La relació francogermana sempre ha estat complicada i mai no ha estat lliure de conflictes i tensió. Que la cooperació entre aquests dos països clau de la Unió Europea és necessària i que beneficia tot el bloc, ho comprèn tothom. Però, així i tot, mai no han acabat de superar les diferències actuals i històriques.

Tot va canviar quan el president rus Vladímir Putin va ordenar a les seves tropes que envaïssin Ucraïna la matinada del 24 de febrer del 2022, no només per a Europa, sinó per al món: el rellotge de la història va tornar enrere.

Quan el canceller alemany Olaf Scholz, en un discurs davant el Parlament el 27 de febrer del 2022, va descriure la invasió russa d'Ucraïna com un zeitenwende (punt d'inflexió), el risc que la guerra s'estengués ja era evident. Però, ¿va anticipar Scholz que assistiríem a una cadena de guerres regionals o que les tensions entre les grans potències començarien a augmentar gairebé diàriament? Lamentablement, aquí és on ens trobem avui.

L'era d'estabilitat global posterior al 1945 és morta i enterrada. Des del món bipolar de la Guerra Freda fins al món liderat pels Estats Units que el va reemplaçar, ens hem beneficiat àmpliament d'un cert sentit d'ordre estratègic. Encara que hi ha hagut moltes guerres de menys magnitud, com les de Corea i el Vietnam, passant per l'Orient Mitjà i l'Afganistan, en general el sistema internacional s'ha mantingut estable i intacte.

El Partit Comunista Xinès (PCX) va convocar a l'octubre el seu 20è Congrés Nacional, principalment per confirmar el control del president Xi Jinping sobre el lideratge del país. Tot va sortir d'acord amb el seu pla: els càrrecs del Comitè Permanent, principal organisme de govern del PCX, només van quedar a càrrec dels seus sequaços més devots. Ara que Xi ha aconseguit un tercer mandat com a secretari general –i com a president– per primera vegada des de l'època de Mao Zedong, un sol home té el poder absolut a la Xina.

Estem sent testimonis d'una confluència sense precedents de crisis majors i menors. De la pandèmia del covid-19, l'alça dels preus de l'energia i el retorn de la inflació a les economies desenvolupades i en desenvolupament, fins a la fractura de les cadenes de subministrament, la criminal guerra de Rússia a Ucraïna i el canvi climàtic: moltes d'aquestes crisis no són només senyals de decadència, també ho són del naixement d'un nou ordre.

Que en el passat tot era millor és un prejudici humà força comú, encara que rarament ha resistit un examen detingut, i les relacions franco-germanes no en són l'excepció. Si bé la relació bilateral ha estat molt de temps de la màxima importància per a Europa, també és cert que sempre ha estat caracteritzada per disputes i fins i tot ruptures profundes.

No puc recordar una època al llarg dels últims 75 anys en què hi hagi hagut una acumulació tan elevada de commocions majors i menors. El món actual s'enfronta a la intensificació del canvi climàtic, una pandèmia, grans guerres, inflació creixent, pertorbacions en el comerç internacional i les cadenes de subministrament, i una gran escassetat d’aliments i energia. 

La guerra ha tornat a Europa. Fa un mes, una gran potència europea va atacar un veí més petit, amb l'excusa que no té dret a existir com a estat nació sobirà, i fins i tot amenaçant d'utilitzar armes nuclears. Amb això, el món ha canviat de manera fonamental. I Europa ha de canviar també.

El president rus, Vladímir Putin, ha triat un camí. Ha portat la guerra a Ucraïna. Ens trobem en un moment crucial d'Europa. Per primera vegada des de les guerres dels Balcans dels anys 90, que es van limitar a l'àrea de la desintegració de Iugoslàvia, el continent torna a enfrontar-se a bombardejos de ciutats i a divisions de tancs. L'única diferència és que aquesta vegada és una superpotència nuclear la que ha obert el conflicte.

Què passarà amb el desplegament de tropes russes al llarg de la frontera amb Ucraïna? ¿El president rus, Vladímir Putin, donarà l'ordre d'atacar per privar un dels seus veïns –un estat sobirà, membre de les Nacions Unides i del Consell d'Europa– de la seva independència i obligar-lo a tornar sota el jou del Kremlin?

La confrontació entre la Xina i Occident s'intensifica gairebé diàriament. És un conflicte per qüestions de tecnologia, comerç, repartiment de mercat global i cadenes de subministrament, però també per valors fonamentals. L'objectiu subjacent a aquesta competència econòmica i ideològica és el predomini mundial en el segle XXI.

Es pot dir que la pandèmia del covid-19 és la primera crisi veritablement global del segle XXI. Els únics paral·lels històrics moderns amb la disrupció econòmica que un patogen microscòpic ha desencadenat són les guerres mundials del segle passat. Entre el principi i el final del període de conflicte constant i polític que va del 1914 al 1989, el món i la política internacional s'havien transformat del tot. Abans de la Primera Guerra Mundial, l'Imperi Britànic era la potència econòmica i militar dominant. Després de la Segona Guerra Mundial van ocupar el seu lloc els Estats Units, i la posició hegemònica d'aquest país es va reforçar encara més després de la caiguda de la Unió Soviètica.

La pandèmia de covid-19 ha exposat sense pietat les debilitats de les institucions de les quals depèn la immensa majoria de la població del món. Això inclou els governs nacionals i l'ordre internacional. Cap de les dues coses té grans oportunitats de sobreviure en la seva forma actual, ni ho haurien de fer.