A ningú li agrada malparlar del seu país. A mi tampoc. L’autocrítica fa mandra. És més fàcil relativitzar, mirar cap a una altra banda, veure la palla en l’ull aliè i no la biga en el propi. És incòmode posar el dit a la nafra de les pròpies ferides. Quan la ferida està oberta, fa mal. En aquest article faig això: aplicar-hi un bon raig d’alcohol a veure si el nostre cos polític, social, econòmic i cultural reacciona. Confesso que no tinc gaires esperances. Els senyals d’alerta són diàfans.
Estem assistint als preàmbuls del que pot ser un tsunami de nacionalisme ultra. Fa basarda. És tan embrutidor, recorda èpoques fosques en altres latituds. Era aquesta, la llibertat que volíem, potser? Era això, l'anhel independentista? No era això, companys, no era això. És un desastre, una deserció de les il·lusions de tanta gent de fer un país nou, generosament obert a totes les sensibilitats i biografies, generador d’oportunitats per a tothom, també per als novíssims catalans. L’important era el camí més que la fita, el dret a decidir (o sigui, la democràcia). Amb les presses vam extraviar la ruta. Per descomptat, el verí també va venir generosament des de l’Espanya al·lèrgica a la seva pròpia diversitat, incapaç d’oferir una sortida política, una Espanya ultra que de nou s’està reforçant dia a dia. També fa angúnia.
Què ens espera si persistim, ofesos, en mirar-nos el melic? Ara sí que hi ha perill que es trenqui Catalunya, com proclamava, amenaçador, l’Aznar oracle d’aquesta espanyolitat rància que sempre brama. Tot se’n pot anar en orris. Em debato entre una fosca amargor i una "esperança sense optimisme", com deia Havel i ens recordava fa poc la politòloga Lea Ypi. Costa no imaginar el pitjor, costa no mirar al precipici: la pinça xenòfoba (Aliança+Vox) ens pot deixar estabornits. La investigadora del Cidob i membre de l'IEC Blanca Garcés creu que ens pot situar percentualment a l'avantguarda de la ultradreta europea.
L’orriolisme és una reacció inflamada al desencís sobiranista. Una ràbia sense projecte. Una mena de pseudonacionalcristianisme, un carlisme del segle XXI sense rei i amb una deessa enfurismada. És un patriotisme vulgar que crea monstres i veu fantasmes. Ens conduirà a perdre per triple partida: un país políticament ingovernable (sense cap majoria parlamentària viable), un menysteniment de la sobirania incompleta però real (l’autogovern assolit amb l’esforç d’un parell de generacions) i la trencadissa de la convivència i la cohesió social.
La inflamació identitària amaga una xenofòbia gens dissimulada que té com a boc expiatori els més vulnerables i els diferents: contra els musulmans (tots al mateix sac), contra els immigrants (tant se val que els necessitem laboralment), contra els últims arribats que sobreviuen en la indigència (zero compassió). També contra els turistes i els expats. I contra els que parlen castellà. Contra tothom que se surti del clixé d’una imaginària catalanitat pura, de caricatura. És exactament el contrari de l’independentisme plural i optimista dels inicis del Procés amb la Muriel Casals i la Carme Forcadell. Van ser temps ingenus però decents. No hi havia lloc per als discursos d’odi.
S’ha girat la truita. Toca sospitar de tothom, mirar de reüll el veí, menystenir el sentit bàsic d’humanitat, buscar culpables fàcils a la crisi del nostre estat del benestar, al nostre malestar, a la fragilitat de la llengua i del model educatiu... Tanta barroeria intel·lectual ofèn la intel·ligència. És trumpisme a la catalana. En lloc de MAGA, CAGA: "Catalunya great again". Ens estem agafant a la pitjor tradició nostrada del meliquisme xaró. A l’endèmica decadència demogràfica hi responem amb por i ira. Hem oblidat l’ideal d’un país afamat de modernitat, cultura i progrés, emprenedor, segur de si mateix i, per això mateix, acollidor. Els mals auguris mundials ens estan penetrant de la pitjor manera. Ens estem ficant en un cul-de-sac. ¿Reaccionarem a temps o ens deixarem portar pel pendent fàcil de la rebentada destructora? Nosaltres decidim.
