Joan Carles reconciliant-se amb els catalans
Un rei que no volen ni a casa seva i que s’ha salvat de la condemna legal per la irresponsabilitat penal i per la prescripció dels fets no està en situació de donar lliçons de justícia, i encara menys per parlar de traïcions. Però ha estat rei trenta-vuit anys i mig (1975-2014) i les seves opinions pesen.
Que acusi Pujol de promoure “una cultura catalana basada en l’exaltació de la seva història” és de nota. ¿A quina exaltació es refereix, a cantar Els Segadors? Totes les nacions exalten la pròpia història. ¿O vol que parlem de les proeses de la conquesta d’Amèrica o del fet que mai es va obligar ningú a parlar en castellà?
Si ell no va parar de repetir “Catalunya és molt més difícil de gestionar que el País Basc”, podria haver moderat i arbitrat (en tenia la potestat constitucional) per no arribar al lamentable espectacle de la sentència contra un Estatut aprovat per referèndum, origen del Procés.
Escriure que “Els catalans van cometre una mena de cop d’estat”, a part de continuar l’A por ellos!, és molt gros: amb quines armes van fer el cop? I que digui que Catalunya “s’havia convertit en una zona d’intolerància on no ser nacionalista radical equivalia a ser fatxa” és propi dels nacionalistes, que mai no consideren que ells ho són. I quina intolerància és, exactament, convocar tothom a votar? “Si Espanya és plural, Catalunya també ho és”, diu. Exacte, per això hem tingut un president nascut a Andalusia.
El que Joan Carles diu dels catalans, doncs, no és cap sorpresa en algú que no permet que es critiqui Franco en la seva presència. Però és útil per entendre la mentalitat borbònica, uniformista i castellana de la Corona i de com pensa el rei “que ens va portar la democràcia”. I encara sort que el llibre és diu Reconciliació.
