<![CDATA[Ara.cat - Guillem Frontera]]> 10 <![CDATA[Respectar la justícia]]> No és cert que hi hagi tanta gent que respecta la justícia. Però fins a la fi dels segles continuarem escoltant-ho de persones que es veuen empeses a esperar-ne o a celebrar-ne sentències. Arriba a fer una mica de fàstic, però és així. Una altra cosa és quan la justícia posa alguna cosa al seu lloc: aleshores els perjudicats per aquest moviment o recorren a més altes instàncies o no en parlen més.

]]> <![CDATA[‘Ferragosto’ i Arran]]> El Govern Balear sembla estancat en una bassa de dubtes metafísics, creats per la força dels interessos que es mouen entorn del turisme, i per allò que ja comença a ser l’estupor de la població civil, que no esperava, d’un govern d’esquerres amb participació sobiranista, les actuals polítiques en la matèria. El descontrol i l’atapeïment els hem atribuït d’habitud als governs de dreta -si n’exceptuem unes pinzellades a càrrec de l’antic conseller Jaume Cladera i el seu equip-. Aquesta política no duia més que desolació, més com més s’evidenciaven els pèssims resultats per al conjunt de la societat illenca. De profundis, esperàvem desesperats els governs d’esquerra, als quals atribuíem idealment seny i capacitat per redreçar una activitat amb el pensament posat en el progrés global i no tan sols en l’enriquiment d’una partida d’empresaris disposats, tants d’anys després, a continuar escorxant les Illes sense pudor, sense pietat, sense vergonya, amb una cobdícia agressiva insadollable. Celestí Alomar, el primer conseller de Turisme d’un govern d’esquerres -el Pacte de Progrés (1999-2003)-, encara té l’esquena marcada en càstig per pensar-se que un govern pot ordenar l’activitat turística: la protèrvia -amb perdó- d’alguns empresaris i la covardia dels seus companys de govern arruixaren el llubiner amb aplicació.

]]> <![CDATA[Guerres prèvies a la guerra]]> Tota guerra contra un enemic extern la precedeix una guerra civil per eliminar qualsevol dissidència, qualsevol mota de pols que afecti la unitat. Aquesta tàctica d’origen immemorial l’aplicava Lillian Hellman ( Tiempo de canallas ) a la situació que es va viure als Estats Units des del 1950 fins... quan? El 1956 es clausura oficialment aquell temps emmetzinat, però d’una forma o altra se n’havien contaminat els aqüífers morals i polítics de la vida nord-americana. L’escriptora entén per guerra civil la campanya anticomunista del Comitè d’Activitats Antiamericanes capitanejada pel senador Joseph McCarthy, i per guerra contra l’enemic exterior, la Guerra Freda. L’observació de la qui fou parella i suport de Dashiell Hammett en aquella etapa d’ignomínia venia de molts segles enrere, i se sap que la victòria final rarament permet la depuració de responsabilitats adquirides durant aquestes etapes unificadores. (Com a curiositat, Ramon Llull en fou víctima: quan, en una de les seves campanyes nord-africanes, armat de la seva art, es topà amb un país que es preparava per a la guerra, i l’últim que hi feia falta era un mallorquí eixelebrat que qüestionés públicament la veritat mahomètica que mantenia el poble unit. Fou convidat a agafar el primer vaixell cap a les costes mediterrànies del nord, i no precisament de manera delicada o subtil.)

]]> <![CDATA[La percepció de la barbàrie]]> Han arribat a Mallorca cent mil cotxes per fer-hi l’estiu. La contaminació de l’aire a la capital resquitlla retxes vermelles. Ja sovintegen els episodis d’embotellament a l’autopista, a la ciutat de Palma, a l’autovia de l’aeroport, de manera que el trànsit comença a recordar les infernals processons estàtiques pròpies de les grans capitals. Eivissa -Vila-és un caos. Vaig ser testimoni del següent: algú crida un taxi per anar a urgències a Palma. Entre que marques el telèfon i et rep el metge, una hora i tres quarts. Ah, i ja un mes abans de començar oficialment l’estiu, a la degradada Punta Balena de Magaluf tornava bullir el brou de sempre. La primera imatge de l’any l’ha oferta una senyoreta que acaba la farra de matinada i se’n torna a l’hotel perfectament nua.

