Aquest cap de setmana vaig passar per l’assentament que ha estat desallotjat avui a la Sagrera, allà on s'està construint l’estació de l’AVE. Et queia l’ànima als peus: tot de barraques unipersonals aixecades amb fulloles cobertes amb plàstics aguantats amb pedres; roba posada a eixugar sobre cordills lligats en branques; cables elèctrics, restes de fogueres, carros de supermercat i deixalles per tot arreu, amb abundància d’ampolles i garrafes de plàstic. Els ocupants entraven i sortien pels forats que havien obert fàcilment a la xarxa de filferro. Veïns espantats, sensació d’inseguretat i més d’un robatori. Feia mesos que s’hi havien instal·lat, davant la passivitat d’Adif, propietària del terreny.
Era la viva imatge del barraquisme que ha tornat, de la precarietat vital de molta gent que malviu als marges de les ciutats perquè millor això que tornar allà d’on venen.
I també avui, a la mateixa hora, una mobilització de centenars de persones impedia el desallotjament d’un bloc del carrer Sant Agustí, a Gràcia, a tot just 300 metres del molt exclusiu i cèntric Cinc d’Oros. Un inversor estranger vol transformar els pisos per llogar-los per habitacions.
L’habitatge està en una situació calamitosa. No estan gaire millor l’educació, la sanitat, la mobilitat, el futur dels joves, la natalitat, la llengua... En aquestes condicions d’emergència nacional, es pot continuar fent política com sempre? On ens porta la dialèctica Govern-oposició de tota la vida, el tall de veu, el vídeo a les xarxes, el Govern parlant del cantó bo, l’oposició conreant la seva part de raó i l’Ajuntament pintant de groc la ciutat perquè vindrà el Tour, com si la societat catalana no s’estigués ofegant en els seus problemes? És hora de grans acords de país, realitzables, pràctics, que millorin la vida de la gent, abans que vinguin els que diuen que tenen solucions però només tenen culpables, i abans que ens hàgim perdut sense retorn.
