Fàtima Saheb: "Al col·legi em van dir que havien vist com mataven el meu pare a la televisió: era Saddam Hussein"

BarcelonaMares migrants no és només el poemari de debut de Fàtima Saheb, sinó també l'inici d'un projecte editorial cooperatiu, Jande, amb el qual les joves editores Aissata M’ballo Diao i Diana Rahmouni Audenis es proposen descobrir noves veus d'aquí racialitzades o d'ascendència migrant i també incorporar traduccions d'autores que tractin la identitat, des de noms establerts com Zadie Smith fins a figures emergents com l'activista climàtica Mikaela Loach.

Fàtima Saheb fa set anys que comparteix els seus poemes en anglès, català i castellà, i en especial ho fa dalt d'escenaris, en recitals on parla de la seva experiència migrant, un relat que no sentia a casa nostra. Els seus referents van de Maya Angelou a Morad passant per Chimamanda Ngozi Adichie, Mahmud Darwish, Rupi Kaur, Safia El Aaddam, Lucía Mbomio i Desirée Bela-Lobedde. Al seu primer llibre, la poeta, activista, llicenciada en publicitat i coordinadora d'un servei d'interculturalitat a Barcelona narra l'experiència violenta de les mares que, com la seva, van abandonar la família amb la promesa d'un futur millor. I ho fa amb una llengua que la mare no parla, el català: "Us heu deixat explotar / tractar d'ingènues / migrants / necessitades / perquè arribés el dia / en què jo i tantes altres / ens preguem el temps / de posar les regles / de llegir / qüestionar i modelar / la trajectòria de les nostres vides".

Veig que a la biografia del llibre no concretes on vas néixer.

— Perquè no puc dir una sola paraula. Soc contrària a la simplicitat de les experiències humanes. Jo vaig néixer a Larraix, al nord del Marroc, tres anys després de l'inici de la migració de la meva mare, durant les vacances, perquè era la primera maternitat i no volia estar sola, però no hi he viscut mai. Des dels dos mesos fins als 17 anys vaig créixer a Benicarló i amb 18 anys vaig venir a la Universitat a Barcelona, on fa 12 anys que visc, amb un parèntesi a Suècia.

Per tant, si et dic d’on ets…

— M’agrada començar amb ciutadana del món perquè els moviments humans ens han fet a totes les civilitzacions. Fa anys em van regalar un test d’ADN i em va sortir que el 60% del meu ADN s’identifica amb el nord del Marroc, però també tinc ADN de Cuba i Nigèria. Això va donar resposta a una cosa que a la família no havíem pogut entendre, i és que el meu avi per part de mare tenia la pell negra. Per tot això, em defineixo com a ciutadana del món connectada amb el territori català i connectada amb la manera de viure mediterrània.

Ser filla d’una marroquina és el que et marca més la vida?

— El que em marca més és aquest qüestionament constant de qui ets, on pertanys i quins són els teus límits a causa d’aquesta narrativa. Això m'ha marcat la infància, l'adolescència, a dia d'avui, i fins i tot com a autora i activista.

Les persones migrants sempre s’acaben definint per la condició de migrants per sobre d’altres identitats com ser mare, poeta, estudiant, ser divertida, tenir estudis, ambicions, etcètera.

— Sí, el meu DNI diu espanyola, origen Marroc, com si fos un producte importat. Estic orgullosa de ser filla de migrants, però no vull ser entesa només com això, aquesta cronificació que et limita és el que intento treballar a través de narratives molt més extenses i riques.

Al llibre detalles el patiment de la mare que emigra: la soledat, les renúncies, l’enyor, el silenci administratiu, la infantilització, la inseguretat legal, les dificultats per trobar feina i pis, la preocupació constant. Escrius que d'adulta has entès que la teva mare va sacrificar la seva vida per la teva.

— Els anys han sigut necessaris per processar coses que carregava a la motxilla però que no havia entès i no havia filtrat. Quan llegeixin el meu poemari els fills d'emigrants vull que qüestionin quins pensaments realment són intrínsecs seus i han sigut avaluats d'una manera crítica i objectiva i quins han sortit d'aquesta necessitat tan humana, però també desesperada, d'encaixar en el que la societat vol per acceptar-te. Per exemple, nosaltres a vegades hem donat per fet que les nostres mares no superaran barreres idiomàtiques o de llocs de treball perquè ens ho han dit els nostres professors, els nostres veïns i veïnes. Hem reproduït situacions molt violentes i imaginaris molt limitants. Un dels motius pels quals he escrit aquest poemari és perquè tenia pànic de pensar com els meus fills coneixerien la generació de les seves àvies i avis, si seria només a través de les xarxes socials, de titulars com “repte”, “problema migratori”. Jo volia que hi hagués literatura de les veus migrants o de les veus que admiren la migració, no que li tenen por.

