A tot novel·lista que debuta se li demana una veu. També una tècnica, un estil, una habilitat o la capacitat de crear personatges memorables, però el que el farà destacar d’entre la massa és si ha estat capaç de deixar una carta de presentació diferent, original. Si ara mateix fóssim dins de la novel·la d’Etna Miró (Barcelona, 2001), “diferent” i “original” anirien en cursiva per marcar ironia i distanciament, que són dos dels mecanismes que més i millor fa sevir l’autora per descriure un conjunt d’habitants de Barcelona, les que ella ha tingut la feliç idea de batejar com “les abelles de l’Eixample”, i que no són altres que estudiants de filologia, literatura estudiada (sic) o ciències polítiques que, com un eixam que zumzeja amb molta intel·ligència social pel rusc que configuren les illes del senyor Ildefons Cerdà, van i venen i xerren de tot excepte de diners, com si sempre fossin davant d’un públic. El que no està previst és que tinguin “crisis espirituals”, i això és el que li passa a la protagonista de la novel·la, l’Amèlia de les Camèlies, un nom volgudament recarregat, passat de moda, tot ell una referència literària òbvia. Qui se l’ha empescat és la mateixa Amèlia, que s’ha posat una closca de petxina preciosa, però que no sap que és buida: és una Emma Bovary que, per més que llegeixi, no capta ni una sola de les ironies de la vida.

Que una novel·la de la importància d’Amada no hagués estat mai traduïda al català és d’aquelles coses que exasperen. Quants futurs escriptors no s’hi haurien pogut emmirallar, si el sistema editorial hagués fet la feina que li tocava fa més de trenta anys? I, molt més important: quants lectors no haurien aixecat el llistó de la seva comprensió lectora i no serien entabanats per qualsevol despropòsit enquadernat dels que s’arrengleren sobre les taules de novetats? Llegir llibres de la qualitat i la complexitat d’Amada fa d’antídot contra la literatura banal i adotzenada. Llegir-lo en la magnífica traducció d’Esther Tallada és, a més, un luxe.

La mort de la mare de l’escriptor francès Emmanuel Carrère havia de desembocar en un llibre. La inevitable rememoració del passat que comporta la mort d’un progenitor va ser la palanca que el va impulsar, un cop digerit el material altament sensible, a escriure la mescla de crònica i autobiografia familiar que és Kolkhoz. Un llibre ple de parents sorprenents –Carrère té una cosina que és presidenta de Geòrgia!– i que ell mateix seria com una mena de cosí germà d’Una novel·la russa i de Limónov, dos dels cims de la producció de Carrère. Amb una traducció de Ferran Ràfols Gesa que sona de meravella, Kolkhoz reprèn la temàtica russa i fins i tot fa sortir alguns dels personatges d’aquells llibres, però juga en un altre terreny, el de la història familiar lligada a la història del segle XX: ¿pot la descripció d’una habitació privada explicar un canvi històric? Al país de Georges Duby, la resposta és “i tant”, i Carrère ens ho demostra amb escreix.

Unes quantes novel·les de Zadie Smith (Londres, 1975), una de les escriptores més importants de la literatura anglesa contemporània, havien estat publicades en català des del seu debut, Dents blanques. Però les vicissituds del món editorial (quina novel·la sagnant no en faria la mateixa Smith!) l’han condemnada a l’ostracisme poc glamurós de les llibreries de segona mà i, per això, l’aparició d’El frau, la seva darrera novel·la, esplèndidament traduïda per Marta Pera i publicada per la joveníssima editorial Jande, és una gran notícia. I esperem que en vinguin unes quantes més, perquè les novel·les de Smith són massa bones per no formar part de la conversa literària dels lectors de llibres en català.

