El conflicte a l’educació ha fet evident el malestar que es viu en escoles i instituts. També les dificultats per trobar respostes. Una societat cada cop més desigualitària aboca greus problemes socials als centres educatius. Desigualtats creixents, pobresa extrema, violència social i malalties mentals generen conflictes que el professorat ha d’encarar sense disposar dels mitjans necessaris i amb sensació de solitud i abandonament. Els cartells a les portes d’algunes escoles ho expressen clarament: “Ens indigna que la psicopedagoga no formi part de la plantilla del centre”; “Ens indigna haver de formar-nos en el nostre temps lliure i amb els nostres diners en dislèxia, TEA, TEL, TDAH, discalcúlia...”.
Aquesta indignació posa de manifest l’obsolescència de la formació inicial i contínua del professorat. Assenyala que les escoles necessiten altres professionals per desenvolupar la seva tasca docent en condicions. I fa evident que cal la implementació complementària d’altres polítiques socials. Augmentar recursos per combatre la pobresa infantil, garantir un sostre a les famílies i invertir en salut mental contribuiria a millorar el rendiment escolar més que qualsevol política educativa. Les necessàries millores retributives i la reducció de ràtios no acabaran per si soles amb l’angoixa que es viu a les escoles si no van acompanyades d’altres polítiques públiques. Ja s’estan fent coses en la bona direcció, algunes en entorns socialment molt difícils. Però no podem demanar als docents que siguin herois o heroïnes. També cal reconèixer que s’han fet coses en la bona direcció. Els canvis en la regulació de la matrícula viva eviten que algunes escoles siguin receptores de la majoria d’alumnes nouvinguts, que comporten necessitats educatives especials.
En els darrers anys assistim a una paradoxa: mentre es redueix el nombre d’alumnes, creix la plantilla del professorat. És una dinàmica estructural: les previsions per al 2037 situen una reducció d’alumnes que va del -2% a Girona al -7% a Barcelona. Aquesta evolució demogràfica és una oportunitat. La reducció de les ràtios ha d’anar acompanyada de la incorporació de nous professionals. Un estudi de la Fundació Bofill identifica els nous perfils que necessitem. Aquest és un dels aspectes que recull l’acord signat per CCOO i la UGT amb el Govern i que és clau per avançar en l’escola inclusiva.
L’actual conflicte ha fet emergir dues maneres d’entendre l'acció sindical. Enfront d'un sindicalisme que organitza les reivindicacions i les porta a través de la mobilització, la negociació i els acords cap a una millora de condicions laborals i professionals, hi ha qui practica el sindicalisme del malestar, sense responsabilitzar-se mai de buscar i acordar sortides a les reivindicacions dels docents.
Totes les millores conquerides en l’educació en les darreres dècades han vingut de la mà del sindicalisme compromès, que mobilitza, pacta i aconsegueix avenços. Altres no assumeixen mai cap responsabilitat i critiquen sempre els acords i els seus signants... per després exigir el compliment del que s'ha acordat i que abans havien denunciat.
Si de veritat creiem que la problemàtica dels centres educatius no afecta només els docents, sinó el conjunt de la societat, el sindicalisme ha de vertebrar la lluita de tothom i integrar els diferents interessos socials. I això és impossible des del sindicalisme corporatiu.
La impugnació de la legitimitat de CCOO i la UGT per signar l’acord ignora que, a més dels docents de la pública, afecta també els de la concertada i el personal laboral, clau en la funció educativa. Sense obviar alumnes i famílies. La USTEC és majoritària a la junta de personal docent, però són CCOO i la UGT les que estan presents en tots els sectors educatius, en pública i concertada, i entre el personal funcionari i laboral.
A Catalunya els grans avenços educatius han vingut de la mà de processos d’àmplia confluència social. Com el Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE), on sindicats de classe i professionals, federacions de mares i pares i moviments de renovació pedagògica van treballar plegats.
Això, però, ja és història i les lluites són cada vegada més corporatives. Limitar els conflictes només a l’escola pública i generar escletxes en les condicions de treball dels docents i entre l’alumnat, en funció de si són d’un centre públic o concertat, contribueix al deteriorament de l’escola pública en favor de la concertada.
El corporativisme és un pendent pronunciat que condueix sempre a l’aparició d’altres corporativismes de grup més petit. És el cas de la creació d’un sindicat exclusiu per al professorat de secundària. La lògica corporativa afebleix cada vegada més el conjunt de docents.
Ningú es creu que el malestar de les escoles es pot resoldre només en el marc d’un acord sindical per millorar les condicions de treball dels professionals. Qui així ho afirma s’enganya o ens enganya. En canvi, aquesta és l’acusació que es fa a l’acord assolit. Res de nou, excepte el grau d’agressivitat, odi o ràbia expressat en aquest conflicte.
Canalitzar el malestar contra companys i companyes o altres sindicats pot oferir la satisfacció emocional de trobar culpables, però difícilment permet avançar en les solucions. Cal que els sindicats es retrobin en el compliment del que s'ha acordat, que tothom reconeix que suposa avenços encara que es considerin insuficients. És el que s’ha fet en anteriors conflictes, en què els signants i els qui eren crítics amb els acords signats han confluït en l’exigència del seu compliment. Com més aviat es passi a aquesta fase, millor per a totes.
Alguns, aprofitant que “si hi ha maror, peix en abundor”, intenten configurar una plataforma dels malestars diversos (docents, metges, pagesos) a l’estil del armilles grogues de França. Això pot aportar algun rendiment polític, però també molta frustració.
Necessitem construir un espai unitari que permeti la confluència de tots els actors per acordar un diagnòstic compartit i les polítiques necessàries. Si no ho aconseguim, els malestars i la indignació es convertiran en frustració i acabaran deteriorant el sistema educatiu i, en especial, l’escola pública.
