Una paraula 'inventada' al dia: Motivat de la vida

S’ho diuen els nois els uns als altres o els uns dels altres, com a insult, menyspreu, ofensa: “Bah, és una motivada!” o “Tu, motivat de merda!” Motivat és una paraula desdenyosa que no data de gaires anys. Té un origen molt pedagògic. Tot devia començar fa uns vint o trenta anys, quan tot un exèrcit de mestres i professors repetien una vegada i una altra als alumnes: “Us heu de motivar! Heu d’estar motivats! Mireu el Kevin, ell sí que està motivat!” D’aquesta manera, el motivat, un alumne atent, esforçat i entusiasta, que no badallava tot el dia ni arrossegava els peus ni ficava el dit al cul d’un gat –un entreteniment habitual entre els escolars catalans–, passava a ser directament l’idiota de la classe: el motivat. En temps passats se’ls deia empollón, repel·lent o, directament, mitjatita. Ara és un motivat o, en un grau més intens, un motivat de la vida –dit amb la boca torta i una ganyota d’escopir gargalls–. Cal veure-ho com un triomf de la renovació pedagògica catalana. En un sentit més general, motivat també és exagerat, perquè el motivat es deixa endur per l’entusiasme i ho augmenta tot segons la seva òptica.

Motivat ha arrelat tant que –hi posaria la melsa al foc– aquest sentit negatiu tard o d’hora acabarà esbandint el sentit positiu. Com va passar amb galdós (avís: no és Benito Pérez Galdós). Perquè actualment galdós només és possible pronunciar-ho amb ironia, sarcasme, despit o ràbia. Ja ho va escriure Alcover (o Moll, costa una mica distingir-los): “galdós, -osa: adj. Bonic, graciós, net, agradable, ben reeixit; però sol dir-se en sentit irònic, volent dir el contrari de tots aquests conceptes”. Per tant, no és gens adequat elogiar amb admiració rendida i passió incontenible una drag queen espectacular, digna hereva de Priscil·la la Reina del Desert, tot exclamant "Que galdosa!" Seria acusat de LGTBI-fòbia i perrucafòbia.

Motivat és creació lèxica força recent, argot infantil i juvenil. Els lingüistes ens adverteixen que els argots passen avall i que no s’han de prendre gaire seriosament. Però això no és del tot exacte: una part desapareix per sempre més i una altra passa a l’ús comú. Al segle XIX, àpat i nissaga eren paraules vulgars: la primera es deia per fartanera i la segona, només en negatiu, per mala nissaga, l’equivalent del castellà ralea. Ara àpat i nissaga són ben comuns. Potser algun dia, al discurs de Cap d’Any, el president de la Generalitat dirà madafaca. Motius no n’hi faltaran.