Aquesta novel·la és una pedra més –i en van moltes, ja, gràcies a l’esforç de l’editorial Raig Verd– per construir l’univers Ursula K. Le Guin en català i per entendre l’abast de l’obra, tan variada, d’una de les autores més importants del fantàstic anglosaxó. Lavínia no pertany a cap dels cicles famosos, va per lliure, com la seva protagonista. És una novel·la més històrica que fantàstica i, a la vegada, és un exercici de reescriptura de L'Eneida de Virgili. Si al poema èpic de dotze llibres el personatge de la dona d’Enees no té ni una línia de diàleg i és sempre a l’ombra del guerrer troià, Le Guin la va voler posar al centre i li va regalar la veu que en el món clàssic no tenia. En aquest gest rau part del mèrit del llibre, que, originalment publicat el 2009, s’inscriu en l’onada d’obres que esmenen la plana de la tradició patriarcal i, d’una manera creativa que no anul·la sinó que enriqueix, es planten a dir que la història no la poden haver escrit ni protagonitzat només els homes. A l’epíleg que signa al final de la novel·la, l'autora declara el seu amor incondicional per Virgili i diu que el que ha volgut fer és només “una interpretació meditativa suggerida per un personatge menor del seu relat, el desplegament d’una pista”.

Publicada per primer cop el 2007, Les parts vermelles és la crònica del judici d’un cas reobert trenta-cinc anys després que quedés sense resoldre: l’assassinat de la tieta de l’autora, un fet que, sense haver-la afectat directament quan va succeir, perquè ella ni tan sols havia nascut, havia planat sempre com un fantasma sobre la família, que no trobava la pau sabent que l’assassí de la Jane Mixer, morta de manera brutal una nit de març de 1969, campava lliure. Però Maggie Nelson és una autora massa poderosa i massa subtil per escriure només una crònica judicial: el llibre agafa derivades íntimes cap a la seva infantesa i joventut, marcades per altres pèrdues, dolor i un desconcert progressiu, i també s’eleva cap a la teoria en proposar un seguit de reflexions més que pertinents sobre els perquès de l’obsessió col·lectiva amb la mort violenta de les dones. Són tres camins –crònica, autobiografia i assaig– que s’entrecreuen aquí i allà, sense un ordre aparent, a cada pàgina del llibre, de forma orgànica, com només una mà expertíssima sap organitzar. I és que l’autora d’Els argonautes, el llibre que la catapultaria a la fama uns anys després –o, si més no, com una de les icones d’una nova manera d’escriure assaig autobiogràfic­– ja provava aquí amb èxit la manera de desplaçar-se amb elegància i radicalitat des de la teoria literària fins a una capseta blanca amb restes d’ossos del pare mort. Aquesta audàcia li ve per naturalesa i perquè domina les eines literàries com vol. Si, a més, la traducció és arranada i juganera, com és el cas, el text s’envola tant com l’original.

L’autor d’aquest recull de contes, Pol Estrada (Castellcir, 1998) ha assimilat i digerit perfectament l’herència d’uns quants contistes catalans: des del lleuger deliri casolà de Francesc Trabal —de qui treu la cita que encapçala el llibre— fins a la ironia de Calders, la foscor de Monzó o la tendresa dissimulada de Sergi Pàmies, però sap esquivar amb moltíssima elegància la llosa que podria suposar ser-ne una vulgar imitació. Escriu amb fluïdesa i amb una llengua afinada històries d’un to entre malenconiós i enfadat que col·loquen el lector en la tessitura d’haver de decidir si val més riure a cor què vols o preocupar-se per la deriva que agafa el món.

Una mica a l’ombra de l’enorme Carson McCullers i d’aquells personatges de noies adolescents que vaguen per pobles polsegosos plens de secrets criminals mentre estan a punt d’entrar en el món adult, Siri Hustvedt, per a la seva segona novel·la, fins ara inèdita en català, va construir una Lily Dahl de dinou anys i la va col·locar en un poble de Minnesota (que no devia ser gaire diferent del seu) on serveix cafès al diner que hi ha sota casa seva mentre observa el comportament dels clients habituals. És aspirant a actriu, té somnis de fugir per anar a la gran ciutat i triomfar-hi, però la seva realitat és fer els ous remenats per a en Franck i en Dick, una parella de germans grangers que gairebé no parlen, o una mica de bacó per a en Martin Petersen, un antic company de jocs infantils que s’ha convertit en un excèntric. Té una veïna que és una actriu retirada que l’ajuda a preparar-se el paper per a una representació local del Somni d’una nit d’estiu i, sobretot, un inquilí de l’hotel del davant que es diu Ed Shapiro i que és algú famós i bellíssim. A les nits, la Lily l’observa d’amagat com pinta quadres, endut per la febre creativa, i el joc eròtic no triga a començar.

