L'aprovació dels pressupostos anuals d'un govern autonòmic s'hauria d'abordar com una qüestió prioritària i separada d'altres reivindicacions polítiques que depenen d'àmbits institucionals diferents. Quan uns comptes públics estan prorrogats, l'administració perd capacitat per actualitzar programes, ajustar partides a noves necessitats i desplegar polítiques públiques amb més ambició. En particular, l'ampliació de la despesa social –en àmbits com la sanitat, l'educació i l'atenció a col·lectius vulnerables– requereix un marc pressupostari vigent i plenament operatiu. Condicionar l'aprovació d'aquests pressupostos a demandes el compliment de les quals correspon principalment al govern central introdueix un factor de bloqueig que acaba afectant directament la ciutadania, que veu endarrerides o limitades polítiques que sí que estan dins de la competència del govern autonòmic.

El moviment pacifista fa anys que no existeix, ni a Catalunya, ni a Espanya ni a Europa. Hi ha persones que ho són o que se'n diuen, però cadascuna a la seva manera. Voler la pau, en abstracte o en genèric, és una actitud moral, no un programa polític. Té a veure amb valors, amb l'empatia cap a les persones que pateixen violències i amb la voluntat per canviar estructures violentes. A partir d’aquí, pot haver-hi organitzacions que fan un treball en aquesta direcció, fent recerca, denúncia i, algunes vegades, propostes. Hi ha un tipus de pacifistes no ingenus, que normalment ni tan sols s’etiqueten com a tal. Simplement, fan feina: participen o col·laboren d’alguna manera en negociacions amb grups armats o en contextos de violència política; fan propostes abans que esclati una guerra; amb criteris d’inclusió, ajuden els negociadors quan es troben en moments de crisi, estudien a fons la situació i cerquen alternatives; fan compareixences a les comissions de defensa dels parlaments amb propostes per desmilitaritzar les polítiques de defensa; fan xarxa amb altres persones i grups d’estudi per fer nous plantejaments que serveixin en el futur, en el postconflicte; parlen amb persones de “l’altre costat” per cercar punts de consens; donen conferències a empreses d’armament que es troben en crisi fent propostes per reconvertir-les en empreses per produir coses d’utilitat social i no per matar; miren cada dia els discursos dels dirigents més importants del món, com Trump i Putin, per exemple, per veure com pensen, entendre la seva cultura profunda i mirar si fan alguna proposta que es pugui aprofitar i millorar; dissenyen fulls de ruta per sortir d’un conflicte; parlen amb els actors implicats, encara que tinguin les mans plenes de sang; s’embruten les botes trepitjant terreny fangós; fan anàlisi del discurs per veure si hi ha avenços en el pensament de gent que creu en la violència com a mitjà; estan alerta respecte a les ideologies que normalitzen el discurs de la violència; fan contranarratives als discursos de la por creats pels que fan negoci amb la venda d’armes; practiquen la diplomàcia ciutadana o paral·lela (amb governs o institucions), i, sobretot, fan i fan propostes, encara que ningú els escolti. Podria fer una llista de quatre pàgines amb coses que es poden fer i es fan.

Encara que estem a les festes de Nadal i sembla que tothom ha d’estar content, la darrera enquesta del CIS diu que la principal preocupació dels espanyols, de cara als propers deu anys, és la guerra, per damunt de l’atur o el canvi climàtic. Ho diu una quarta part de la població enquestada, però no explica els motius d’aquesta por. Al 3,5% li preocupen les tensions internacionals, els conflictes econòmics, el poder de la Xina, la radicalització ideològica i els règims totalitaris, però és un percentatge massa petit per interpretar la primera qüestió.

A la darrera reunió de ministres de Defensa dels països de l'OTAN, el secretari de Guerra dels Estats Units, Pete Hegseth, va dir dues coses que són interessants de comentar. Una, i ho ha manifestat sense embuts, ha estat repetir de nou als països europeus que han d'apujar els pressuposts militars fins al 5% del PIB, i que aquest increment s’ha de fer comprant les armes als Estats Units, un aspecte que Trump havia dit algunes vegades, però en el qual ara s’insisteix per si no ho teníem prou clar els europeus. En altres paraules, el rearmament d’Europa no es justifica per suposades amenaces militars que pugui tenir el continent, encara que el secretari general de l’OTAN hagi dit diverses vegades que Rússia ens podria envair abans de cinc anys, sinó per les necessitats de l’economia militar dels Estats Units, fent realitat la consigna de l'“America first”, que en aquest cas vol dir invertir els nostres pressupostos als Estats Units. El negoci és el negoci, i el nou CEO del món, Donald Trump, així ho vol. El que lamento, en aquest cas, és que hi hagi tants països europeus que se sumin a la voluntat de l’emperador, i estiguin disposats a enfonsar el poc que queda de l’estat del benestar a Europa per dedicar els pressupostos nacionals a la compra d’armes i, com a conseqüència, reduir la despesa social.

