Sobre l’imaginari cristià (2019)
De l’article de Pere Lluís Font (Pujalt, Pallars Sobirà, 1934 - Sabadell, 2026) a Horitzó (2019), revista de Ciències de la Religió. El filòsof i teòleg Pere Lluís Font va morir el passat 9 d’abril. Va ser professor a la UAB i abans a la UB i a l’Escola de Periodisme de l’Església (CICF). Tenia la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Era honoris causa per la Universitat de Lleida. Va ser un membre sempre prest a l’IEC, l’acadèmia nacional catalana on participava de grat. Allí va mostrar la seva visió àmplia i oberta de la cultura humanista com a coordinador de l’obra Les idees i els dies (Proa, 2002).
Una de les causes de la regressió del cristianisme en aquesta àrea geocultural ha estat, sens dubte, la incapacitat secular de relacionar-se dialècticament amb la cultura moderna (la que s’ha anat creant a Europa a partir del Renaixement); una incapacitat que ha donat lloc a la reclusió tradicional en una subcultura eclesiàstica al marge de la gran cultura. Si això és així, l’al·ludida condició de possibilitat es podria resumir en certa manera en el concepte d’inculturació, és a dir, d’aclimatació, feta amb discerniment, al gruix transversal de la cultura moderna. Aquesta em sembla que és encara en bona mesura la gran assignatura pendent del cristianisme en el nostre temps i en el nostre país (com en els països del nostre entorn). Però la renovació del pensament, de la comprensió, comporta conjuntament una renovació de l’imaginari cristià, entenent per imaginari no pas aquells tòpics que ens venen espontàniament a l’esperit a propòsit del cristianisme (allò que els antropòlegs anomenen imaginari social), sinó el sistema de representacions que tenim a la imaginació relatives a l’objecte de la fe cristiana. Dos aspectes, doncs, el pensament i l’imaginari, que van estretament lligats i que són indissociables d’una renovació del llenguatge (perquè pensem amb imatges i amb paraules). El pensament i l’imaginari, per tant, no podran considerar-se efectivament renovats fins que s’hagin formulat lingüísticament en el nostre context cultural. [...] L’imaginari cristià tradicional, arrelat en una lectura literalista de la Bíblia i en una concepció precientífica del món, queda tan allunyat de la cultura actual que no és arriscat de pensar que hagi esdevingut un factor important d’ateisme. Perquè l’imaginari cristià pugui conviure amb naturalitat amb les evidències culturals del nostre temps, cal almenys admetre dos supòsits bàsics: d’una banda, la legitimitat i la validesa dels mètodes moderns de lectura de la Bíblia i, de l’altra, la legitimitat de la visió científica del món i la seva compatibilitat amb la fe cristiana. [...] La teologia actual, tot i actuar amb llibertat vigilada, ha anat fent aportacions significatives, però que escassament han arribat a la litúrgia, on subsisteixen textos que fan patir les persones que tenen la mania de reflexionar i de fer-se preguntes, i temo que tampoc no han arribat prou a la catequesi, que és la prova del nou de la bona teologia. Penso que l’imaginari cristià pot ser –ha de ser– sobri i conscient del seu condicionament cultural. Si el Dant és el màxim exponent d’imaginari tradicional, ens caldria potser un nou Dant (o un Dant plural de teòlegs, filòsofs, poetes i artistes) que, amb sobrietat, però amb expressivitat, donés forma a un imaginari renovat i vàlid per al nostre temps.
Pere Lluís Font 2019
