He pogut veure i sentir, a xarxes, el discurs que va fer el periodista d’esports de TV3 Xavier Bonastre per acomiadar-se dels seus companys el dia que es jubilava (des de fa mesos només faig que veure gent de la meva quinta que es jubilen, i és un recordatori una mica inquietant). Des d’aquí felicito en Xavier Bonastre per la jubilació i per tants anys de bona feina, i, especialment, el felicito per les paraules que va dir en el moment –emocionant– del seu comiat.
Bonastre va fer un parlament directe, senzill, necessari i, per tant, de molta rellevància. Va ser un discurs, com ell mateix ha dit a les xarxes, procatalà, és a dir, a favor de l’ús del català. Òbviament, no és l’únic que estem sentint i llegint aquests dies, però em sembla especialment destacable que aquesta crida la faci una persona que ha dedicat tota la seva vida professional a la comunicació des de la televisió pública del país. I si l’emissor és important, també ho són els receptors, que són els que han de continuar la seva tasca.
Bonastre comença advertint que el català està al llindar de la desaparició i assenyala que des de TV3 es pot i s’ha de fer tot per salvaguardar la nostra llengua. Però no es queda aquí. El periodista d’esports recorda que la recepta és sabuda i fàcil, però no està de més repetir-la amb contundència: el que s’ha de fer és parlar català i traduir al català tot el que puguem i sapiguem. El periodista esportiu enceta aleshores una tirallonga inacabable de termes esportius que sovint sentim dir en anglès (Conference League, Eurocup, Champions, hat-trick, play-off...) i posa en evidència que tot això es pot dir en català. “No s’hi val –continua Bonastre– dir allò de «És que tothom ho diu així» o «És que sempre ho hem dit així...»”. Excuses de mal pagador. Afegitó final: ara, després de dir “quanta raó que té el Bonastre”, no aneu al bar i demaneu “Un cortado, por favor”.
Uns dies després, vaig conèixer un grup d’estudiants de català (arribats al nostre país des de Xile, l'Equador, els Països Baixos, Lleó...) i tots van coincidir en dues coses: que parlar català els generava un sentiment de pertinença al lloc on viuen i com els resulta de difícil que els catalans se’ls adrecin en la llengua del país.
La recepta, doncs, és senzilla (i de vegades una mica incòmoda, cert): parlem català sempre i amb tothom. Ho hem dit moltes vegades, però cal recordar-ho: una llengua només es mor si no la parlem, i el català només ens té a nosaltres!
L’altre dia, al programa La selva de TV3, en Xavier Grasset conversava amb en Toni Massanés, expert gastronòmic i director de la Fundació Alícia, sobre l’escudella i el ramen. Massanés ho explicava tan clar com Bonastre: “Si nosaltres [els catalans] deixem de menjar ramen, el món continuarà tenint ramen igual; però si nosaltres deixem de menjar escudella, l’escudella desapareixerà, i, per tant, el món tindrà menys oportunitats de menjar coses diferents”. Més clar, l’aigua.
Doncs això: que volem un món ric i divers tant pel que fa a les llengües com a la gastronomia. I l’enhorabona a en Xavier Bonastre per tenir les idees clares i per tota una carrera de bon periodisme esportiu.
