<![CDATA[Ara.cat - Xavier Marcé]]> 10 <![CDATA[L'estatut de l'artista]]> El consell de ministres acaba d’aprovar un primer paquet de mesures per solucionar la problemàtica laboral dels creadors i artistes, al voltant d’un objectiu que s’ha definit de manera genèrica com l’estatut de l’artista. Creadors, artistes i en similar mesura gestors i tècnics associats a la seva tasca pateixen uns condicionants laborals obvis que no tenen una regulació específica adaptada a la realitat d’aquest àmbit professional. A França aquesta problemàtica es va afrontar amb un marc normatiu conegut com la llei 'dels intermitents', que solucionava una part dels conflictes inherents a una activitat que per la seva pròpia naturalesa té components estacionals. Un artista, un creador, una actriu o un intèrpret només poden estar assalariats mentre treballen, i és evident que no poden fer-ho cada dia, perquè una part de la seva feina és reposar el seu material creatiu o restar a l’espera d’un nou encàrrec. La intermitència és consubstancial a la feina dels artistes i cal, en conseqüència, reconèixer-los aquesta característica laboral pel que afecta el conjunt dels seus drets socials.

]]> <![CDATA[On és el públic de la cultura?]]> Qualsevol pressupost públic, si s'aprova, neix hipotecat en un 90% o 95%. Els costos de personal, els manteniments, els programes consolidats i les transferències fixes el deixen amb molt poc marge de maniobra. Evidentment pot créixer, però amb tota probabilitat aquest augment també estarà hipotecat per l'increment del cost de la vida o pels dèficits acumulats en anys anteriors. Per a l'administració fer coses noves, i no únicament dir-ho, implica deixar de banda algunes de les antigues, racionalitzar les despeses per centrar-se en les imprescindibles i prioritzar les futures.

]]> <![CDATA[Macba o CAP: un fracàs de ciutat]]> A Barcelona la cultura ha deixat de ser un espai de consens, i hi ha raons per preocupar-se. L'enfrontament entre una part del món de la salut i una part de la comunitat cultural sobre la construcció del nou CAP del Raval posant a la palestra una decisió prèvia que adjudicava al Macba la Capella de la Misericòrdia és un signe inequívoc que alguna cosa no funciona a Barcelona. No farem història, perquè tant el CAP com el Macba tenen tot el dret a ampliar-se i a disposar de l'espai necessari per prestar en condicions òptimes els seus serveis. La pregunta a la qual algú hauria de respondre és per què una ciutat que aspira a tenir un paper rellevant en el món de la cultura es planteja aquesta disjuntiva.

]]> <![CDATA[Acabar amb la precarietat del sector cultural]]> Una de les paraules que més se senten en qualsevol conversa cultural és precarietat, és a dir, professionals mal remunerats o obligats a treballar amb inseguretat o una manca de garanties en les seves condicions laborals.

]]> <![CDATA[El consell de ministres i la bicapitalitat cultural]]> El recent consell de ministres celebrat a Barcelona no ens va deixar cap decisió rellevant sobre Catalunya, al marge d'un parell d'elements simbòlics i alguns decrets ja anunciats que s'haurien pogut prendre a la Moncloa. Evidentment, un consell de ministres es pot celebrar en qualsevol part d'Espanya, però a aquest esdeveniment se li suposava algun gest seductor que exemplifiqués el discurs del diàleg i el desglaç. No va ser així, almenys en aparença.

]]> <![CDATA[La cultura com un cavall de Troia de l’independentisme]]> Resulta molt gramscià assenyalar que la cultura és la que fa una nació. Hi ha una cèlebre frase de l’intel·lectual italià en la qual diu que “la conquesta del poder cultural és prèvia a la del poder polític i això s’aconsegueix mitjançant l’acció concertada dels intel·lectuals orgànics infiltrats en els mitjans de comunicació i d’opinió”. Per descomptat es tracta d’una frase canònica dins de l’ortodòxia marxista i pressuposa, i cito de nou Gramsci, que “la fundació d’una classe dirigent equival a una concepció del món”.

]]> <![CDATA[Dones visuals de Catalunya]]> CIMA és l’Associació de Dones Cineastes i de Mitjans Audiovisuals de Madrid o d’Espanya, que sempre és complex discernir-ho. Van néixer el 2006 i, entre d’altres, el seu principal objectiu és aconseguir la paritat de gènere en el món audiovisual espanyol. Aquest mateix objectiu el té a Catalunya la seva associació germana, que és Dones Visuals, i per això han promogut un pacte sectorial que asseguri el compliment progressiu de quotes per als projectes audiovisuals liderats per dones i han iniciat un programa de mentoriaper ajudar dones cineastes i productores a desenvolupar els seus projectes. No els resultarà fàcil perquè el diner públic escasseja i la pressió per aconseguir-lo és enorme.

