No feia gaire temps de la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut, quan el professor Marc Carrillo, catedràtic de dret constitucional a la UPF i gran expert en la història jurídica contemporània d’Espanya, ens va avisar, en una reunió de treball del Grup de Recerca sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (GREFD-UAB; actualment, Grup de Recerca sobre les Dictadures i les Democràcies, GReDD-UAB), que tot allò que feia referència a la llengua catalana en l’àmbit públic en sortia profundament tocat. Dit en termes no jurídics, en aquest àmbit de la sentència del TC s’havia imposat el nacionalisme espanyol més radical i retrògrad, aquell que sempre ha mantingut, des dels temps imperials (tornats a l’actualitat i pels quals el rei Felip VI no ha de demanar perdó perquè, com escrivia una novel·lista molt estimada a Espanya, els seus antecessors els van portar l’urbanisme, les clavegueres i alguna altra cosa) fins als nostres dies (més de 500 anys!), que la nació es fonamenta en la llengua i la religió; és a dir, la llengua castellana i el catolicisme més ranci. Caigut en desgràcia el catolicisme, quedava (i queda) la llengua. El resultat final estava cantat.

"Després van venir dies de massacre orgiàstica. Jueus de tota la regió, famílies en carretes, dones empenyent els seus fills en cotxets, trens plens de jueus, columnes de jueus a peu eren arrossegats cap a la ciutat, per centenars, per milers, i eren massacrats arreu, als carrers, als camps, a les places. Els enterraven en fosses comunes —alguns encara vius–. Els disparaven, disparaven, disparaven. Vaig veure un oficial alemany que s’acostava i observava una nena bonica de tretze anys que acabaven de baixar d’un tren. Aleshores va treure amb calma el seu ganivet de baioneta i li va obrir el ventre. Jo ho vaig veure". Mordecai Striegler, jueu polonès, fugitiu de diversos camps i guetos, explicava al periodista nord-americà Meyer Levin episodis de la seva vida i supervivència, un dia d’abril del 1945 a Buchenwald.

El nou president de la Generalitat, Salvador Illa, va organitzar el govern, va nomenar els consellers corresponents, i amb les qüestions administratives més urgents resoltes, va marxar a visitar el quarter general dels Mossos d’Esquadra. Una visita solemne i important, encapçalada pel president Illa i amb tota la plana major dels màxims responsables de la policia catalana. Els publicistes i analistes d’aquestes qüestions ja en van remarcar la simbologia, la importància, etc.

Com que a la universitat (sobretot en el sector d’art i humanitats; i, potser, una mica en el de les ciències socials) som al final de la cadena educativa, ni se’ns demana res sobre competències i incompetències, continguts de tota mena, procediments i projectes (assolits o no), ni res de res. De fet, es dona per fet (i amb raó) que, en algunes de les universitats catalanes, hi ha unes facultats de pedagogia (o de psicopedagogia, segons l’interlocutor a qui t’adrecis), on es pensa profundament en aquestes qüestions i, després, els resultats de tanta reflexió s’estenen per tota l’escala educativa, des dels més menuts fins als alumnes que es volen graduar en uns estudis superiors.

Fa uns dies, el Parlament de Catalunya va concedir la medalla d’or de la institució a la comunitat benedictina de Montserrat, monestir (i comunitat) que, a parer dels proposadors de la distinció, concentra uns mèrits indiscutibles en relació amb el país: el seu simbolisme, arrelament i implicació en la cultura catalana des de fa segles, la relació amb la societat civil, etc. Suposo que també s’ha tingut en compte el factor religiós: una comunitat religiosa ancorada fermament en la història del cristianisme europeu, enllaçada amb els grans centres religiosos-culturals del continent. En el seu conjunt, i en una perspectiva genèrica, és una història coneguda i, fins a cert punt, lògica. També és cert, però, que la distinció s’hauria pogut lliurar a la més modesta, però no menys important, comunitat de frares caputxins catalans, que poden presentar un historial prou semblant.

D’uns anys ençà hem anat coneixent, un rere l’altre, episodis vergonyosos d’abusos de poder, assetjament i agressions sexuals i morals a menors (infants, noies i nois), tractes mesquins i menyspreadors, en molts àmbits de la nostra societat, més enllà del món familiar i privat, el més proper i el més exposat (per la seva privadesa, pels lligams interns, per la seva cultura, etc., on, diuen els estudis, es produeixen la majoria d’aquests episodis): en escoles religioses i laiques, en aules de teatre, en centres de lleure, clubs esportius, etc. Durant dècades (aquí, però també en molts altres llocs del món occidental), aquestes violències quotidianes van quedar a l’ombra; no se’n parlava; es tapaven els fets i s’amagaven i es protegien els responsables directes i els seus superiors, que ho haurien d’haver evitat i denunciat. Les hemeroteques, les xarxes i els arxius digitals són un pou gairebé sense fons, on, un cop has destriat el gra de la palla (ara se’n diuen fake news), quedes aclaparat per tot allò que va passar i no es va denunciar.