]]> <![CDATA[Què hi podem fer?]]> La confiança en el teu sistema de salut depèn, en bona mesura, del funcionament de les urgències. Aquest departament convida l’usuari a fer un diagnòstic del sistema que serà mal de contradir. No tots els hospitals estan preparats per atendre amb raonable fluïdesa una certa concentració de malalts, reals o ficticis, i, sobretot, els seus acompanyants. L’amuntegament d’ansietat humana en aquests serveis assoleix estats de tensió que adesiara recullen els titulars. Si n’heu estat protagonistes o figurants, ja sabreu de què parlem: d’inexplicables tardances en l’atenció als malalts, de manca d’informació als acompanyants... En fi, d’una gestió dels temps sovint incomprensible per als afectats.

]]> <![CDATA[L’Estat a les seves mans]]> Els conservadors espanyols no mostren cap bona disposició per resoldre els molts problemes derivats de l’incompliment de la llei de memòria històrica. Al contrari, com més se’ls exigeix que no entorpeixin la reconciliació, més s’afirmen en aquesta filosofia borda de l’oblit com a solució del conflicte històric. Fa pocs dies, encara, el displicent extremista Rafael Hernando acudia a la demagògia més grollera, quan deia que a ell no li interessa el que va passar fa vuitanta anys, sinó el que passa ara. És una aplicació especialment basta d’aquesta tàctica consistent a devaluar tot allò de què el PP no vol parlar, ja que el que interessa als ciutadans és resoldre el problema de l’atur. El partit que més problemes reals ha creat a la majoria de la ciutadania es protegeix sempre al·ludint-hi. Els governants catalans, per exemple, no haurien d’estar enganyant tothora els seus conciutadans amb cabòries segregacionistes, sinó que s’haurien de dedicar a fer funcionar el país, com si Catalunya funcionés notòriament pitjor que les altres comunitats.

]]> <![CDATA[El silenci de la intel·liguèntsia espanyola]]> És llastimosament revelador el buit que una part important de la intel·liguèntsia espanyola ha teixit entorn del procés català, ni que sigui en la versió més light i fàcilment assumible: el dret del poble català a manifestar la seva voluntat mitjançant un referèndum, com va defensar, per exemple, Santiago Segura. Durant els darrers decennis del franquisme, l’esquerra espanyola (i, amb ella, aquesta part de la intel·liguèntsia) havia reconegut fraternalment el paper d’avantguarda que jugava Catalunya en el conjunt de l’Estat. L’efervescència política i cultural que acompanyà el bastiment del nou règim confirmà de sobres aquesta mena d’apriorisme, que semblava que havia d’implicar l’afebliment dels pilars de l’España Eterna que havien sostingut la dictadura. Tantes forces de la cultura havien qüestionat el franquisme fins al darrer filament de la seva ideologia que era impensable la reaparició, en democràcia, de la inalterabilitat de la relació entre les diverses regions i “nacionalitats”. Defensar Catalunya, interessar-se per la cultura catalana, era fins i tot de bon to. Al Principat no es tenia la sensació d’estar rebent un regal en reconeixement dels mèrits prestats.

]]> <![CDATA[La xenofòbia dels illencs i dels inquilins de l’illa]]> L’apunt estadístic és alarmant: un 82% de la població de les Balears & Pitiüses viu la immigració amb algun grau de xenofòbia -odi al forà, a l’immigrant-, segons un estudi de la Fundació Gadeso. Aquest percentatge ens posa davant d’una realitat difícilment assimilable, per molts matisos i notes a peu de pàgina que calgui fer a aquest enunciat (Arabalears.cat, 18 de març). La xenofòbia al nostre país insular s’abraça a tots els tòpics, encara que amb una intensitat desigual, tant si tenen relació constatable amb la realitat com si responen a eslògans de caràcter ideològic i propagandístic. L’atur i la pobresa formen el context social on es cria la xenofòbia. Així, l’immigrant sense papers és vist com a probable delinqüent, una condició que, si fora confirmada, hauria d’implicar la seva expulsió del país. En fi, tot un inventari de discriminacions que descriuen un panorama en què la crueltat sembra de sal els terrenys on crèiem que hi creixeria sempre més la solidaritat: fins al punt que és difícil fer compatible aquesta xacra social amb les constants i pal·liatives campanyes per a l’obtenció d’ajudes als més pobres i miserables -aquells que solem qualificar de desfavorits.

