“A José Manuel, que va morir a la seva cabana”. Aquesta era la dedicatòria del meu primer llibre, publicat el 1982, que recordava el noi de catorze anys que feia uns mesos havia mort cremat a la seva cabana —al seu refugi—, al territori límit de la ciutat, prop d’on després arrelaria TV3. He tornat a pensar en aquest primer drama de la meva vida professional escoltant la notícia de la mort de cinc adolescents, també a mans del foc, també en el seu refugi, ara més urbà. Tot i que la història no torna, no puc deixar de rememorar com, dècada rere dècada, els nois i noies adolescents cerquen els seus espais de companyia solidària i d'afecte, i, especialment, com alguns, mancats d'altres espais i companyies, hi busquen un refugi de la societat adulta. És la perifèria adolescent més enllà de la perifèria de la ciutat: joves al marge de la societat al marge.

Aquest any, en l’aniversari de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de la Infància, no queda cap més remei que parlar de la infància impossible de Gaza. Més enllà dels discursos polítics necessaris, hem de continuar descobrint i sentint la deshumanització d’un món, el nostre, en el qual un nen, una nena, han d’implorar que no els llevin la vida.

Aquests dies ha vist la llum el llibre No sense el meu mòbil. Un títol que prové d’un article publicat en aquest mateix diari, en un dels múltiples moments de pànic moral adult al voltant de “les pantalles”. Ara, el llibre surt també en un altre moment d’aquests: la conselleria d'Educació acaba d'anunciar que el curs vinent s'hauran d'eliminar totalment –i, per tant, quedaran prohibits– els mòbils i els rellotges intel·ligents en totes les etapes de l'educació obligatòria, al Congrés debaten sobre la llei de protecció digital dels menors i, arreu, es manifesten pares i mares que no volen cap pantalla a les escoles. I, parlant només dels nois i noies adolescents, una vegada més, no tinc clar que els adults implicats mirin, escoltin, descobreixen arguments, pensin com ser útils a les seves vides digitals. Així que torno a invitar a un diàleg en positiu sobre una petita part de la qüestió: la simbiosi entre les adolescències i l’univers digital.

Sento el president de la Generalitat parlar sobre el penúltim desastre del sistema protector i dir que actuarà “caigui qui caigui”. La consellera de Drets Socials afirma que ho arreglarà en tres mesos, que prioritzarà la “prevenció” i que la direcció general d’Atenció a la Infància el que necessita és un “model gerencial”. I, més enllà del dolor permanent de conèixer les immenses desproteccions del sistema, em preocupo encara més per les respostes.

L’any passat, el 20 de novembre acabava així el meu article sobre els drets digitals de la infància: “El problema de la infància i l’adolescència actuals no és la tecnologia sinó un món adult deshumanitzat, que vol controlar el seu accés a la tecnologia per no resoldre la complicada qüestió de com s'educa en una vida plena de tecnologia”. Torno al tema amb la depressió inevitable de comprovar que no ha canviat res i que, més aviat, tots els esforços es concentren a aconseguir més control. Sempre igual de fàcil: que s'esperin a ser grans i no entrin en contacte amb un aparell, una substància, una activitat, una realitat. Ara, fins i tot, amb moviments com el de les escoles out, desconnectades, que tenen l'aspiració que a l’escola tot torni a ser paper.

Seria esperable que, en la meva condició de persona que pateix la síndrome d’Estocolm amb els adolescents, no em semblés gaire adient la nova norma que el departament d’Educació ha fet pública sobre l’ús dels mòbils a les escoles. Però avui no escric motivat pel desacord sinó per la tristor. M’explico.

La Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets dels Infants ja té trenta-quatre anys. Necessitaria uns quants canvis. Però serà millor no intentar-ho. En molts països encara és paper mullat i molts del nostre entorn, més o menys complidors, acaben d’acceptar que es poden bombardejar i matar infants si és com a odi i revenja entre adults. Així és que millor no tocar-la. 

El grup de WhatsApp va néixer en un parc del Poblenou. D'entrada no arribava a les 40 persones. Avui són milers, de tot Catalunya, i s’organitzen per fer front a la pressió social d’haver de comprar molt d’hora un mòbil al fill. Avui a l'ARA parlem de com va néixer aquest grup de WhatsApp amb Xavier Casanovas, pare de tres fills, que va ser un dels primers a formar-ne part. També en parlem amb el psicòleg i pedagog Jaume Funes i amb la periodista Diana Silva.

