Séverine Chavrier al TNC: imposar la forma sobre el contingut

La directora francesa Séverine Chavrier, a qui vam conèixer fa quatre anys amb Ils nous ont oubliés (l'adaptació d'El forn de calç de Thomas Bernhard), ha tornat al Teatre Nacional de Catalunya. I ho ha fet amb una adaptació molt lliure d’una de les obres més celebrades però també de les més complexes de William Faulkner, Absalon, Absalon! Faulkner narra l’ascens i la caiguda de Thomas Sutpen, un nen pobre del Mississipi de principis del segle XIX que assolirà la riquesa i es convertirà en un tirà esclavista a la recerca de reconeixement social. 

Arran d’Ils nous ont oubliés, vaig escriure: “La proposta de Chavrier abunda radicalment en la tendència de cert teatre contemporani d’imposar la forma sobre el contingut i d’alimentar, podríem dir enriquir segons com, la proposta escènica amb recursos visuals d’alta tecnologia tot canviant tant l’experiència de l’espectador com la dels intèrprets, sovint convertits en ninots”. Aquesta afirmació és perfectament aplicable a la nova proposta de Chavrier, tant pel que fa a la posada en escena com per la reacció de bona part del públic. Com va passar aleshores, diversos espectadors van desertar a la primera o a la segona pausa d’una funció de més de cinc hores que, no obstant, va rebre un fort aplaudiment dels qui restaven a la platea de la Sala Gran.

Si la novel·la de Faulkner resulta exigent per a un lector avesat —fins al punt que moltes de les edicions s’acompanyen d’una guia sobre els personatges i d’un plànol de la mansió—, l’adaptació de la directora francesa tira pel dret oferint una mena de trencaclosques dispers i reiteratiu enfront de l’absoluta confusió de la major part dels espectadors, coneixedors o no de l’original. 

Queda el desplegament tecnològic i un treball físic impressionant dels intèrprets. El directe s’amaga. Tot es projecta en una gran pantalla que oculta les habitacions de la mansió on passa l’acció. La banda sonora colpeix amb un ventall de textures (Armel Malonga) i no pocs cops tapa la veu dels intèrprets, tot i anar amplificats. Certament hi ha imatges poderoses, de gran plasticitat. Hi ha un meravellós treball tècnic. Hi ha moments de força dramatisme. Hi ha escenes de ball amb una energia brutal. Al final, queda clara la denúncia del racisme, les perversions de la guerra i un seguit de poderosos estímuls audiovisuals.