El gir diplomàtic de Trump no frena la guerra i es tem una escalada descontrolada

BarcelonaDonald Trump va posposar l’ultimàtum que havia donat a l’Iran perquè reobri l’estret d’Ormuz i assegura que ha obert una via de negociació amb el règim dels aiatol·làs, en plena crisi energètica mundial. Ho va anunciar dilluns, poca estona abans de l’obertura dels mercats als Estats Units: ràpidament es van contenir les pèrdues a les borses i el petroli Brent va baixar dels 100 dòlars. Però Teheran va desmentir que hi hagués cap conversa en curs, de manera que la tesi que s'imposa és que les possibilitats que la guerra es recondueixi per la via diplomàtica semblen remotes. Actors com la Xina, el Pakistan, Turquia o Egipte intenten mediar mentre es preparen per a una escalada descontrolada de la guerra, perquè no es refien de les intencions de Washington. Sobre el terreny, de fet, no s'ha vist cap signe de distensió en les darreres hores: Israel i els Estats Units han continuat bombardejant infraestructures sensibles i ciutats de l’Iran mentre Teheran ha continuat atacant els interessos de Tel-Aviv, Washington i els seus aliats a la regió, alhora que manté el bloqueig del petroli al coll d’ampolla d’Ormuz.

Aquest dimarts a la tarda, fonts del Pentàgon explicaven a Reuters que Washington enviarà milers de soldats de la 82a divisió aerotransportada d'elit a l'Orient Mitjà. L'enviament de tropes continua, mentre Trump reiterava aquesta nit que sí que hi ha negociacions. En una compareixença des del Despatx Oval, Trump insistia que les converses amb Teheran continuen en marxa i que els iranians voldrien arribar "a un acord". El magnat, de fet, ha afirmat que s'ha produït un "canvi de règim". "Hem tingut realment un canvi de règim. Això és un canvi de règim perquè els líders són tots diferents. Crec que podem dir que això és un canvi de règim", ha dit.

Davant aquest panorama, però, els analistes consultats per aquest diari no veuen condicions per a una negociació real i creuen que la guerra continuarà escalant. Els obstacles van des de la poca credibilitat de l’administració Trump, la dificultat per trobar un interlocutor legitimat i creïble després de la decapitació de les principals figures del règim iranià, la capacitat d’Israel de torpedinar qualsevol acord entre Washington i Teheran, i sobretot, que tots els actors volen la derrota de l'enemic.

L’Iran té pocs motius per confiar en l’oferta negociadora de Trump. Israel i els Estats Units han començat les dues últimes guerres contra Teheran (la de 12 dies del juny del 2025 i l’actual) quan hi havia negociacions obertes. “Els iranians ja coneixen aquest modus operandi, i en tot aquest temps han anunciat quines serien les seves represàlies en cada situació i és el que han fet”, explica a l’ARA Haizam Amirah Fernández, director del Centre d’Estudis Àrabs Contemporanis. “Els dirigents àrabs del Golf van entendre des del principi que Teheran no anava de farol i van demanar a la Casa Blanca que no comencés aquesta guerra”, afegeix. Destaca que hi ha un “risc real” que aquests atacs “converteixin en inhabitable algun dels països del Golf, que són fortament dependents de l’aigua de les dessaladores, de l’energia elèctrica i de les seves infraestructures energètiques”. Amirah lamenta que s'ignoressin aquests advertiments, que Israel arrossegués els EUA a la guerra, com va admetre Marco Rubio la primera setmana, i assenyala: “Només un ignorant es podia creure que un atac quirúrgic provocaria un canvi de règim a l’Iran". 

Un mes després de l’atac conjunt dels EUA i Israel, el règim iranià no dona senyals de voler rendir-se, continua controlant el pas per Ormuz i la guerra és cada cop més impopular entre els estatunidencs, que veuen pujar el preu del combustible. “Trump necessita una via de sortida, però s’ha de mostrar victoriós: el món sencer veu que això ha estat una aventura temerària, sense objectius i sense estratègia”. Fins ara la fórmula que ha seguit és el manual israelià: colpejar un cop, i si no funciona colpejar amb més força”, diu Amirah. L’investigador alerta que Trump es pot veure temptat de fer servir armament nuclear com els Estats Units van fer contra el Japó a la II Guerra Mundial per provocar "un cop paralitzador", cosa que tindria implicacions “gegantines”, en un món on el dret internacional i els mecanismes de no proliferació semblen “superflus”. 

