Hamàs no és Palestina ni Palestina és Hamàs. Els àrabs no són tots islamistes ni tots els islamistes són àrabs. Els governs àrabs són autoritaris, però el que més desitgen els àrabs és una democràcia. Tots tenim els governants que ens mereixem? Fins i tot en contextos democràtics, que no és el cas àrab, tampoc és clar si acabem tenint els líders polítics que ens mereixem.

Mentre nosaltres ens perdem en els debats estèrils sobre què és o no terrorisme, milers d’innocents civils moren. Els uns, assassinats a mans d’un grup armat, considerat terrorista per la UE; els altres, a mans d’un estat que es revenja mitjançant el càstig col·lectiu. ¿On comença i on acaba el terrorisme? Sense una definició consensuada internacionalment, el debat acadèmic, polític i social és ben viu. ¿Va ser un terrorista Nelson Mandela? Segons els Estats Units, fins a l’any 2008, sí. ¿Va fer terrorisme el Front d’Alliberament Nacional algerià contra la colonització francesa? ¿El context en què es produeix l’acció violenta compta? ¿Compta qui ho fa i qui n’és la víctima? ¿Quan és terrorisme i quan és legítima defensa? Deia Walter Laqueur que el terrorista d’un era el combatent per la llibertat de l’altre. ¿Existeix el terrorisme d’estat? ¿Què passa quan un estat transgredeix el dret internacional i viola sistemàticament els drets humans? ¿Per què deixar la població civil ucraïnesa sense llum és un crim de guerra i fer-ho als palestins de Gaza un càstig merescut? ¿No són tots civils? ¿No els protegeixen a tots unes normes internacionals? ¿La vida de les víctimes civils té sempre el mateix preu?

Fa anys sortia a la llum que els militants del Daeix utilitzaven unes pastilles estimulants que els tornaven encara més brutals i mortífers del que ja eren. Era una mena de versió terrorífica del sexe, drogues i rock'n'roll: gihad, sexe i Captagon. El Daeix utilitzava el sexe com a eina de guerra, consumia una mena de droga estimulant en combat i el lema de vida era la Jihad. I a més, aquesta substància s’havia convertit en una font de finançament. Una característica pròpia del narcoterrorisme: si els càrtels de la droga utilitzen tàctiques terroristes per mantenir les seves estructures criminals, les organitzacions terroristes utilitzen no només el tràfic sinó també la producció de drogues com a eina de finançament.

Prestigi i reputació a cop de talonari. És el que sempre ha fet el nou-ric, adquirir prestigi i reputació exhibint els símbols dels poderosos. ¿Tothom té un preu o els diners no ho poden comprar tot? 

Després de dècades d’enemistat i rivalitat, i set anys de trencament de relacions, l’Aràbia Saudita i l’Iran han fet una encaixada de mans gràcies a la mediació xinesa. Per què ara? Per què la Xina? Quines implicacions tindrà?

És possible que l’Alaa Abd el-Fattah mori a la presó aviat. Defensor dels drets humans a Egipte, va oposar-se al règim de Hosni Mubarak, abans que esclatessin les protestes del 2011 que el van derrocar, i ho va pagar amb presó. La Junta Militar que va succeir Mubarak el va empresonar i el govern islamista posterior també. Des que assumí el poder, l’actual president Abdel Fattah al-Sisi el manté a presó. Des del mes d’abril l’Alaa fa vaga de fam. Pel poc accés que hi tenen els familiars, el seu estat físic i mental és molt delicat. A partir del 6 de novembre, data de l’obertura de la COP27 a Egipte, inicia una vaga de set. 

La Revolució Islàmica de l’Iran va popularitzar entre el poble revoltat contra la dictadura del xa el lema “independència, llibertat i república islàmica”. Va ser una revolució contra una monarquia controlada des de l’exterior que reprimia el seu poble. No obstant això, la República Islàmica va acabar engolint l’aspiració de llibertat. El nou règim va ser republicà, certament més independent d'actors externs, però en cap cas garant de cap llibertat. 

