim paraules per designar les nostres rutines. Com la masovera de la cançó, cada dia de la setmana executem els mateixos actes mecànics i previsibles, que es repeteixen tota la vida sense gairebé cap variació, excepte en temps de vacances, en què ens angoixem davant de tanta llibertat, mosquits i pudor de peus. Els més desesperats acudeixen a un festival de música d’estiu. Tant els és Bach com Julio Iglesias. La rutina ens devora sense adonar-nos-en. Ni tan sols tenim una paraula per designar el tradicional coit setmanal dels dissabtes a la nit, conjugal i casolà. Si fóssim una mica agraïts amb el calendari, molts nens catalans s’haurien de dir Dissabte: Dissabte Muñoz, Dissabte Canals, Dissabte Ramoneda. I les nenes, Sabatina.

Fa unes setmanes va sortir un estudi del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO, per als amics) en què hi havia unes dades sobre els usos de la llengua. Com que són les més recents, paga la pena entretenir-s’hi: sis de cada deu ciutadans que tenen el català com a llengua d’identificació canvien al castellà davant un interlocutor castellanoparlant (ciutadans espanyols residents a Catalunya, s’entén, no aquella família de Toledo tan simpàtica que cada any viatja al nostre país per participar en l’Aplec del Cargol). 

Per respondre a aquesta pregunta, l'ARA va muntar una taula rodona a les cotxeres del Palau Robert, el dimecres 19 de gener, moderada pel ja per si conciliador Àlex Gutiérrez, cap de Mèdia, una secció sovint exòtica i remota com el país dels medes. Entre a dalt i a baix de la tarima, s’hi va reunir bona part del ferro passat, present i futur de la Corporació i de TV3. Per aquesta raó, molts dels participants (Natàlia Garriga, Núria Llorach, Judit Colell, Paco Escribano i servidor i picapedrer) van centrar-se en el futur de TV3. L’hàbit sí que fa el monjo.