Mai no li agrairem prou a l’Antònia Carré-Pons, professora de literatura medieval a la Universitat Autònoma, que decidís convertir el negoci familiar de la cansaladeria Cal Carré en una petita editorial, perquè deixar els embotits no només és bo per al colesterol sinó que obre la via dels aliments per a l’esperit i ens permet llegir joies com aquesta Història de Paris i Viana (escrita pels volts dels segles XIV-XV): una pura aventura cavalleresca ambientada en temps de Carlemany que té el tremp, el ritme i l’enginy que tota bona narració ha de tenir. Gràcies a la feina de detectiu entre manuscrits medievals de diferents èpoques i llengües, Gemma Pellissa Prades ens fa llegir en un català que llisca d’allò més bé les desventures amoroses de dos personatges, Paris i Viana, Viana i Paris, la filla del delfí de França i un joveníssim cavaller cortès, que malden per l’amor que senten l’un per l’altre, no cauen mai en cap temptació i superen tota mena d’obstacles.

Aquesta novel·la brevíssima i perfecta és la quarta que publica Edicions de 1984 de Tessa Hadley, una autora anglesa que domina com vol les relacions familiars i que pinta amb mà mestra escenes ambientades en la placidesa d’un diumenge a la tarda que s’enterboleixen sense remei. La festa és una mena de tragèdia en tres temps, a la clàssica, que narra el pas a l’edat adulta d’unes germanes, l’Evelyn i la Moira, que són de classe mitjana i filles d’un matrimoni que no s’avé: el marit ja no amaga que té una amant i la dona aguanta com pot el Sunday roast, l’àpat familiar principal dels anglesos: com pot vol dir amb els rul·los al cap i a punt de plorar. Però Tessa Hadley és la reina d’alternar moments de màxima llum i màxima foscor, de detectar la tristesa que amaguen els moments més feliços i la llum que neix de la tragèdia més pregona. L’escena immediatament posterior al dinar familiar, on les dues filles pentinen i arreglen la mare davant d’un tocador, és d’una bellesa i d’una elevació exemplars, feta només a base de pintes, agulles de cabells i diàlegs carregats de subtext.

Fer servir les lletres de l’àlbum Festa Major de La Trinca com a fil conductor d’una novel·la que podria ser el guió de la propera entrega de Fast and furious és poc menys que una genialitat. Edgar Cantero contesta amb una plantofada i un somriure a la cara a tots els mestretites que es pregunten si el català “està preparat per explicar segons què” o que ploren perquè la literatura catalana “encara no conrea tots els gèneres”. No cal muntar una taula rodona per reflexionar-hi: com a les pel·lícules d’acció, es respon amb els fets.

Vet aquí una novel·la heroica. Perquè és audaç i electritzant i perquè eleva a la categoria d’heroïnes unes pobres noies que, en mans de qualsevol altre escriptor, no serien gaire més que unes secundàries. El que un altre hauria resolt amb un retrat sòrdid, brut i fosc sobre unes desgraciades que han trobat en la boxa una via d’escapada, una jove debutant anomenada Rita Bullwinkel (Califòrnia, 1988) ha decidit narrar-ho com una llegenda èpica, un relat mític amb unes protagonistes que són deesses i no humanes, unes deesses que lluiten per un espai on poder existir. Ja n’hi ha prou de panteons amb atletes masculins de cossos perfectes: feu lloc per a les corbes musculades de les boxejadores de Reno, Nevada.