Síria s’ha convertit en una base russa de reclutament de milicians estrangers per a Ucraïna. Després d’anunciar l’arribada de 16.000 combatents de l’Orient Mitjà, es constata el replegament dels mercenaris privats russos com el Grup Wagner. Síria ja fa temps que funciona com un hub d’exportació de mercenaris: primer a l’Azerbaidjan, Líbia o a la República Centreafricana. Ara, des de la base aèria russa de Hmeimim, se seleccionen els reclutes experimentats en combat, sobretot urbà, entrenats en unitats vinculades a Rússia com les Tiger Forces, 5th Corps, Liwa al Quds i altres. Se’ls ofereix sou i compensació però els tempta també la promoció militar i l’oportunitat d’arribar a Europa. Preveient una guerra llarga, Rússia entrena ja més voluntaris sirians.

Dona, palestina i periodista. Shereen Abu Akleh s’ha passat el últims vint anys explicant a una audiència global però sobretot àrab el conflicte entre Israel i Palestina. Una generació d’àrabs ha crescut sentint les seves cròniques des de primera línia per a Al Jazeera; era per a ells la veu dels més silenciats. Dimecres passat un tret li va segar la vida mentre informava sobre un raid israelià a Jenín, al nord de Cisjordània. Des d’aleshores, les xarxes socials bullen amb pena i indignació per aquesta mort injusta, inútil i inexplicable. Malauradament, no és la primera periodista que mor mentre cobreix un conflicte. Ha passat a Palestina, a Síria, a Ucraïna... ha passat massa cops. Les explicacions sempre solen resultar confuses, perquè ningú vol assumir la responsabilitat d’haver matat el missatger, perquè res no pot justificar que se silenciïn els professionals que ens expliquen què passa al món mentre nosaltres els escoltem còmodament des del nostre sofà. Aquest és un dels grans drames del periodisme. Com pretenem rebre una informació objectiva i independent si aquelles professionals que poden oferir-nos-la són en el punt de mira? ¿No és prou evident que som preses de la propaganda i la desinformació generada entre les parts en conflicte i que la garantia de l’ètica periodística només ens la proporcionen les i els professionals?

Els carrers de Damasc es veuen a les imatges vorejats per un bosc artificial de cartells amb fotos de Baixar al-Assad pagats per empresaris, líders religiosos i comunitaris per expressar adhesió i adoració al dictador. Aquesta opulència de la maquinària propagandística xoca frontalment amb la realitat diària d’un 80% de la població, que viu al llindar de la pobresa. Si abans de l’esclat de la revolució 1 dòlar es canviava per 47 lires sirianes, ara els preus han pujat un 200% i el dòlar es canvia per unes 4.000. Un dels pocs mecanismes internacionals activats contra el règim d’Al-Assad han estat les sancions de la UE i els Estats Units, però, com sol passar, repercuteixen més en la població, amb la manca de serveis bàsics com l’electricitat o productes bàsics com el blat o el combustible, que no pas en el nucli del poder. Fins i tot en zones controlades pel govern, la població es veu obligada a marxar per la pobresa extrema i la sistemàtica repressió a què és sotmesa. I la pandèmia és una fatalitat més que s’afegeix a la fam.

El jihadisme és un fenomen modern, que s’alimenta teològicament del salafisme, i políticament de les turbulències que s’han produït en els darrers 50 anys -autoritarisme, ingerències estrangeres, guerres per delegació, etc.-. També és un fenomen global, amb ramificacions regionals i locals: en pocs dies la distància entre Raqqa i Ripoll sembla haver-se escurçat. Quin vincle hi ha entre el lideratge del Daeix i el grup que va atemptar a Catalunya? El libretto, sens dubte, la metodologia, la narrativa, la inspiració. Però l’organització ha fet evolucionar les tàctiques de reclutament, ha assolit una professionalització mediàtica de la propaganda jihadista i ha mostrat una enorme capacitat d’adaptació. Això comporta una variació constant en els patrons de mobilització i acció que fa que aquest tipus de terrorisme sigui molt difícil de preveure.