]]> <![CDATA[Sobre la dimissió de Lluís Pasqual]]> La dimissió de Lluís Pasqual com a director del Teatre Lliure és una mala notícia, no tant pel que representa en si mateixa com perquè posa en evidència les enormes debilitats del sistema cultural català. Acostumats a gaudir de les virtuts d'un model autosuficient, que es justifica sobre la base d'un país, una llengua, una cultura, amb prou feines ens adonem de les limitacions que això suposa en termes institucionals, empresarials i comercials. Hem creat, i no estaria segur d'afegir que amb total inconsciència, un sistema que abona tota mena d'enfrontaments personals, generacionals, ideològics, de gènere i fins i tot estètics. Fa uns anys aquest tipus de conflictes es podien soterrar sota el mantell opac de les estructures de poder; avui, en ple desenvolupament de les xarxes socials, són estratègies quotidianes fora de control capaces de carregar-se a qualsevol.

]]> <![CDATA[La seguretat a la ciutat, un tabú progressista?]]> Són els manters una realitat cultural? Només cal col·locar-los en un context polític per veure que es tracta d’una metàfora de la política cultural barcelonina. En el mateix sentit, el tuit d’Albert Arias que enviava a la merda tots els que se senten incòmodes en una ciutat que sembla ingovernada no és únicament una sortida abrupta producte de la impotència sinó una resposta ideològica a tots els que no pensen com ell.

]]> <![CDATA[Una economia de la lectura]]> En el futur, les biblioteques hauran de cobrar una part dels seus serveis, i si no ho fan potser tindran greus conflictes amb alguns autors que podrien arribar a qüestionar l’indiscutible protagonisme que han tingut en les polítiques culturals públiques.

]]> <![CDATA[Ajuntament de Barcelona: menys diners per a la cultura]]> Dissortadament l’Ajuntament de Barcelona no considera la cultura un element central de la seva política i prova d’això és la rebaixa de pràcticament un 5% dels recursos que hi destina per a l’any 2018. Només 15 mesos abans una de les primeres accions de l’acord de govern entre Barcelona en Comú i el PSC va ser incrementar el pressupost de l’Institut de Cultura de Barcelona un 11% i situar-lo a la ratlla del 5% del pressupost municipal, la qual cosa és un percentatge homologable al de les principals ciutats europees. És curiós que això passi quan es posa al capdavant del departament una persona a qui es confereixen grans esperances i que ha contribuït de manera rellevant a estructurar el discurs dels comuns. És cert que l’Ajuntament ha hagut d’aplicar ajustaments derivats de reduccions fiscals obligatòries però, malgrat tot, els recursos disponibles són superiors als de l’any 2017, la qual cosa vol dir que es fa una retallada innecessària en un dels àmbits més febles de la ciutat.

]]> <![CDATA[Sobre la consellera Laura Borràs]]> Acostumats a comentaris desaforats, a l’insult barroer i a la demagògia, no ens ha d’estranyar que alguns dels nous consellers siguin objecte d’atacs a les xarxes. Supremacistes, xenòfobs, radicals catalanistes i contraris a tota desviació de l’ideal republicà. A mi, tanta simplicitat em cansa una mica, la veritat. Potser caldria diferenciar el gra de la palla i analitzar les coses amb una mica de sensatesa.

]]> <![CDATA[L’Ajuntament de Barcelona i els pactes pendents]]> Un dels efectes més terribles de l’aplicació de l’article 155 ha estat la mistificació de la política catalana en dos blocs aparentment monolítics. En un costat els de la DUI i a l’altre els espanyolistes. La repetició constant d’aquestes coordenades simples ha generat en l’opinió pública una visió reduccionista que impedeix posar sobre la taula un debat social tan necessari com urgent, en vista d’alguns problemes que a poc a poc comencen a esdevenir estructurals. A la ciutat de Barcelona els temes sense resoldre s’amunteguen diàriament: la connexió del tramvia, els narcopisos, la municipalització del servei de l’aigua, la gestió de les funeràries, la multiconsulta, la posada en escena dantesca del conflicte de l’habitatge a la plaça Catalunya. Òbviament, cadascun d’aquests problemes és objecte de punts de vista i posicions polítiques diferents, però el que resulta realment sorprenent és la dificultat per consensuar majories mínimes que permetin desplegar per a cadascun d’ells possibles solucions. Sembla com si les propostes del govern de la ciutat naixessin mortes.

]]> <![CDATA[La maleïda benedicció dels problemes socials]]> La postveritat és la manera de llegir la realitat que defineix l’actualitat. Una distorsió deliberada que, convenientment elaborada i estesa a les xarxes, esdevé veritat, i no poques vegades amb la complicitat prescriptora dels mitjans de comunicació tradicionals. El que abans feien els grups de pressió utilitzant mitges veritats per aconseguir satisfer els seus interessos privats ara és una estratègia per construir idees aparentment pròpies per a milions de persones que no tenen res més en comú que participar d’aquest fantàstic processador de consciències que són les xarxes socials. La postveritat és una forma de mentida emotiva i determina posicions personals que es converteixen en conviccions profundes, fins al punt de perdre una part de la racionalitat imprescindible que cal per prendre decisions transcendents.