Començant amb la Carta al pare, de Franz Kafka, la llista de novel·les que han indagat en les relacions entre pares i fills és llarga i frondosa. Dins d’aquest tema amplíssim, no són poques les novel·les en què els fills demanen explicacions als progenitors. Les més nombroses segurament són les de fills contra pares, seguides de les de filles contra mares o pares i potser les de menor quantitat són les de fills que s’enfronten a la mare. Nois o homes que, arribats a un cert punt de la vida, miren enrere i volen retre comptes amb la dona que els va portar al món. Doncs bé, Marc Cerdó n’ha escrit una d’aquestes, i una de ben particular: una novel·la a dues veus, la seva i la de la mare absent, que s’esbatussen i s’estimen, s’ignoren i s’espien, i es llegeixen i gairebé que s’escriuen l’un a l’altre. El llibre és un exemple magnífic de com escriure una novel·la que no segueixi cap manual: no fa encaixar totes les peces, no té clímax, no presenta personatges a través d’irrupcions estel·lars en escenes construïdes expressament per presentar-los... Es mou en un territori sense mapa i avança col·locant una peça rere l’altra fins a completar un trencaclosques que és un dibuix del que significa créixer i fer créixer fora de les normes socials més convencionals. A més, conté un seguit de reflexions profundes, gairebé aforístiques, sobre la vida i la mort i l’amor maternofilial, que representen els moments més encertats, i melangiosos, de la lectura.

Molts tenim la imatge d’en Tísner al cap: aquell pegat a l’ull, aquella barba en forma de pera, aquella simpatia. L’hem vist en alguna entrevista de televisió, sabem que era el cunyat de Pere Calders –amb qui s’havia exiliat a Mèxic– i també que feia els mots encreuats de La Vanguardia abans que en Màrius Serra, però... què en sabem del Tísner escriptor? A tot estirar, que és l’autor de Paraules d’Opòton el Vell, la seva novel·la més coneguda, una ucronia en la qual l’emperador asteca Moctezuma conquereix Europa; però aquest no és l’únic llibre que va escriure.

Han passat més de cent anys des de la publicació d’aquesta petita meravella anomenada Chéri (1920) i, com si es tractés d’un rellotge construït pel professional més competent de Suïssa, no hi ha res que no hi funcioni: la provocació, la sensualitat, la ironia, la mordacitat, la intel·ligència, la crítica social i la profunditat psicològica de què era capaç la gran Colette (1873-1954). El llibre aguanta no només perquè la història d’amor i passió entre una dona que frega la cinquantena i el fill d’una de les seves amigues, que no en té ni vint-i-cinc, sigui encara poc convencional. Aguanta, sobretot, per les capacitats de l’escriptora francesa: per la perfecció natural dels diàlegs, per la subtilesa de cada gest dels personatges, pel sentit agut de la realitat que demostren cadascuna de les observacions que deixa anar la veu narrativa i per la progressió dels fets, que està estudiada de forma mil·limètrica i que deixa fora de camp moments crucials de l’acció perquè aquesta avanci a tota velocitat i els lectors pateixin tant o més que els amants desbocats.

Emmanuel Bove (1894-1945) es deia originalment Emmanuel Bobovnikoff i era fill d’un rus d’origen jueu i d’una criada luxemburguesa. Va viure una vida d’allò més moguda, entre pensions barates i hotels ronyosos, malalties als pulmons i estretors econòmiques. El 1924, l’escriptora Colette li va publicar el primer llibre, que és aquest mateix que podem llegir en català gràcies a una traducció arranadíssima de Josep Alemany. Els meus amics és una mostra perfecta del talent de Bove, un escriptor “secret”, recomanadíssim entre els escriptors, i que no ha fet gaire fortuna per sota dels Pirineus. És una de les seves novel·les importants i una molt bona porta d’entrada al seu univers, fet d’homes una mica kafkians i d’uns temes i tons que es podrien qualificar de precedents d’algú com Patrick Modiano, tot i que en Bove no hi ha la boira que embolcalla els personatges del premi Nobel francès, però sí la malenconia i la tristesa de fons. Tot és més net i clar, més cru i concís: “Davant de cada client hi havia una ampolla i un got. Amb un ganivet s’hauria pogut fer música”.

