Sota les bombes a Gaza: "No ens preocupa que no hi hagi menjar: no sabem si encara serem vius la pròxima hora"

Barcelona“No sé si podràs escoltar això, perquè he carregat el mòbil amb la bateria del cotxe i hi ha molt poca cobertura. Encara som vius, però tot és un gran desastre”. Fayez Elemare és un lampista que viu al camp de refugiats de Jabalia, al nord de la franja de Gaza. A la nota de veu que ha pogut enviar per WhatsApp a l'ARA explica que s’han refugiat a l’escola de l’ONU amb la seva dona Nour, educadora d’una escola bressol, els seus sis fills (que tenen entre 6 i 19 anys) i el seu nebot, que va adoptar quan el seu germà va morir fa anys en un atac israelià.

“A Gaza no hi ha cap lloc segur, però hem pensat que les criatures estarien millor a l’escola: no paren de plorar... el terrabastall dels bombardejos no s’atura de dia ni de nit. No tenim cap escapatòria: totes les fronteres estan tancades i avui han bombardejat el pas de Rafah”, explica amb la veu trencada.

L’aviació israeliana va atacar dimecres el pas fronterer amb Egipte, mentre es multipliquen els contactes diplomàtics perquè el règim del mariscal Al-Sisi, enemic dels Germans Musulmans, accepti obrir un corredor d’evacuació per a uns quants civils, mentre el govern d'unitat de Benjamin Netanyahu valora si aplana la Franja a cop de bombes, ordena una incursió terrestre, o totes dues coses. Jabalia és a només 2 quilòmetres de la frontera de Gaza: en cas d’atac per terra serien els primers a veure arribar els tancs israelians. 

Gaza està a les fosques des que l'última gasolinera es va quedar sense combustible. Israel ha tancat la gàbia en què empresona des de fa 16 anys 2,3 milions de palestins en un territori que, més o menys, té la mateixa superfície que el Maresme. Tampoc no permet que hi entrin els camions amb menjar, ni aigua potable.

Però la gent de Gaza té altres motius de preocupació abans que la gana: “Els carrers estan plens de morts. Cada dia m’assabento que han matat algú proper i amb la majoria d’amics i familiars no hi puc contactar... No sabem si encara serem vius la pròxima hora”, diu Elemare. I remarca que, als seus 56 anys, després d’haver sobreviscut a les quatre guerres que ha patit la Franja, no havia vist mai una situació tan terrible. “Amèrica ha enviat un portaavions! Ningú sap què passarà. Què serà de nosaltres?”

Tornar a una casa amenaçada de bombardeig

Amjad Shawa, director de la xarxa d’ONGs palestines (PNGO), també va marxar de casa seva a l'assabentar-se que l’exèrcit israelià havia enviat l’avís de bombardeig a un edifici veí. Com gairebé 350.000 palestins de la Franja va sortir al carrer, intentant buscar un lloc segur. “Estava ple de dones, criatures, persones discapacitades… La gent busca protegir-se sota la bandera de l’ONU, i altres van a cases d’amics o familiars, on comparteixen el poc pa que tenen”, explica en un missatge de veu. “Hi ha bombardejos constants a tota la Franja: barris sencers reduïts a runes. Aquesta ofensiva macabra contra civils s’ha d’aturar ja. I necessitem un corredor humanitari perquè ens arribi menjar, aigua, medicaments…”, reclama.

A l'adonar-se que no hi havia cap lloc segur, van decidir tornar a casa i que passés el que hagués de passar: la seva mare és una dona gran i necessitava un lloc mínimament confortable. És difícil d’imaginar què els devia passar pel cap quan van obrir la porta per tornar a una llar que saben directament amenaçada. 

Shawa encara té esma per pensar en el futur, potser no en el seu, però sí en el dels joves. "A Gaza tenim una joventut brillant, que necessita oportunitats i un futur, que s’ha de quedar aquí per reconstruir-ho tot, perquè continuem creient en la llibertat, i la justícia i els drets humans. I això no ho hem de perdre. Milers d’aquests joves han mort al Mediterrani buscant una vida millor". Un 65% de la població de Gaza depèn de l’ajuda humanitària. Les criatures creixen en aquestes condicions: tota una generació que només ha viscut el setge.

Plestia Alaqad és una jove reportera gazatí que aquests dies explica el que pot des del seu compte d’Instagram. “Vam intentar anar al barri d’Al-Karama a cobrir un bombardeig, però no vam poder perquè els carrers estaven plens de runa. Una bomba va caure molt a prop i no podíem amagar-nos enlloc", diu en un vídeo gravat des d'un hospital. "Llancen bombes de fòsfor blanc [una arma química incendiària] a tot arreu. No tenim internet. Estem desconnectats del món”.

Israel no permet l'entrada de premsa internacional a Gaza i aviat els periodistes que són a dins no tindran llum ni internet per continuar enviant aquests missatges. El món serà cec i sord a la massacre que ja està en marxa.