]]> <![CDATA[La Casa de les Lletres]]> A la segona part del segle XII, un conjunt de ciutats del nord d’Europa on una incipient burgesia havia consolidat el seu poder comercial van crear la Lliga Hanseàtica. Era un projecte de lideratge, de lluita solidària contra la pirateria i un mecanisme de protecció davant les picabaralles polítiques entre petits reialmes feudals. Moltes d’aquestes ciutats conserven encara l’empremta arquitectònica i la tradició comercial que van reeixir a partir d’aquesta organització. Alguns segles després, a Marsella primer (1599) i més tard a Bruges (1665), es van crear les primeres cambres de comerç d’Europa. La Cambra de Comerç de Barcelona es constitueix oficialment l’any 1886 i recull una llarga tradició associativa que es veu reflectida en institucions històriques com la Llotja de Mar, el Consolat de Mar i la Junta Particular de Comerç.

]]> <![CDATA[Nova política cultural a Barcelona]]>

Crear llocs de treball és un objectiu inherent a qualsevol política econòmica. Els partits de dretes posen poc èmfasi en els drets sindicals, procuren reduir les despeses d’acomiadament i són lents a l’hora d’acceptar reformes igualitàries entre homes i dones. Els d’esquerres treballen en la direcció contrària. Però ni els uns ni els altres inclouen al seu programa polític la destrucció de llocs de treball. La política té espais comuns i òbviament moltíssimes diferències en la manera d’abordar-los. Per això economistes, advocats o arquitectes donen moltes coses per descomptades i quan discuteixen poden afinar i aprofundir ràpidament en el que realment és important. Reconèixer-se amb els membres d’una mateixa comunitat o professió és essencial per avançar. D’això està mancat el món de la cultura.

]]> <![CDATA[Perspectiva Montjuïc]]> L’Exposició Internacional de Barcelona va marcar el destí de la muntanya de Montjuïc. El projecte neix a inicis del segle XX amb la previsió que es realitzi l’any 1917 amb la temàtica de les indústries elèctriques, però l’esclat de la Primera Guerra Mundial i les transformacions tecnològiques del moment retarden l’esdeveniment fins a l’any 29 i canvien la finalitat original per una de més genèrica: indústria, esports i arts. La planificació urbanística del recinte és obra de Puig i Cadafalch i els edificis (realitzats per diversos arquitectes) es mantenen gairebé tots intactes 90 anys després. El més rellevant de tots, no tant pel seu interès arquitectònic com pel valor simbòlic i la seva destinació final, és el Palau Nacional, seu des de l’any 1934 del Museu Nacional d’Art de Catalunya.

]]> <![CDATA[Proteccionismes culturals]]> Catalunya sempre ha volgut tenir un sistema cultural propi però mai ha deixat de demanar suport econòmic a Madrid per finançar-lo. La construcció dels gran equipaments que van sorgir dels acords olímpics -MNAC, Macba, L’Auditori o de manera col·lateral el TNC, el Lliure i el CCCB- va significar la posada en valor d’un país i una ciutat (no oblidem que el model de gestió majoritari d’aquests grans equipaments és compartit) que es representaven a si mateixos per sobre de la seva realitat institucional i, fins i tot, de la seva realitat cultural.

]]> <![CDATA[Cultura i política cultural]]> Caldrà dir-ho moltes vegades i argumentar-ho amb seny i saviesa per evitar confusions irreparables: la cultura i la política cultural no són el mateix. La cultura esdevé l’escenari de la reflexió intel·lectual, de la creació artística, de les transformacions lentes que operen en els nostres cervells per entendre millor (que no vol dir necessàriament més encertadament) les múltiples realitats que ens afecten. La política cultural administra recursos, construeix escenaris per al diàleg i per a la confrontació, facilita l’accés de la ciutadania als béns culturals, dissenya i construeix equipaments i aixopluga el treball dels creadors en programacions i festivals.

]]> <![CDATA[Salvar la cultura del naufragi]]> És conegut per tothom que el consum cultural és molt sensible a les tensions socials i actua com un reflex dels estats anímics de la gent. Quan va pujar l’IVA, els preus no es van modificar i, malgrat tot, l’assistència al teatre, al cinema o als concerts musicals es va reduir aproximadament un 25%. No hi havia una explicació econòmica que justifiqués una deserció tan notable. En els pràcticament quatre anys que s’ha trigat a aconseguir una baixada racional de l’IVA, el consum de cultura únicament ha recuperat un 10% d’aquella espectacular caiguda. Amb l’IVA al 10% (tret del cinema, dissortadament) i sense tornar a modificar els preus, tot feia pensar que assistiríem a una recuperació més ràpida, però els esdeveniments que vivim en aquests moments a Catalunya l’han tornat a frenar i fins i tot a retreure. En el cas de l’IVA, el factor determinant d’aquelles modificacions en els hàbits de consum cultural era, sens dubte, el discurs d’afecció o desafecció que la política transmetia respecte de la cultura. En el cas del Procés el problema rau, just al contrari, en la manca de discurs envers la cultura.

]]>