Amb aquesta quarta novel·la, la directora de cinema i performer Miranda July –cinquanta anys acabats de fer– ha superat una mena de barrera simbòlica que s’havia erigit nel mezzo del cammin della sua vita i ha entrat en el regne dels Grans Escriptors. Però no ho ha fet vestida de senyora distingida, sinó que s’ha posat de quatre grapes i s’ha follat tot el que se li posava al davant: nois, senyores grans i noies, en quantitat. S’ha embrutat, ha baixat a l’abisme més pregon de la feminitat i n’ha emergit renovada, com la protagonista d’aquesta novel·la: “Hauria pogut ser sempre així, com en aquesta habitació: imperfecta, sense gènere, juganera, sense vergonya. Tenia tot el que necessitava a les butxaques, una ànima completa”.

A més de poeta i crític literari, Joan Todó és un narrador vigorós, autor d’una narrativa que elabora formes pseudonovel·lístiques ben interessants i poc convencionals com L’horitzó primer (L'Avenç, 2013) o La verda és porta (Godall, 2021), i que també s’ha dedicat a la forma del conte. Aquest n'és el seu tercer recull, després d’A butxacades (LaBreu, 2011) i Lladres (LaBreu, 2016), sense oblidar “El melic del món”, un relat inclòs dins d'A la recerca del flamenc, un volum coescrit amb Jaume C. Pons Alorda i Sebastià Portell que tenia per objecte geogràfic el Delta de l’Ebre, que és un dels territoris literaris de Todó, natural de terra endins (la Sénia), però bon coneixedor dels paisatges de l’arròs. Justament un conte que hi passa de ple, amb un migrant que desembarca d’una pastera en una platja de sorra fina, és el que obre La dolçor de viure, que és un recull que sembla ordenat de forma molt conscient, per tal que cada peça estigui exactament allà on li toca.

Amb un subtítol que diu “Fets reals o gairebé”, Núria Cadenes ha aconseguit trobar el fil que relliga els tretze contes que ens regala a En carn i ossos (Ara Llibres, 2025). Cadenes no fa trampa ni s’embolica amb terminologies enganyoses: presenta els contes com el que són, lliures elaboracions literàries a partir de fets reals, que tant poden ser testimonis orals com estudis històrics o cròniques antigues o ben recents. Que hi ha una base de realitat, però que l’escriptora la manipula i la treballa i la serveix com una obra de ficció. Ha col·locat els contes en ordre cronològic: primer llegim històries situades a l’Edat Mitjana (sobre la pesta, sobre Artemisia Gentileschi, sobre princeses i novicis), i anem avançant entre bandolers saltamarges fins a guerres del segle XX (com l’impressionant relat del bombardeig feixista italià de la ciutat de Xàtiva), dictadures d’aquí i d’arreu, per acabar abans-d'ahir: el darrer relat és inspirat en els terribles efectes de la DANA al País Valencià de l’octubre de 2024. Entremig de tot això, hi ha l’excepció que confirma la norma: un conte que es titula “Els daus” i que remet a l’univers de Víctor Català i el paisatge de l’Empordà. Una veu dissident, en diu l’autora a l’epíleg, on explica les diverses procedències dels materials: exactament el que a ella li interessa, com a autora, donar veu als que van a la contra. Fer-los respirar, donar-los un marc de paraules dins del qual esdevenen persones i deixen de ser números o dades històriques.

La teoria de jocs estudia, en una decisió, quina és l’elecció òptima d’un individu quan els costos i els beneficis de cada opció no estan prefixats, sinó que depenen de les eleccions d’altres individus. La novel·la d’Arià Paco, últim premi Llibres Anagrama, es podria definir com la plasmació juganera d’aquesta teoria: un experiment filosòfic i literari que és a la vegada el retrat d’una generació i un tractat sobre les relacions entre els individus que la conformen. Un experiment que li ha sortit francament bé, sobretot tenint en compte la dificultat del repte que s’havia plantejat l’escriptor d’Igualada, que ja havia signat una bona novel·la sobre la seva ciutat: Covarda, vella, tan salvatge. Si allà traçava amb encert i vigor la fi de la joventut i de la forma d’amistat que hi va lligada, aquí el que pretén és escriure la Primera Gran Novel·la sobre un concepte tan relliscós i que ha fet supurar tanta tinta com les Noves Masculinitats.