Sortia de votar. Un home gran, com jo, que suposo que porta uns mesos amb una pensió una mica més digna, explicava a dos companys que havia votat a qui, en cas de guanyar, ja no tornaria a augmentar-l'hi. A la nit, la meva dona torna d’estar present en un recompte: les tres persones joves que formaven la mesa (una d’elles amb divuit anys acabats de fer) expliquen que passen de votar. Just abans d’anar a dormir descobreixo que al bressol de Catalunya hi ha guanyat una persona que no vol la invasió i l’adulteració forana del país. L’endemà, faig a la presó una trobada educativa amb una cinquantena de persones recluses per parlar de com han de seguir educant els fills i filles que han quedat fora. Un jove que potser no té encara els trenta anys discuteix amb mi perquè “una tia del govern ha dit que els fills són de l’Estat”. Li proposo pensar com ajudar el seu des de la distància, però segueix: “És que a l’escola els adoctrinen”. No ha pogut votar, però em deixa molt clar a qui hauria votat...

Més enllà d’estar obligat a pensar en els drames de rostre adolescent d’aquests dies (sempre plens de patiments i desconcerts), ja porto un cert temps d’interrogatoris mediàtics sobre l’augment dels trastorns mentals entre adolescents. I, abans d’encetar cap resposta, sempre he de començar per negar la pregunta. ¿Augmenten els trastorns o, enmig d’una nova alarma, només mirem trastorns i amb mirades adultes trastornades? ¿Mirem infelicitats o comptabilitzem depressions? ¿Descobrim dolors i contrasentits de les seves vides o etiquetem com a idees suïcides els seus moments de desesperació? Són massa anys recordant que, sovint, són les mirades adultes que només cerquen i veuen problemes les que converteixen en problemes les vides adolescents.

Escric sobre les violències dels homes contra les dones, enmig de les violències persistents que ens colpegen, i ho faig estimulat per algunes veus públiques que inviten a pensar què no hem fet, què fem malament o inútilment. Escric pensant què més cal fer per reduir sistemàticament els patiments de les dones per culpa dels homes amb qui malviuen i què cal fer perquè els homes d’avui i del futur no incorporin a les seves conductes la de generar dolor a les persones que, suposadament, estimen. 

Avui, quan posem titulars als drets de la infància, crec important dedicar algunes ratlles a recordar que, entre els seus drets, hi ha el de no ser abocats a la insània, no estar predestinats a anar existint en el malestar, no haver de viure vides futures que acaben trastornades. En un text recent, escrivia: “Bona part del que som, de com viurem l’existència, té a veure amb la infància. Bona part de les nostres dificultats de joves i d'adults provenen d’infàncies sense infància [...] Una part significativa de l’augment de malestars i trastorns que, segons sembla, vivim en l’actualitat és el resultat de societats que han alterat significativament les condicions de vida de la infància”.

Dies enrere, Càritas presentava el seu informe Cuidar i créixer en fragilitat. Havien preguntat a molts dels infants, dels pares i mares que atenen en els seus recursos per a “pobres” com se sentien els més petits i com tractaven d’educar-los els seus pares. Del que deien els pares destacaven tres dades: els fills i filles continuaven sent la raó del seu sacrifici vital permanent; mantenien importants pautes educatives malgrat les dificultats; la cura dels infants s'havia de fer amb enorme sobreesforç per culpa de la precarietat vital en la qual havien de sobreviure. Quedava clar que, dintre d’una gran diversitat, no eren mares i pares incompetents sinó mares i pares impotents.

Hem tornat al caos i ja no tenim a mà la butlla de les vacances. Sé que la felicitat continua existint i és present, però he de pensar en els malestars, posar els ulls en els dolors de la vida que van i venen en moltes vides. Penso en les persones a les quals la seva feina precària, enduridora, fa que augmentin dia a dia els dolors indefinits i les penes de l’ànima. Descobreixo l’executiu que es menja el món i ha de pair una dosi permanent d’ansietat. He de parlar amb la jove que se sent plena de frustració havent comprovat que no serà la “noia 10” que el mercat i els seus pares esperen. Explico per què algun adolescent conclou que no paga la pena viure, viure una vida com la nostra. Cerco la lògica de qui, potser, està en una dimensió trastornada de l’existència, pensant que aquest és un món de bojos i l’única salut és embogir.