“Una nena migrant és menys nena”, escrius. Creixeu abans?

— Una part és per la pressió que, com que les mares han sacrificat tant, nosaltres hem de tenir èxit i hem de superar totes les expectatives, tant d'elles com de la societat que moltes vegades ens vol per sota d'aquest imaginari. A mi m'han recomanat anar a cicles formatius i no a la universitat, i no pels meus resultats acadèmics, que van ser excel·lents des de quart d'ESO. Jo vull que no hi hagi limitacions al cap de les infàncies migrants, que ells mateixos defineixin tot el seu potencial. Però també som menys innocents perquè som testimonis de situacions molt violentes amb molta freqüència. No estem parlant de situacions amb la policia, sinó quan entres en una piscina municipal i la teva mare porta un hijab i reps totes les mirades, com si fossis un animal en el zoo. Anar en un transport públic i que la tractin malament perquè no ha fet una pregunta del tot bé i el conductor li diu: “Aprèn l’idioma”. Les situacions que em generen un trauma són els crits, la violència i la humiliació en espais de protecció, com poden ser administracions públiques o hospitals, i el fet que nosaltres no hi podem fer res i no entenem aquest rebuig.

Fins a l’acabar la primària et consideraves una nena com les altres.

— Fins que comencen els comentaris o burles. El primer record traumàtic va ser amb l'atemptat dels Estats Units [del 2001]. Uns anys després va ser més greu perquè, com que jo era una nena sense figura paterna, al col·legi em van dir que havien vist com mataven el meu pare a la televisió, i era Saddam Hussein. És a dir, havien vist un home àrab i ja automàticament era el pare de la Fàtima. Això per a mi va ser una ferida gran, no només per entendre que se'm llegiria com a diferent, sinó com a diferent dolenta, diferent terrorista. La meva mare va fer un gran esforç per donar-me la millor educació, i vaig anar a escoles catòliques tot i que ella era musulmana practicant, cosa que va fer que fos l’única marroquina o musulmana, moltes vegades. Per això reivindico la protecció de totes les infàncies, perquè hi ha professors que hi treuen importància i diuen que són bromes de nens, quan això fa molt mal.

Tu has triat mostrar-te com a occidental per no haver d’explicar d’on vens?

— És un tema molt actual per a mi. La meva mare va portar el hijab fins als 40 anys i li va canviar molt la seva interacció amb l’entorn. Jo a dia d'avui em declaro musulmana per convicció, no per tradició, però hi ha coses que no estic fent perquè encara no estic preparada per gestionar tota l'hostilitat que arribarà, entre les quals el hijab. Com seria entès aquest llibre i quines oportunitats se li donarien si a la foto portés hijab? Tindria la mateixa reputació o criteri, el que estic defensant? I per què no? Estic molt orgullosa de qui soc, però és difícil entendre que una decisió molt personal tindrà conseqüències, fins i tot potser laborals, d'oportunitats, de com et mous per la ciutat, de com et tracten en un centre comercial. Per tant, intentem construir un món més amable, perquè les decisions realment siguin nostres.

El llibre l’has escrit en castellà i l’has traduït tu mateixa en català. Quina és la teva llengua materna i quines fas servir?

— Jo he parlat, per ordre, castellà, valencià, dàrija –que és l'àrab que parlem al Marroc–, anglès i català, i després he estudiat moltíssims idiomes que no he continuat, el rus, el francès, el suec. Utilitzo a diari l'anglès, l'àrab, el castellà i el català. Com puc dir que la meva llengua materna és només el castellà quan aquesta és la tercera llengua de la meva mare? ¿O com puc dir que el dàrija no és la meva llengua materna per ser la tercera que va arribar a la meva vida? Els primers vuit anys vam parlar només en castellà. Vaig aprendre dàrija perquè la meva tieta va venir a viure amb nosaltres i amb la meva mare el parlaven, així que parlem dàrijol.

Una barreja.

— Jo no sé escriure en àrab i ella no escriu l’espanyol. El valencià no el vaig parlar perquè no vaig entrar en entorns valencianoparlants, a classe s’hi feien poques assignatures i el professorat em va transmetre que mai el parlaria del tot bé. Fins a la Pompeu Fabra no em vaig donar l’oportunitat de parlar català, perquè estava envoltada de català i també pel fet de treballar a l'Ajuntament de Barcelona vaig entendre que seria l'idioma amb el qual em vincularia amb tothom. M'estimo molt aquesta llengua i m'ha donat molt. Però la veritat és que vaig començar a escriure en anglès, que és una assignatura que em vaig obsessionar a millorar, i l’anglès em va donar ales. Quan vaig començar a combinar escriptura i activisme vaig decidir escriure més en castellà i en català, per arribar al públic amb el qual estic vivint aquí.

