Xocs energètics: la nova realitat

La guerra dels EUA i Israel contra l’Iran ha desestabilitzat tot l’Orient Mitjà, ha infligit un enorme cost humà i ambiental i ha provocat una de les majors oscil·lacions del preu del petroli mai registrades. Ara que els efectes sacsegen els mercats globals i encareixen el deute públic, els dirigents polítics han d’assumir que aquest tipus de xoc energètic no és una crisi puntual i de curta durada; és la nova realitat.

En un temps de turbulències geopolítiques, la resiliència econòmica no només exigeix canviar el tipus d’energia que consumim, sinó també com, on i per a qui són produïts els béns. Amb una estratègia industrial verda orientada a objectius específics i un marc macroeconòmic que doni suport a la inversió pública estratègica, els governs poden protegir els nostres nivells de vida i, alhora, reforçar la resiliència econòmica.

Les mesures immediates per protegir llars i empreses de l’estrangulament han d’estar dissenyades per avançar objectius econòmics més amplis. Si una política només serveix per apuntalar els beneficis dels combustibles fòssils, hauria de ser considerada un fracàs.

És el moment d’un nou enfocament. Els xocs energètics inflacionaris impulsats pels conflictes geopolítics són cada cop més habituals. L’Iran havia amenaçat de tancar l’estret d’Ormuz durant el conflicte del juny passat. Finalment, ho ha acabat fent, i ha provocat que el preu del cru superi els 100 dòlars per barril per primera vegada des de la invasió russa d’Ucraïna el 2022.

Aleshores, el Regne Unit va ser el país de l’Europa occidental més afectat, a conseqüència de la seva gran dependència del gas natural i de la seva lamentable manca d’emmagatzematge. Va ser un advertiment per a qualsevol país disposat a exposar-se a xocs sobtats d’oferta. Malgrat els avenços d’Ed Miliband, secretari d’Energia britànic, en la seva missió de Clean Power (“energia neta”) per descarbonitzar el sistema elèctric, el vincle entre els preus del gas i de l’electricitat no s’ha trencat. Els preus majoristes de l’energia al Regne Unit han augmentat prop d’un 50% des de l’inici de la guerra amb l’Iran.

Seria un error que les economies desenvolupades seguissin l’exemple de Donald Trump i apostessin encara més per uns combustibles fòssils que alimenten la volatilitat dels preus de l’energia i serveixen d’eina de pressió geopolítica. El Regne Unit i la resta d’economies seran més segurs si el subministrament elèctric prové de fonts netes i pròpies i si es transforma no només la xarxa, sinó la manera com ens movem, construïm i vivim.

Tanmateix, assolir aquest objectiu necessita una acció coordinada entre els departaments de govern responsables de l’habitatge, el transport, la ciència, la tecnologia i les finances. Les missions públiques han d’establir un objectiu clar perquè tots els ministeris implicats hi treballin, ja que és així com es mobilitzen les inversions transversals necessàries.

El risc d’una nova crisi del cost de la vida plana sobre l’economia arran del conflicte actual. Al Regne Unit, per exemple, la previsió de l’Oficina de Responsabilitat Pressupostària de reduir la inflació del 3,4% al 2,3% aquest any ja ha quedat desbaratada, i la cancellera Rachel Reeves està sotmesa a una pressió creixent per protegir les llars. El menjar i l’energia van representar aproximadament la meitat de l’augment del 9% dels preus al consum el 2022. Una dinàmica similar, encara més intensa, podria repetir-se ara, a mesura que les amenaces geopolítiques i el canvi climàtic afectin la producció agrícola i les rutes de transport arreu del món.

A més, hi ha proves que els beneficis empresarials van ser una font clau de la inflació del 2022-23. El xoc energètic va permetre que moltes empreses extraguessin beneficis extraordinaris simplement perquè posseïen actius escassos, no pas perquè haguessin generat guanys productius. El paper dels governs és garantir que les crisis no beneficiïn una minoria d’accionistes en detriment de la resta. Amb la resposta adequada, les crisis poden convertir-se en oportunitats per impulsar l’activitat econòmica real i transformacions més profundes.

Per exemple, el primer ministre britànic, Keir Starmer, i la cancellera Reeves han anunciat una política de “tolerància zero” cap a l’abús de preus, cosa que ha irritat els principals distribuïdors de carburants. Però els detalls d’aquesta política són determinants. La garantia de preus energètics del 2022-23 va limitar el que pagaven les llars angleses subvencionant de facto els proveïdors i intentant gravar després uns beneficis que els havien caigut del cel. Espanya i Portugal van trobar una via millor per contenir la inflació: limitar el cost del gas utilitzat per generar electricitat, i reduir així els marges extraordinaris des de l’origen.

Aquest segon enfocament, combinat amb una aposta decidida per les renovables, es va demostrar més encertat. Els preus de l’electricitat a Espanya van ser un 57% més baixos que la mitjana europea a la segona meitat del 2022. Si l’objectiu és promoure el creixement sostenible, és preferible establir relacions econòmiques equitatives des del principi a permetre que s’acumulin beneficis monopolístics i després intentar recuperar-los amb impostos.

Els xocs energètics repercuteixen en tota l’economia perquè el petroli i els seus derivats continuen sent inputs clau en la indústria, el transport i l’agricultura. A més, un augment dels tipus d’interès dels bancs centrals —l’eina principal per combatre la inflació— només agreujaria el problema. Les pujades de tipus encareixen la inversió —inclosa la necessària per a les renovables, que requereixen grans costos inicials— sense abordar les causes de la inflació per la banda de l’oferta.

I encara més: els tipus d’endeutament sobirà augmentaran a mesura que els inversors incorporin aquestes tendències, cosa que limitarà encara més la inversió pública en escoles, sanitat i infraestructures. Per evitar aquesta espiral, els governs han de deixar de dependre tant dels bancs centrals i començar a atacar la inflació a l’arrel.

Afortunadament, la inversió verda és una solució guanyadora. A més de mitigar el canvi climàtic, genera efectes positius que es tradueixen en més productivitat, ocupació de qualitat i millors nivells de vida. Tenint en compte aquests efectes, la inversió acaba compensant. La setmana passada, l’organisme independent de supervisió climàtica britànic va confirmar que cada lliura invertida per avançar cap a les emissions zero genera entre 2 i 4 lliures de valor, a més de beneficis com un aire més net, habitatges més confortables i dietes més saludables.

Aquesta crisi energètica és una oportunitat perquè els estats emprenguin i desenvolupin les capacitats, eines i institucions necessàries per garantir béns essencials assequibles, evitar el lucre oportunista i impulsar una transformació industrial. Com ja va assenyalar John Maynard Keynes fa gairebé un segle, l’Estat ha d’oferir direcció i inversió quan la confiança del sector privat i dels consumidors es debilita. Els governs no han de permetre que aquest nou xoc els paralitzi. Al contrari, ha de servir d’estímul per actuar amb decisió, minimitzar el patiment humà i invertir en una resiliència econòmica a llarg termini.

Copyright Project Syndicate