Tot i que una bona part de nosaltres ens barallem aquests dies amb el paracetamol, l’ibuprofèn i els xarops de la tos, en l’enèsima onada de la pandèmia, ja estem en mode vacances i podem reflexionar amb alguna dosi de calma. Avui, justament, em proposo parlar de la salut i de la crisi actual de la sanitat per fer-la possible. Vivim moments en què no sembla gaire recomanable sentir-se malament i convé seguir el consell del títol del llibre del doctor A. Sitges: Si pot, no vagi al metge. Anys de retallades no recuperades més el progressiu domini (entre els responsables i entre molts professionals) d’una medecina deshumanitzada, suposadament científica, estan portant la gestió de la salut de tots a una mena de KO tècnic. 

El curs s’acaba i, vist el caos final, pot semblar que l’escola també desapareixerà (o, si més no, necessitarà un descans llarg). He dedicat les darreres setmanes a mirar d’ajudar els adolescents que acaben l’ESO i tracten d’orientar-se a la vida. La immensa majoria viu en el desconcert feliç i s’ha apuntat mecànicament a fer més escola el curs vinent. No sabem el que duraran les ganes d’estudiar i aprovar mentre arriba l’hivern, però, per uns mesos, segueixen. Tot i així, la tempesta del proper curs ja apunta a l’horitzó. Com els personatges de la novel·la Encara he de viure, reclamen viure la seva vida i no una d’imposada.

Fa uns dies, aquest diari publicava un extens article al voltant del consum de cànnabis entre els nois i noies adolescents. També donava compte de les reaccions adultes associades a impedir que fumin, a alertar-los sobre els perills, alliçonar-los dels problemes que comporten les drogues. Legislar i actuar perquè no s’hi acostin. No fa gaire, el diari també explicava una proposta del Síndic de Greuges de Barcelona suggerint habilitar zones joves a l’aire lliure on poguessin trobar-se i beure sense molestar ningú. La proposta va ser massacrada. ¿A qui si li acudeix regular una activitat com beure al carrer, que és il·legal, i permetre que begui qui no pot beure? Entremig, s’ha parlat de la quantitat de noies que calmen la seva angoixa amb benzodiazepines, mentre s’insistia en l’augment dels trastorns mentals i no en els entorns que generen angoixa.

Podria posar-me a escriure sobre l’escola maltractada, immersa en el caos que ha acabat generant un poder sense autoritat educativa, un esgotament dels bons professionals, una guerra fora de lloc d’alguns sindicats, un oblit dels veritables objectius de l’educació pública. Podria posar-me a escriure sobre les confrontacions puristes i dogmàtiques a propòsit del català que oblidem, sobre com es va degradant la vivència de llengua compartida que, barrejada o no, encara pot ser llengua de joves. Podria posar-me a escriure sobre salut mental (just quan acabo un llibre sobre els dolors de viure), però hauria d’escriure sobre els trastorns per deshumanització. Podria...

“Va venir el virus i tot es va acabar. Com tothom, vaig quedar una mica desconcertada. De cop, tot tancat i tots tancats. Les primeres setmanes van tenir el seu interès. Per sort em podia xapar a l’habitació i no havia de sortir més que quan la mare em cridava per dinar plegats. Amb el mòbil o l’ordinador les amigues i els amics estaven a prop i sempre disponibles. De quantes coses de les quals no parlàvem mai vam poder parlar! De sèries me'n vaig fer un fart! Només patia perquè la Sara, una de les meves millors amigues, no té habitació per a ella sola i sempre vivia del wifi de la biblioteca. Ho va tenir molt xungo. No podia gastar així com així les dades i estava molt sola.

Des que el 1974, la prehistòria, vaig començar a formar part d’equips que transformaven una escola parroquial en una escola activa i en posaven en marxa una de formació professional per als joves del carrer, tinc, cíclicament, la vivència que transformar l’escola és cada vegada més urgent i alhora més impossible. Tot plegat envoltat de discursos del gremi repetits, aparentment progres, i opinions editorials marcades pel retorn a l’escola impossible de sempre.