El president Trump està apressant el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, per posar fi a la guerra de Gaza, entre altres motius perquè està convençut que es mereix el premi Nobel de la pau. Ha presumit d’haver acabat amb més de set conflictes armats al món, i està convençut que pot posar fi al conflicte de Palestina, “que dura des de fa 3.000 anys”. Per començar, si mireu la llista que va divulgar el mateix Trump sobre els conflictes solucionats, veureu que alguns encara estan actius i d'altres són més aviat acords comercials i d’inversions de les empreses amigues del president, que pensa més en termes de negoci que no pas de pacificació.

Els municipis, les entitats locals, són les àrees administratives i polítiques més properes a les persones, i és a través d’aquestes àrees que els ciutadans poden participar de la manera més directa en múltiples qüestions. Els municipis catalans tenen, des de fa molts anys, una tradició d'agermanament amb altres ciutats, siguin de Catalunya, Espanya, Europa o de països del sud. En aquests darrers casos, es tracta d’establir programes de cooperació en diferents àmbits; depèn de la dimensió del municipi i del pressupost que hi pugui destinar. És una experiència molt interessant, perquè permet establir una vinculació amb ciutats de zones empobrides, en guerra o en transició política, que sempre necessiten el suport de l’exterior.

En el que portem de segle, en el món hi ha hagut 49 guerres, el 30% de les quals han acabat amb un acord de pau, el 38% encara estan actives i el 14,3% han acabat amb la victòria militar d’alguna de les parts. Les altres són guerres desactivades però encara no resoltes. Des de fa dècades, la tendència ha estat resoldre els conflictes armats amb una negociació i la signatura d’un acord de pau, cosa que sempre m’ha satisfet. Però en els darrers anys la tendència ha canviat, i comencen a proliferar les guerres que acaben amb la victòria d’una de les parts i la derrota de l’altra. És una tendència preocupant, i més en moments en què ha augmentat brutalment la despesa militar mundial i el comerç d’armes, i que torna a imperar el pensament militarista, en una nova guerra freda dominada per la paranoia de ser atacats.

Si hi ha una cosa que posa els pèls de punta són les imatges permanents de criatures morint-se de fam a Gaza, per exprés desig del primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, i dels seus antecessors, amb el silenci còmplice de la majoria de la població israeliana, totalment desinformada, i la incomprensible posició d’Alemanya de no condemnar aquesta salvatjada, per la mala consciència de l’Holocaust. Una vergonya per al conjunt d’Europa, en què s’ha de reconèixer que el govern espanyol sí que ha donat la cara des del primer moment.

Darrere de molts conflictes violents s'amaguen figures sinistres que exerceixen un lideratge pervers i nociu, amb capacitat d'arrossegar grans masses o bé grups més petits però lleials i disposats a matar sota les seves ordres. Al cap i a la fi, són els qui tenen la potestat de legitimar la violència i convertir-la en una cosa acceptable i necessària, de vegades proporcionant ideologies i simbologies excloents i de confrontació, de fàcil acceptació per als seus seguidors, que desenvolupen lligams emocionals amb els líders estimats, en un sistema d'adhesions irreflexives i d'obediències acceptades cap a les persones. Aquest tipus de líders són experts a canalitzar per als seus interessos les emocions dels altres. Hi ha una relació estreta entre els episodis d'odi grupal o de violència col·lectiva amb els lideratges dominants i autocràtics, que van acompanyats d'actituds socials de lleialtat, obediència, submissió o subordinació, que pot ser de forma voluntària i per seducció, no per coerció. Els líders es limiten a activar, estimular i canalitzar aquestes predisposicions més o menys latents i els proporcionen un discurs justificador. Són els que alguns també qualifiquen d'“emprenedors ètnics”, els instigadors de la guerra que, com Netanyahu i el seu ministre supremacista Ben-Gvir, utilitzen els discursos de l'odi per estigmatitzar i “animalitzar” l'adversari, en aquest cas, els palestins.

Tots hem vist ja les constants imatges de milers de persones de Gaza fent cua, o barallant-se, per obtenir una mica de menjar, i també dels nens esquelètics i els primers morts per inanició, prop d'un centenar, en un episodi de fam poques vegades vista en les últimes dècades. I tot per la decisió d'Israel d'impedir l'entrada d'ajuda humanitària a Gaza, amb el propòsit de matar o desplaçar a l’exterior tota la població de Gaza, en una neteja ètnica de manual. Israel ha imposat un bloqueig total a Gaza, restringeix l'entrada d'aliments, obliga a tancar els forns per falta de combustible i practica la gana, és a dir, provocar gana de forma expressa, com a arma de guerra i com a càstig polític cap a tota la població palestina, no a Hamàs.

No crec que puguem tornar al passat sense més ni més, després del que ha passat a Ucraïna, però sí que crec que el que s'està decidint ara a la majoria de països europeus, la Unió Europea i l'OTAN ens distanciarà encara més de Rússia, convertida de forma oficial en el nou i únic enemic al qual cal témer i del qual cal defensar-se de la major manera possible, encara que això de buscar alternatives a aquest temor i disbauxa quedin en un racó.