El temps, aliat de Teheran

La politòloga iraniana Anahita Nassir alerta que "el règim només negociarà per guanyar temps per resoldre les incerteses sobre el lideratge". I destaca que la Guàrdia Revolucionària, el cos pretorià del règim, està guanyant més pes a mesura que els dirigents polítics són eliminats en els atacs d’Israel i els Estats Units. “Els Estats Units magnifiquen les seves converses secretes i, en canvi, el règim, amb la seva propaganda, les nega, encara que admet que hi ha converses amb tercers països”. Nassir destaca que “tota aquesta situació de militarització no redueix la pressió sobre la població civil i la repressió contra la gent que gosa enfrontar-se al règim: al contrari, s’estan accelerant les execucions mentre cauen les bombes llançades per Israel i els EUA”. 

L'estratègia de “decapitació” del règim, impulsada principalment per Israel, també ha fet més difícil trobar un interlocutor per a un possible diàleg. Un candidat podria ser el president del Parlament iranià, Mohammad Bagher Ghalibaf, una figura molt influent en l’aparell de seguretat, que va ser comandant de la força aèria de la Guàrdia Revolucionària entre el 1997 i el 2000, i responsable de les forces de seguretat entre el 2000 i el 2005. Després dels assassinats del líder suprem, Ali Khamenei, i del responsable de seguretat nacional, Ali Larijani, Ghalibaf s’ha convertit en una de les figures amb més experiència encara en posicions de responsabilitat institucional, però no queda clar que tingui la legitimitat i l’autoritat per representar Teheran en unes negociacions. 

El lideratge iranià no vol un tancament en fals, com va passar en la guerra del juny passat. El règim es veu amb força per continuar aprofundint els problemes econòmics dels Estats Units i de les petromonarquies, i utilitza el bloqueig d’Ormuz com una arma de destrucció socioeconòmica global. També vol vendre el missatge que ha derrotat Trump i Netanyahu.

Netanyahu pressiona

I en aquesta història hi ha un tercer actor que sempre vol tenir l’última paraula: Israel. La possibilitat de reprendre les negociacions entre els Estats Units i l’Iran no ha impressionat el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, que ha dit que continuarà els atacs “tant a l’Iran com al Líban”. Com explica a aquest diari Mairav Zonszein, investigadora israeliana de l’International Crisis Group, “Israel tampoc no té un incentiu per negociar, i encara que el país està totalment paralitzat pels atacs amb míssils i drons iranians, Netanyahu vol continuar infligint el màxim de mal a l’Iran”. 

Zonszein destaca com amb el temps Netanyahu ha matisat els seus objectius i parla menys d’un canvi de règim que cada cop sembla menys possible. “A Netanyahu li interessa més el caos en el règim iranià que un canvi de règim”, apunta la investigadora. També adverteix que Israel “en última instància haurà d’acceptar el que Trump decideixi, però pot intentar convèncer-lo de seguir endavant o minar els esforços per a una negociació”. Alhora el govern israelià ordena una política cada cop més agressiva al Líban, on s’està preparant per a una invasió terrestre. 

Eduard Soler, professor de relacions internacionals de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i de l’IBEI, tampoc es mostra optimista sobre la perspectiva d’una negociació. “Trump en realitat ha traslladat l’ultimàtum a divendres, quan tindrà més temps per actuar amb els mercats tancats. No crec que els Estats Units estiguin enviant prou senyals per deixar clar que hi ha una alternativa a la guerra”. També alerta de fins a quin punt les aliances tradicionals dels Estats Units s’han afeblit, tant pel que fa a les petromonarquies com a Europa o a les potències asiàtiques, mentre que l’únic vincle que s’ha reforçat (almenys temporalment) és el de Washington amb Israel.