Crítica teatral

'Retorn a Haifa': Feia temps que no sentíem un silenci tan dens en un teatre

L'espectacle, adaptat i dirigit per Àlex Rigola, rescata la veu dels silenciats per l’horror de la guerra a Palestina

Un moment de 'Retorn a Haifa'
26/03/2026
2 min
  • Traducció: Anna Gil Bardagí
  • Adaptació i direcció: Àlex Rigola
  • Intèrprets: Chantal Aimeé, Ariadna Gil, Jordi Figueres, Carles Roig
  • Heartbreak Hotel. Fins al 26 d’abril

Hi ha un teatre d’entreteniment, el més abundant; teatre d’art, que deia Stanislavski; hi ha un teatre d'agitació i propaganda (agitprop) vinculat a la política, i hi ha un teatre d’urgència que rescata la veu dels silenciats per l’horror de la guerra. És el cas de Retorn a Haifa, que obre el minicicle Bategant per Palestina al Heartbreak Hotel. Perquè el lloc on neixes marca no sols la infància sinó també el futur de la vida, com passa amb el poble palestí. (“L’home es allò per què lluita”, diu el noi jueu.) 

Ghassan Kanafani (1936, Acre — 1972 Beirut) és un dels escriptors palestins més prestigiosos. Autor amb el doble compromís literari (sis novel·les, diverses recopilacions de relats, tres obres de teatre i tres llibres d’assaig) i polític (fundador del Front Popular d’Alliberament de Palestina) armat tan sols amb una ploma i assassinat pel Mosad quan només tenia 36 anys en un atemptat amb bomba en el qual també va morir la seva neboda.

Retorn a Haifa és un dolorós retrat d’un món sacsejat per la guerra, per la dominació de l’home sobre l’home, per la humiliació de tot un poble. Una narració sobre la construcció de la identitat, sobre el rescat de la memòria i el concepte de pàtria. Kanafani explica, no jutja, tot i que les conclusions siguin clares. No hi ha ràbia davant de la desolació. No hi ha violència. Hi ha paraules. Un gran encert de Kanafani és haver posat ja aleshores sobre el paper una qüestió que s’ha repetit força arran de la invasió de Gaza: com les víctimes de l’Holocaust esdevenen botxins. Botxins d’aquesta parella de palestins que retornen a Haifa vint anys després d’haver estat expulsats de casa seva i deportats per les tropes angleses i jueves el 1948. No només van perdre la casa, sinó que els van separar d’un nadó de sis mesos al qual no han tornat a veure. 

L’obra comença com la narració d’un conte, però ràpidament es capgira i els personatges es manifesten, sempre, esclar, amb la contenció i naturalitat que Àlex Rigola imprimeix actualment als seus espectacles. I de debò que feia temps que no sentíem un silenci tan dens en una sala de teatre. Magnífics els quatre intèrprets que ens acosten una reflexió tan amarga que inevitablement, i sortosament, ens convida a pensar. No s’ho perdin. 

stats