Bàrbara Mestanza: "Denunciar un abús no és l’única manera de sobreviure"

BarcelonaDesprés de molts anys immersa en l'autoficció, Bàrbara Mestanza (Barcelona, 1990) se situa en camp contrari. La dramaturga, directora i actriu –creadora d'espectacles com Todas las flores (2020), La mujer más fea del mundo (2021) i Sucia (2020)– deixa enrere muntatges inspirats en la pròpia experiència i imagina una història de persecucions i cancel·lació protagonitzada per la Mae, una periodista que va liderar el moviment Me Too. Temps després, l'agressor assenyalat s'intenta suïcidar i una de les víctimes diu públicament que ella no volia aparèixer a l'article. Tot plegat desemboca en un thriller sobre errors professionals, abús de poder i judicis socials amb la mateixa Mestanza, Rosa Boladeras i Júlia Molins a l'escenari. Tallar-se un peu amb una motoserra s'estrena aquest divendres al Teatre de Salt, dins de Temporada Alta, i es representarà a la Sala Beckett del 14 de gener al 8 de febrer.

Llegint el punt de partida de Tallar-se un peu amb una motoserra resulta inevitable pensar en els casos d'abusos destapats a Catalunya els últims anys. T'hi has inspirat?

— No m’he inspirat ni en l’Institut del Teatre ni en l’Aula de Lleida, sinó en el que jo vaig sentir en un moment en què el meu país estava fent un canvi. Tenia la necessitat de visibilitzar tot el que no es va dir aleshores. Volia fer un homenatge a un moment que fa molt poc que va passar, però que, ara mateix, sembla que faci molt de temps. Hi ha molta més resistència i les portes que semblaven totalment obertes ara sembla que s’estiguin tancant. És com si aquella onada estigués frenant. Volia mirar enrere, observar com ho hem gestionat i parlar del cansament, de com de dur és i continua sent aquesta lluita per a tothom.

A l'escenari hi ha una periodista que va fer malament la seva feina, la seva cap i la filla de l'agressor. Cap d'elles és una heroïna. Per què?

— Perquè les persones bones no són només bones. A Sucia vaig intentar visibilitzar la realitat d’un cos abusat per mostrar que les víctimes sortim de festa, ens divertim, anem al cine, follem. Les heroïnes també són persones, s’equivoquen i dubten. Fa temps que estic reivindicant els grisos: ja n’hi ha prou de sentir que les coses són d’una única manera. Per a mi l’únic que és o blanc o negre en el feminisme són els drets humans. Però les persones que l’exercim podem ser molt valentes un dia i el següent no poder sortir de casa. Amb aquesta peça vull fer vàlida la realitat humana de la lluita.

Però la societat pot ser molt cruel davant de l’error dels altres.

— A vegades creiem que una lluita va lligada a una manera de ser, a una personalitat. La Cristina Fallarás o la Irene Montero no t’han de caure bé per estar d’acord amb la seva lluita. Les tres protagonistes s’equivoquen a la seva manera i reben una reacció absolutament fora de lloc per part de la societat. D'aquí ve el títol de l'obra: Tallar-se un peu amb una motoserra. Fa referència a aquesta constant a la societat que, quan alguna cosa molesta, s’elimina. També del mateix feminisme i com entre nosaltres, les dones, ens amputem mútuament. Ja no m’interessa allò que l’home patriarcal i masclista ens fa, perquè això ho podem cridar més o menys fort, sinó el mal que ens fem entre nosaltres. Per sobre de tot desitgem i necessitem la sororitat, però vivim en un sistema que hi va en contra i que treu el pitjor de nosaltres.

La periodista va publicar l'article amb la història d'una víctima que va demanar-li de no aparèixer, i temps després pateix la cancel·lació social.

— Aquesta peça és una crida a travessar les crisis i els problemes sense dissociar-nos-en, a ser capaces d’asseure’ns, mirar-nos i parlar després d’haver-nos fet mal. És el que no han fet molts agressors que han estat assenyalats i, presumptament, han patit cancel·lació. Dic presumptament perquè almenys tots els que jo conec continuen treballant. Només cal veure Woody Allen, que farà una pel·lícula a Madrid subvencionada per Ayuso. Era tan fàcil asseure’s, preguntar i demanar perdó! La presumpta cancel·lació es perpetua, precisament, per la seva reacció. I després hi ha el fet que nosaltres hem estat cancel·lades durant tota la història de la humanitat i aquí ningú ha parlat de cancel·lació en cap moment.

Hi ha un quart personatge a l'ombra, la Maria, la víctima que es fa enrere públicament quan l'article ja existeix. La seva decisió va en contra de la lluita feminista?

— Això té molt a veure amb aquest discurs que diu que si t’ha passat alguna cosa has de denunciar. No hem de fer que ningú denunciï, precisament va en contra de les cures. Com a víctima tens dret a tenir por, a dubtar i a tirar-te enrere. Si ens atrevim a parlar és perquè sentim que tenim un espai segur per fer-ho, i això té a veure amb el fet que cada gestió individual de l’abús és vàlida. Tant les que ho volen negar i acaben amb una úlcera d’estómac com les que es volen quedar tancades a casa, com les que ho expliquen públicament. Denunciar un abús no és l’única manera de sobreviure.

En tota aquesta gamma de grisos n’hi ha un altre: la Mae va tenir una relació afectiva amb la seva superior que ens fa pensar en un abús de poder. Per què la poses en aquesta situació?

— Perquè em pregunto si la meva violència és la mateixa violència que la d’un home. Tinc la mania de posar-ho tot en dubte. Volia posar-me en risc com a autora i debatre sobre un possible abús de poder d’una dona amb una altra dona. A l’espectacle no hi ha resposta, tot i que jo clarament tinc la meva opinió: la violència que imparteix un home no és la mateixa que la que imparteix una dona. És violència igual, però la càrrega històrica és diferent.

Vens de representar durant cinc anys Sucia, que era 100% autoficció. Ara et bolques a l'altra banda, la de la ficció. Per què?

— Feia autoficció perquè sentia que veníem d’una època creativa en què tot era massa mentida. L’intent d’estar present i no dissociar-me més del cos em va dur a una època d’investigació personal i de legitimar l’autoficció. Ara ja ha ocupat molts espais i tenia ganes de passar-m’ho bé, de divertir-me. Durant molt de temps el teatre ha estat un espai de justícia, sanació i catarsi. Gràcies a Sucia m’he perdonat molt, i ara volia tornar a connectar amb la il·lusió d’aquella nena que somiava amb fer cinema i teatre.

Per què ho fas amb un thriller?

— La major part de les creadores millennials estem molt i molt cansades. És el dia de la marmota, aconseguim coses, però tenim la sensació que no estem avançant, i això desgasta molt. En aquest món tan precari, si no tens il·lusió acabes marxant a fer una altra cosa. Jo necessitava connectar amb aquesta il·lusió, i el que més em diverteix ara mateix són els thrillers polítics: The Diplomat, Fair Play, Succession...

Després de molts anys estrenant en castellà, ara escrius en català. Què t'ha portat a canviar de llengua?

— La meva llengua sempre ha estat el català, però quan vaig començar a l’Institut del Teatre em vaig sentir jutjada. Allà el mallorquí, el valencià o el lleidatà eren acceptats, però el català xava, que era el meu, no. De cop i volta em feia vergonya parlar en la meva llengua materna. Amb els anys he vist que el castellà era una protecció, l’última defensa per connectar amb la meva part més íntima quan feia autoficció. Ara he dit: "Què coi! Jo també tinc dret a escriure en català".