]]> <![CDATA[L’èxit i la destrucció]]> Els penya-segats blancs de Rügen conformaven un d’aquests paisatges que s’avenen especialment a acompanyar-nos perquè ens puguem fer alguna idea del paradís. Així ho va percebre Caspar David Friedrich, que els convertí en un temple de la naturalesa, un dels escenaris mítics més seductors -emocionants i torbadors- del Romanticisme alemany. La identitat i l’actitud dels personatges que es reten a tanta grandiositat continuen embolcallats en un misteri ple de gràcia. Ara ens en queda, d’aquests penya-segats, el batec immemorial gràcies al pintor, perquè n’han desaparegut les punxes que els atorgaven el caràcter sagrat. Els vents i les tempestes esculpeixen, transformen incessantment el paisatge -El temps, aquest gran escultor, com diu Marguerite Yourcenar-, però ens n’adonem només quan en transformen aquells elements simbòlics que s’havien esgrafiat a la nostra memòria. Els canvis ens obliguen a reorganitzar la nostra imatge del món, aquest espai escènic que construïm al llarg de la vida amb visions de procedència diversa.

]]> <![CDATA[Catalunya, la guerra d’Aznar i Rajoy]]> Des de la crisi del 2008, Espanya s’ha transformat en un territori hostil per a la majoria dels seus habitants. L’acumulació de problemes, passada la barrumbada inicial, s’ha mantingut de manera incessant i diria que en tots els camps d’interès de la ciutadania. D’aquesta majoria, esclar, no en fa part la dreta més integrista; però hi ha altres dretes que també se senten perjudicades o incomodades pel decurs dels fets. Hi ha, efectivament, una dreta catalana i catalanista que se sent menyspreada i maltractada pel govern de l’Estat. Hi ha una dreta escrupolosa amb els principis democràtics que no es pot sentir identificada, per exemple, amb la dita llei mordassa, amb les sacsejades amb què el poder polític ha remogut la cúpula del judicial, amb l’assetjament als drets civils, amb els retrocessos en les polítiques socials. A Espanya no s’hi sent bé gaire gent. I a Catalunya les coses encara empitjoren, tant per part dels sobiranistes, privats de comptar-se, com per part dels unionistes, queixosos d’un govern central que no ha sabut ni vol dialogar amb el govern de la Generalitat. Que el comú de la gent tingui una capacitat immensa de suportar les incomoditats i fins i tot les inclemències de la història no vol dir que s’hi acomodi. La resignació no comporta el confort, o almenys una forma genuïna de confort. Diríeu que la gent es va instal·lant a poc a poc en un anar fent de magre passar, però que no s’hi sent a plaer.

]]> <![CDATA[El dret a construir la pròpia imatge]]> Robert Graves contava que, a mitjans dels anys 60, dues angleses parlaven de les vacances que havien fet aquell estiu. Una havia estat a Mallorca. L’altra li va preguntar per on queia aquest lloc, i la primera li va contestar que, com que hi havia anat i n’havia tornat en avió, no ho sabia. Els llibres d’alguns viatgers anglesos de darreries del XIX i principis del XX no havien assolit la notorietat suficient perquè aquella bona dona sabés localitzar l’illa en el mapa. Robert Graves ho atribuïa al que considerava incultura dels seus paisans. Hauria pogut afinar una mica més en la distribució d’aquesta responsabilitat, descarregant-ne una part a l’esquena d’una història que havia fet i feia camí d’una manera lenta i potser vagarosa. Per dir-ho així, Mallorca era una illa que desconeixia els avantatges de construir-se una bona imatge i de projectar-la al món. Quan n’arribés l’hora, els materials literaris i gràfics produïts, sobretot, pels viatgers europeus constituirien uns fonaments sòlids. Però, tot plegat, aniria molt a poc a poc, i s’encarnaria en el fenomen més radical i trasbalsador que, després d’una guerra, pot transformar un país, ço és convertir-se en un destí de turisme de masses. Així i tot, quan la senyora de què parlava l’autor d’El comte Belisari encara no sabia per on parava aquesta terra, el turisme ja començava a ser de masses.