Ha mort el nostre amic i company Joan B. Culla, després d’una llarga malaltia que ell mateix ha afrontat amb una lucidesa i serenitat admirables. En va deixar una mostra contundent i definitiva el 21 de setembre passat, a l’acte que el diari ARA, el mateix CCCB i un grup d’amics encapçalat per Borja de Riquer li van dedicar. Unes darreres paraules públiques impecables.

Són prou coneguts els dos articles antològics que l’advocat i periodista Santiago Nadal Gaya va dedicar a la "burguesía del alma huera" (volia dir, el gruix de les classes mitjanes catalanistes amb l’afegit, aquesta era la "seva" burgesia, del món regionalista de la Lliga). En el primer, de setembre de 1938, alertava del domini aclaparador del "catalanismo de derecha y de izquierda", que "controlaba todos los centros de la actividad y quien no quería someterse fracasaba". Una conjura de "Consejos de Administración, [...] grandes comerciantes e industriales, [...] los periódicos", que ofegaven "los que siempre se llamaron españoles". A la fi, "agrupados bajo la bandera española y tomando como base y símbolo de sus lealtades la lealtad a la encarnación suprema del Estado antes de la República", "los jóvenes catalanes que se sentían y confesaban en alta voz españoles, fueron casi los únicos en recordar que Cataluña también era española". Alejandro Fernández, aquest jove dirigent d’oratòria gairebé clàssica del Partit Popular a Catalunya, ben segur que ho pensava, que era un "joven catalán que se sentía y confesaba en alta voz español", el passat 15 de setembre de 2023.

Després de 46 anys de batallar, tanca la revista L’Avenç. 46 anys i 500 números. Ras i curt: aquest país té un problema, i molt greu, amb la seva cultura i el seu sistema cultural. 1.200 subscriptors, només, en el país del 52%! Desapareix una estructura cultural d’estat, el que seria una pota fonamental d’un sistema cultural normal i consolidat; i fins i tot TV3 se n’ha fet ressò. Quan fou mort el combregaren.

Ha mort Jordi Bonet Armengol, arquitecte i ciutadà. Als 97 anys, amb una vida professional i cívica pleníssima, intensíssima, que travessa gairebé setanta o vuitanta anys de la nostra història recent.

Probablement, era qüestió de deixar passar una mica de temps perquè els discursos, explicacions i narracions sobre la guerra d’Ucraïna i els probables crims de guerra comesos per tropes russes en alguns dels territoris ocupats, com és el cas de Butxa, acabessin confluint amb la memòria i la història de la Guerra Civil Espanyola. I el dia va arribar amb la compareixença virtual del president ucraïnès Zelenski davant dels diputats del Parlament espanyol i el moment clau de la seva intervenció: la menció del bombardeig de Gernika com un exemple que fes entenedora la destrucció dels centres urbans del seu país i, sobretot, l’estratègia de terror bèl·lic i moral que s’amaga darrere d’aquestes accions. Fos l’abril de 1937 al País Basc, i perpetrat per l’aviació nazi de la Legió Còndor, amb el vistiplau dels feixistes sublevats; o fos l’abril de 2022, a Mariúpol, Kíiv o Lviv.

Un amic meu em passa dades oficials dels dos darrers anys al sistema universitari català. Fent un capmàs de tot plegat, m’explica el següent: el curs 2018-2019 (just l'anterior a la pandèmia) hi havia uns 259.000 estudiants matriculats en graus i màsters. L’any 2019 treballaven, a les universitats catalanes, gairebé 9.900 docents i investigadors; unes 11.850 persones en els àmbits dels serveis, suport logístic, administració, etc. També segons dades del 18-19, hi havia vora 3.800 estudiants de doctorat i s’havien llegit unes 2.200 tesis doctorals. Entre una cosa i l'altra, el total de població del país vinculada al col·lectiu universitari arribaria als 284.000 homes i dones, grans i joves.

C onformar-se. Aquest és el mot d’ordre sobre el qual es basteixen la majoria d’anàlisis dels totòlegs no independentistes del país. Per què al voltant de dos milions de ciutadans van decidir no conformar-se amb allò que se’ls havia atorgat (graciosament; perquè se’ls va cedir, no s’ho van guanyar) l’any 1979 (Estatut d’Autonomia) o el 2010 (nou Estatut massacrat pel Tribunal Constitucional)?