Misteri i terror a la Sala Gran del TNC
'Ils nous ont oubliés', que adapta una novel·la de Bernhard, és un diàleg no sempre fructífer de la literatura amb el cinema, en què la forma s'imposa al contingut
'Ils nous ont oubliés'
Teatre Nacional de Catalunya. 12 de març del 2022
Segurament que a Séverine Chavrier, directora del Centre National de Création d'Orléans - Loiret, li encanten les pel·lícules de misteri i terror, des de Murnau fins a Hitchcock o Wes Craven. I, per descomptat, també les de Stephen King i el seu Jack Torrance, de qui el vell Konrad sembla un alter ego.
I si ho pensem és perquè la seva mirada sobre la magna novel·la de Thomas Bernhard El forn de calç, que ha inspirat Ils nous ont oubliés, és un diàleg no sempre fructífer de la literatura amb el cinema amb un absolut predomini de la imatge en streaming sobre el text. Un diàleg al qual se suma l’esplèndida banda sonora en directe de Florian Satche, que recorre íntegrament les quatre hores de funció i que resulta definitiva en la creació de les obscures i tètriques atmosferes de la narració.
Explorar la maldat humana
A El forn de calç Bernhard explora la maldat humana bussejant en els últims dies de la tòxica relació matrimonial, que acaba amb assassinat, d’un presumpte científic (Konrad) que es reclou amb la seva dona invàlida en un antic edifici fabril perdut a les muntanyes per escriure un tractat sobre l’oïda. La dramatúrgia de la directora se centra en el procés d’incomunicació i autodestrucció dels protagonistes i fins i tot hi afegeix algun personatge.
La proposta de Chavrier, tan allunyada de la que Kristyan Lupa ens va oferir al Teatre de Salt al Temporada Alta del 2007, aposta radicalment per la tendència de cert teatre contemporani d’imposar la forma al contingut i d’alimentar, podríem dir enriquir segons com, la proposta escènica amb recursos visuals d’alta tecnologia, cosa que canvia tant l’experiència de l’espectador com la dels intèrprets, sovint convertits en ninots. Això últim és el que va passar en un primer acte en què ni una eminent professora de francès podia entendre les paraules amplificades i distorsionades dels actors, cosa que va provocar una notable deserció entre el ja no gaire abundant públic de l’estrena absoluta d’aquesta coproducció del TNC amb quatre teatres francesos. Sortosament, al segon i tercer acte la funció va millorar a l’equilibrar-se l’experiència visual amb el fonament textual. Amb tot, no va evitar una segona i nombrosa deserció. I és una llàstima, perquè un cop entrats en els codis de la directora i renunciant a altres emocions que no fossin les provocades per les brillants composicions audiovisuals (Quentin Vigier), l’experiència resultava d’allò més interessant, amb aportacions màgiques com el corb de Poe, els coloms o els fantasmagòrics ninots.