]]> <![CDATA[Com es pot ser Mariano Rajoy]]> Amb una diferència de molt poques hores, el president del govern espanyol, el senyor Mariano Rajoy, va rebre una representació de les víctimes del Iak-42 i va participar en una mena d’homenatge a Rita Barberá, a més de manifestar el seu punt de vista sobre la sacsejada de Donald Trump a la convivència global.

]]> <![CDATA[No exigiu que Trillo us demani perdó: jutgeu-lo]]> En algun moment hem pogut desitjar no ser d’on som. O, com a poc, ens hem sentit avergonyits de ser d’on som, molt avergonyits, fins al descoratjament. Ara fa no gaire, crec que aquesta sensació la degué tenir mitja Espanya -l’altra mitja està amb la dreta al govern passi el que passi-. El desig d’anar-se’n on algunes coses no siguin possibles va venir induït, com ja es deu haver endevinat, per l’afer del Iak-42, reimplantat a l’atenció pública per un dictamen del Consell d’Estat que posava en relleu greus deficiències en el funcionament de l’Estat.

]]> <![CDATA[Vergonyes de fa “moltíssim temps”]]> Quan ja no s’esperaven notícies d’una de les més grans indignitats de la democràcia espanyola, quan ja havíem assumit que l’administració de justícia a Espanya conté elements orgànics d’altíssima toxicitat, el Consell d’Estat ha proporcionat un ansiolític a la població, sobretot als familiars vius de les víctimes de l’accident en terres turques del Iak-42 que transportava tropes espanyoles de tornada de l’Afganistan. Hi moriren 75 persones. (L’afer està ben contat a Wikipedia, i el relat ens renova l’horror de ser governats per persones com José María Aznar o Federico Trillo.) El Consell d’Estat ha tret el vel d’innocència amb què Trillo, aleshores ministre de Defensa, havia volgut passar a la història. L’operació estava ben dissenyada: després de judicis molt clements, l’enviaren d’ambaixador a Londres, una plaça que, no sabem ben bé per què, té l’aura de la més refinada diplomàcia –coses de la literatura–. Per als familiars de les víctimes, aquest destí era un sarcasme. Ara alguns d’aquests familiars han rebut la notícia amb un tardà sentiment de conhort.

]]> <![CDATA[La Marató de TV3 i altres ocultacions]]> L’Àlex Gutiérrez comentava fa uns dies en la seva columna Pareu màquines de l’ARA l’escassa visibilitat de La Marató de TV3 als mitjans de comunicació espanyols. El seu escrit, d’una objectivitat i d’una temprança irreprotxables, segurament es deu haver llegit a la resta de l’Estat com una mostra de l’esperit victimista dels catalans. La visió que té Espanya de Catalunya presenta alguns registres d’insistència enervants. El típic “Què volen?” -amb les estelades, amb la reivindicació d’un sistema educatiu propi, amb la normalització lingüística, etc.- deu ser un dels més il·lustratius d’una certa Espanya que no sent la necessitat de canviar gaire cosa per caminar cap al futur. Des d’aquesta actitud, no s’entén que els catalans pretenguin un nou marc per al seu desenvolupament. Si no s’entenen les pretensions dels catalans, les seves queixes no tenen fonament, són expressió del seu victimisme. I res no cansa tant com tenir al costat algú que es queixa dia i nit. Ja ho deia un president del Reial Madrid, Mendoza de llinatge: els catalans tenen les millors infraestructures d’Espanya, però res no els farà deixar de gemegar per tenir sempre més que els altres. En aquestes observacions havia derivat el seu comentari sobre un arbitratge que qualificava d’injust -naturalment, perjudicial per al seu equip.