Així que tens quatre llengues.

— No sé en quins idiomes penso. Ara estic pensant en català. Però potser si agafo una llibreta i començo a escriure o si em poso una música instrumental, pensaré en anglès. Si estic tenint una conversa amb la meva mare sobre una pel·lícula marroquí, estic pensant en dàrija. El cervell tot sol ja fa la selecció.

Si t’ho puc preguntar, d’on et sents? Et podem dir catalana?

— Sí, totalment. A banda de la poesia, l’altra gran passió que tinc és la muntanya i soc sòcia del Club Excursionista de Catalunya, soc vocal de participació diversa perquè tenim un 30% de població catalana amb bagatges culturals diversos que no arriben a tots els espais de participació, ni a l'administració pública, ni a la política.

Què t’ha vinculat amb la catalanitat?

— Un arrelament al catalanisme ha estat l’estima per la natura i trepitjar territori. Però hi ha detalls cada dia. Em sento catalana dedicant una tarda a fer panallets i m’emociono mirant els castellers. Però després aniré al Raval a prendre un te marroquí.

Què és per a tu la integració?

— A mi m'agrada el concepte d'integració recíproca, d'interculturalitat. Cultures diverses que no estan aïllades en guetos sinó que s'aporten i es retroalimenten. Quan arribes a un nou territori, el primer que has de tenir és la curiositat, el cap obert per aprendre l'idioma, per entendre els codis socials... però això no vol dir que hagis d’assumir absolutament totes aquestes maneres. Fins i tot les persones que tenen els vuit cognoms catalans no entraran en tots els codis socials d'aquest territori, per què s'espera això dels migrants? És una narrativa colonialista acceptar que ets superior i que el que t’aportin no serà positiu, o considerar desagraït el migrant que es queixa que el sistema no és perfecte per a ell. Òbviament, hi ha uns mínims de convivència, però això no és propietat d'una sola cultura, sinó valors més universals. Si hi ha castelleres que porten el hijab, això és integració recíproca.

Ara hi ha moltes migracions diferents, com la figura de l'expat, que són immigrants amb capacitat adquisitiva. Això pot ser beneficiós per rebaixar el racisme?

— No ho sé. Si hi ha una migració extractivista que només ve per aprofitar les parts bones del sistema però no aporta, no viu aquí, té segones residències, aquest hauria de ser el focus. Si els migrants venen per aportar i per fer casa seva aquí, que és la migració que jo conec, no hi veig el repte ni el conflicte. Per exemple, hi ha la fal·làcia que ens prenen la feina, però Europa no vol acceptar i investigar l'extractivisme als països d'origen que força a fugir aquestes persones. Si venen amb aquesta desesperació potser és perquè els seus recursos han sigut segrestats a preus de riure per aquesta Europa. Si la gent sabés com el Sud Global encara està servint el Nord Global amb conseqüències terribles per a aquells territoris, entendrien que la migració ha de ser rebuda amb els braços oberts; perquè la malaltia no està en els migrants que venen, sinó en com funcionen el món i com els forcen a això. Un altre exemple. Durant molt de temps s'ha parlat de les dones migrants com a éssers humans sense agència pròpia, que venen reagrupades pel seu marit, que no participen de la vida social, que es queden a casa només cuidant els nens, però no s'ha explicat que durant molts anys l'Estat els donava un permís de residència sense treball. Aleshores, qui les aboca a aquesta situació? I les conseqüències són que si la unitat familiar només té un treballador, tindrà menys ingressos i aniran a viure a la perifèria, i potser els seus fills no participen tant de la cultura, de les arts i de les colònies.

Parles al llibre de veure l'altre des de l’oportunitat i no des de la por. Com vius l’auge de l’extrema dreta?

— Amb més ganes d'escriure, amb més ganes de crear aliances, amb més ganes de visibilitzar les nostres mares com nosaltres les coneixem, de fer molt de soroll. I desitjant que la compassió i la humanitat compartida acabin guanyant la balança. Si no puc canviar el món, canviaré persona a persona en el meu entorn intentant que sigui més amable per a tothom.

Escriure et reconcilia amb el teu origen i amb les teves capes d'identitats?

— El que no està escrit no existeix. La Chimamanda Ngozi parla del perill de la història única, és a dir, la història explicada només des d'una mirada. Hi ha un refrany a l’Àfrica que diu: el guerrer sempre serà l’heroi de la història fins que el lleó l’escrigui.