La situació és realment insòlita, encara que previsible. Els autòcrates tendeixen a entendre's, i Trump i Putin ho són. El menyspreu de Trump cap a Europa i Ucraïna, deixant-les al marge d'unes negociacions amb Rússia, no ens hauria de sorprendre tant, ja que Trump no és un polític guiat per la intel·ligència (la poca que té està infantilitzada), sinó pel que considera els seus interessos particulars, que els extrapola convertint-los en “patris”. El seu pla de pau és deixar les coses com estan, és a dir, deixar que Rússia es quedi amb el territori conquerit, i Ucraïna sense una part del que va ser el seu territori estatal.

Cada dia augmenten les veus que estan demanant obrir una negociació a la guerra d'Ucraïna, encara que sigui al preu de cedir part del territori, i així acabar amb el conflicte armat. A Gaza ja s'està negociant un alto el foc i l'alliberament d'ostatges, encara que en aquest cas, com que es tracta d'una guerra tan asimètrica, no es podrà parlar pròpiament de negociar la pau. La destrucció ha estat massa gran.

Alguna cosa s’està movent a Turquia des de fa un parell de mesos. Hi ha indicis que el Govern turc estaria disposat a negociar amb el grup kurd Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) després de més d'una dècada des de l’últim intent per aconseguir la pau amb aquest grup, quan gairebé es va aconseguir, cosa que hauria posat fi a quaranta anys d'enfrontaments.

A mesura que la població de Gaza ha hagut d'anar desplaçant-se cap al sud de la Franja, la manca d'aliments i les dificultats per al lliurament de l'ajuda humanitària han provocat una greu crisi i una fam només explicable com a estratègia de guerra per part d'Israel. No és el primer exemple, ja que passa en molts conflictes armats. Tot i que és cert que les crisis alimentàries i la lluita pels recursos escassos són font de conflictes, és més evident que les guerres són generadores implacables del deteriorament de la seguretat alimentària. Hi ha, per tant, una vinculació entre els dos fenòmens, la guerra i la fam, per la qual cosa cal dedicar-hi tota l'atenció que es mereix i intentar veure si hi ha causa-efecte i en quina mesura.

La guerra a Gaza ha deixat en un segon pla la guerra que es lliura a Ucraïna, que ja compleix dos anys i no té aspecte de solució negociada. Convé no oblidar-se d'aquest drama que sembla enquistat a escala militar, i per això els enfrontaments poden durar uns anys més. El preu que s'està pagant en vides humanes és enorme (desenes de milers de soldats a tots dos bàndols), a més de la destrucció d'infraestructures i el terror que produeixen els continus bombardejos sobre la població civil.

El concepte d'«et mato perquè ets meva», aplicat al feminicidi i la violència sexual, té també la seva expressió al camp de la geopolítica bèl·lica amb el cas de la guerra d'Ucraïna. En el pensament i la cultura profunda del president Putin, envair Ucraïna es justifica perquè considera aquest país com una cosa pròpia, una extensió de Rússia, que ha vist amenaçada per forces internes i externes. Totes les guerres són inadmissibles i injustificades, sigui quina sigui la seva naturalesa i gènesi, i la d'Ucraïna no n'és una excepció, per la qual cosa no hi ha cap disculpa respecte al desencadenament d'aquesta guerra. Hi ha tot un argumentari per part del Kremlin per justificar el que va qualificar com a “operació especial”. Es dona la paradoxa que moltes de les arrels del conflicte són certes, i no li falten raons a Putin per estar enutjat amb l'OTAN i amb la política ucraïnesa des de finals del 2013, però la llista de greuges, que són reals majoritàriament, mai no s'hauria d'haver traduït en una guerra d'ocupació, que és la manera més estúpida d'afrontar els problemes al causar-ne un de més intensitat que les mateixes arrels. La resposta brutal desdibuixa la naturalesa del conflicte i els seus fonaments.

L'escull principal per començar una negociació de pau a Ucraïna és, sens dubte, el futur estatus dels territoris ocupats per Rússia, que abasten zones de l'est i del sud del país. La situació, a més, no té gaires precedents si mirem el context global, però un repàs a altres ocupacions de territoris d'un país veí potser ens poden ajudar a entendre la complexitat de trobar sortides a la situació que viu Ucraïna.

L'esperat pla de pau de la Xina per a Ucraïna ha resultat ser una mera recopilació del que el govern xinès ha estat dient aquest darrer any, amb elements de la seva tradicional política exterior i de seguretat. Frustrant per als qui esperaven alguna cosa més nova, però tot i així cal considerar els avantatges i les debilitats del pla proposat.

Un any després d'iniciar-se la guerra a Ucraïna, és bo examinar què ha passat i què no s'ha fet. El balanç és sinistre i gens esperançador, ja que no se n'entreveu la fi a curt termini. Cal tenir en consideració diversos punts per reflexionar sobre el passat, el present i el futur.