]]> <![CDATA[La reforma de la Constitució dels que no la creuen necessària]]> La Constitució espanyola és un artefacte que no ha aconseguit allò que hom pretenia quan fou negociada i redactada. No vol dir que els seus objectius fossin equivocats ni que els seus redactors fossin maldestres en l’aplicació dels seus coneixements. Però les coses arriben on arriben. Miquel Roca deia en altre temps que molts dels problemes que allunyen Catalunya d’Espanya s’haurien pogut resoldre sense tocar el redactat constitucional: n’hi havia a bastament llegint-lo amb els ulls més oberts i amb l’esperit més purificat del solam de la història. A hores d’ara, però, l’independentisme ja és part indissoluble de la política catalana; i la qüestió catalana, per més que la resta d’Espanya no n’hagi pres vera consciència, condiciona tota la política espanyola. Ara aquella lectura oberta i generosa de la Constitució que proposava Miquel Roca també ha quedat obsoleta. El temps és un gran escultor, ens diu Marguerite Yourcenar, i aquesta veritat s’imposa en tots els ordres de la vida. També en política. El temps ha donat noves formes de realitat. Passa com amb l’autopista que uneix Palma amb Inca -ara arriba a sa Pobla-: un ecologisme potser massa aucellat va impedir que les dues ciutats es comuniquessin per autovia. La durada d’aquesta oposició va ser suficient perquè es fes palesa la necessitat de traçar una autopista. Amb la Constitució i Catalunya passa el mateix: el temps ara suggereix que els ponts espriuans potser no resistirien el pas ni el pes de les noves realitats. Asincronia històrica, diríem.

]]> <![CDATA[Tota aquesta comèdia]]> Un diari atribuïa fa uns dies a Oriol Junqueras la voluntat de reunir-se amb Soraya Sáenz de Santamaría i iniciar un diàleg serè sobre la Qüestió. Hi ha nou govern a Madrid. En teoria, aquesta nova situació hauria de requerir alguns canvis en l’escenari que justificarien un nou intent d’aproximació, de recerca d’escletxes, per fines que siguin, perquè hi passi l’elefant més voluminós de què es té notícia. ¿A l’elefant li podem fer perdre uns quants quilos? El tarannà dialogant i negociador dels catalans fa esperar que sí. Ara, ¿l’escletxa que encara no s’ha trobat es podria obrir una mica més? Uf, aleshores no es pot perdre l’oportunitat de tornar a posar els diferents punts de vista damunt de la taula per mirar de trobar-hi coses que són comunes a les dues parts.

]]> <![CDATA[Les lliçons d’Europa a Trump]]> Sí, n’hi ha per rompre’s les vestidures, i prou que ens les hem esqueixat: sobretot perquè fins un parell de setmanes abans de les eleccions no havíem previst la possibilitat que Donald Trump entrés a la Casa Blanca. Ens dol el ridícul que hem fet negant-nos a preveure la possibilitat que el pallasso assassí s’assegués davant del quadre de comandament del món. La primera pregunta, suposo, és si convé més una aliança de Trump amb Putin o una declaració de guerra freda -que no se sol declarar-. De moment, sembla que aquests dos majorals es poden entendre, i ja seria paradoxal que, amb ells manejant poders il·limitats, s’esvaís l’amenaça d’una nova guerra freda.

]]> <![CDATA[PSOE-PSC: qui és un llast per a qui?]]>

El que no els ha passat pel cap, als socialistes espanyols que s’han distingit per presentar el PSOE com la taula de salvació d’un PSC que va a la baixa des de fa temps, és que hi ha la possibilitat que el mateix PSOE sigui un llast per als socialistes catalans, que per continuar vinculats als espanyols han hagut de renunciar a participar en algunes de les iniciatives polítiques més suggestives de Catalunya. La disciplina del PSC respecte de la Gran Central socialista ha arribat a desfigurar la C de les seves sigles, o almenys a reduir-la a minúscula.

]]> <![CDATA[La política de proximitat i la llunyania]]> La proximitat és un dels conceptes que més han rodolat aquests darrers temps en el món / llenguatge de la política. S’enquadra en la infructuosa dialèctica de vella política i política emergent. Hi ha conceptes que floreixen i que ja s’endevinen destinats a una llarga vida: el de felicitat, per exemple. Quan servidor era al·lot, no parlava ningú de la felicitat en aquesta Terra. Era un tresor reservat als que, en premi a tota una vida de virtut -o de pecat amb penediment de darrera hora-, accedien al cel. La felicitat consistia a contemplar Déu tota l’eternitat, un estat d’amenitat molt dubtosa. De sobte, els pensaments dels grans clàssics sobre la felicitat foren recuperats i reordenats, en precipitada síntesi, com una mena d’artefacte que ens produiria un plaer i una joia de viure ininterromputs. La nova versió de la felicitat finisecular era potser massa funcional, fins al punt que els més granats comprenguérem que no estava feta per a nosaltres, com el pilates o el tai-txi. Però s’ha mostrat sorprenentment alcalina.

]]>