La guerra a l'Orient Mitjà amenaça un recurs més vital que el petroli

BarcelonaEl món depèn del subministrament de petroli procedent de l’Orient Mitjà i ara totes les mirades estan posades en com la guerra dels Estats Units i Israel contra l’Iran dispara el preu del barril de Brent i anticipa una crisi energètica de dimensions globals. Però hi ha un altre recurs crític per sostenir la vida, molt escàs a la regió i infinitament més vulnerable: l’aigua. Els països d'aquesta regió desèrtica han respost a la manca d’aigua construint plantes dessaladores que fan potable l’aigua del mar. Però aquest prodigi tecnològic s’ha convertit també en una vulnerabilitat estratègica: en aquestes tres setmanes de guerra ja s’han produït atacs contra aquestes plantes o molt a prop. Si es converteixen en objectiu, l’impacte seria devastador, ja que no hi ha fonts de subministrament alternatives.

La zona del golf Pèrsic és un desert, sense grans rius, amb molt poca pluja i on l’aigua subterrània també és escassa. Des de fa un segle, la solució va ser invertir els ingents recursos obtinguts del petroli per obtenir aigua potable dessalant aigua de mar. Així, les petromonarquies van transformar un dels paisatges més àrids del món per acollir sumptuoses societats urbanes gràcies a les plantes dessalinitzadores d’aigua, un grapat d’instal·lacions que fan possible la vida dels grans nuclis urbans.

El 70% de l’aigua potable de l’Aràbia Saudita procedeix d’aquestes plantes i a Kuwait o Oman el percentatge s’eleva fins al 90%. Les grans urbs de la regió, com Dubai, Doha o Abu Dhabi, també en depenen. També Israel, que ha fet guerres per controlar les fonts d’aigua del riu Jordà, depèn de cinc plantes dessalinitzadores costaneres, que abasteixen la meitat del seu consum d’aigua potable. En total, 100 milions de persones a tota la regió beuen aigua de mar dessalinitzada. I deu de les plantes més importants del planeta són a les costes del golf Pèrsic o del mar Roig. Tot un prodigi tecnològic, però alhora una enorme vulnerabilitat en temps de guerra.

“Les guerres per l’aigua i amb l’aigua com a arma sempre han existit a la regió, i Israel n’és un exemple: un dels primers atacs a Gaza el 2023 va destruir l’única planta dessaladora de la Franja”, explica a l’ARA Xavier Sánchez Vila, catedràtic en hidrogeologia i director del departament d'enginyeria civil i ambiental de la Universitat Politècnica de Catalunya. “Destruir les plantes dessaladores causaria un greu problema a la regió”, alerta.

Infraestructures exposades

En primer lloc, es tracta d’infraestructures molt vulnerables perquè són a l’aire lliure i són molt difícils de protegir, més enllà dels sistemes de defensa antiaèria de cada país. A més, com que estan situades a la costa, estan més exposades a atacs, no només per aire, sinó també per mar. “Només amb una bomba es pot aturar la producció durant uns dies, encara que sigui parcialment, i això ja pot tenir un impacte sobre la població. I si l’atac no és només local sinó que diverses plantes queden fora de servei tan sols durant unes setmanes, seria complicat trobar fonts de subministrament d’aigua alternatives, perquè l’única solució seria portar aigua de fora, en vaixells o per carretera”, adverteix el catedràtic.

A més, aquestes plantes són més difícils de reparar que una instal·lació petroliera. Necessiten grans quantitats d’energia, materials especials com membranes o sistemes tèrmics i uns processos químics i mecànics de tractament continuat. “Una reparació pot requerir setmanes o mesos”, apunta Sánchez Vila. Per això, com totes les infraestructures civils, aquestes instal·lacions estan protegides pel dret internacional i atacar-les és un crim de guerra.

Però encara que les dessaladores no pateixin atacs directes, poden ser greument afectades per la guerra, per exemple si hi ha un abocament de petroli al mar o si es filtra cru als aqüífers. En tenim precedents: el 1991 un vessament de petroli kuwaitià a les aigües del golf Pèrsic va amenaçar durant setmanes la planta que abasteix Riad, la capital de l’Aràbia Saudita.

Un altre punt feble és l’elevat consum energètic de la dessalinització, i per això en molts casos estan construïdes al costat de centrals elèctriques. I encara cal tenir en compte que l’aigua potable arriba a les ciutats de l’interior –com la capital saudita– a través de conduccions quilomètriques que també estan exposades als bombardejos. Una crisi d’aigua aniria molt més enllà del problema d’abastir la població. Els sistemes de sanejament fallarien, els hospitals tindrien problemes per funcionar i tota l’activitat econòmica se’n ressentiria, perquè la indústria i el turisme també depenen d’un subministrament d’aigua estable.

Sequera a l’Iran

Encara que menys dependent de la dessalinització, l’Iran també té un problema amb l’aigua. Fa anys que pateix sequera, que s’ha agreujat amb l’emergència climàtica. El país té un conflicte amb l’Iraq per la gestió dels rius compartits i pel regadiu dels aiguamolls de Mesopotàmia. També compta amb algunes plantes dessalinitzadores i a més té la dificultat d’haver de proveir d’aigua les grans ciutats com Teheran, situades lluny de la costa. La combinació de l’emergència climàtica i la mala gestió governamental, sobretot pel que fa a l’agricultura, ha assecat els pous, i els pantans estan buits. Atacs contra les seves infraestructures d’aigua podrien empitjorar greument aquest problema de base.