El Líban rep el papa Lleó XIV entre cansament i expectatives moderades

BeirutDesprés d’una pluja torrencial, un sol dur il·lumina la pista de l’aeroport militar, on unes dues-centes persones escollides esperen l’arribada del papa Lleó XIV sota una carpa que gairebé no fa ombra. D’un costat, la gent s’amuntega; de l’altre, els fotògrafs busquen els millors angles, mentre l’orquestra militar assaja compassos i les autoritats desfilen. El soroll de l’avió del Vaticà es deixa sentir abans de veure’s. La multitud, amb el mòbil a la mà, es mou entre els nervis i l'expectació. Quan ressonen les vint salves d’honor, més d’un salta del sobresalt abans de tornar a mirar cap al cel, mig somrient i amb el cor accelerat.

Aquest començament, a mig camí entre la cerimònia i el caos, resumeix molt bé l’estat d’ànim del país: el Líban rep el pontífex amb unes expectatives moderades i un cansament que travessa cada conversa. A Beirut, els preparatius avancen entre els embussos, els controls i les discussions habituals sobre seguretat i protocol. Però per sobre d’aquesta logística pesa alguna cosa més simple: el desig d’un respir, encara que sigui breu, enmig de la rutina de crisi que marca la vida quotidiana.

La visita arriba en un moment delicat. Al sud, un alto el foc fràgil amb Israel manté una tensió constant; la política libanesa continua bloquejada, l’economia no ofereix sortides i la població acumula un desgast que s’ha convertit en part del paisatge. En aquest context cada gest públic adquireix un pes desmesurat, i l’arribada del Papa no escapa d'aquesta dinàmica. Les expectatives no apunten a solucions ni a transformacions immediates.

El que molts esperen és una altra cosa: un senyal que el país continua al mapa i que no ha estat abandonat del tot. El Papa no arreglarà la crisi, però pot aportar una mica de llum a una societat que, des de fa anys, avança en la penombra. Per a un país petit i fracturat, l’atenció externa encara compta i per a alguns n’hi ha prou amb sentir que el món torna a mirar cap aquí, encara que sigui durant uns instants.

L’agenda del viatge combina diplomàcia espiritual i gestos de fons polític. El recorregut per llocs simbòlics, com el port devastat i els centres socials que cobreixen els buits que l’Estat no omple, vol recordar que, fins i tot, dins d’un sistema confessional saturat, persisteix un teixit humà que resisteix. Aquesta idea resulta familiar per a qui ha sobreviscut a la successió de col·lapses dels últims anys i que, malgrat el cansament, continua mantenint rutines mínimes de vida comunitària.

La comunitat cristiana, que ha perdut pes demogràfic i presència a les institucions —representa un 30% dels sis milions d’habitants— interpreta la visita com un reconeixement. Per a alguns és un suport; per a d’altres, una invitació a repensar les prioritats. Per a molts, simplement és l’oportunitat de mostrar-se units en un moment en què les fractures internes continuen obertes. Però la participació no es limita als líders cristians; també hi prendran part representants musulmans sunnites, xiïtes i drusos, un gest que subratlla que la convivència no és només un ideal religiós, sinó una necessitat política fonamental en un país pendent de cada senyal pública, per mínima que sigui.

Recuperar presència al Pròxim Orient

A la regió, la visita del Papa s’entén com un intent del Vaticà de recuperar presència en un Pròxim Orient en plena recomposició. Síria continua fragmentada, Israel protagonitza un altre cicle de violència, ara a Cisjordània, i els equilibris de la regió del Golf canvien de pressa. En aquest escenari, el Líban torna a ocupar una posició sensible i està exposat a tensions que el superen. La presència del pontífex vol recordar que la dimensió humana no pot quedar relegada davant la lògica militar i diplomàtica. I tot i que no canviï el tauler, introdueix un punt de pausa en una regió on la pausa és un luxe.

El discurs, tan esperat, girarà al voltant de la dignitat, la convivència i la protecció dels vulnerables. No serà una declaració política clàssica, sinó una crida moral per tornar a situar els ciutadans al centre de la conversa pública. Però l’efecte real dependrà de la capacitat interna del país. El Líban sap generar moments d’emoció col·lectiva, però rarament aconsegueix traduir-los en decisions concretes. La paràlisi institucional i la fragmentació d’interessos, locals i regionals, frenen qualsevol avenç.

Tot i això, la visita aporta una cosa que no és menor: la possibilitat de reconstruir, encara que sigui durant uns dies, un relat comú. Obre espais de trobada i recorda que la fractura no és un destí inevitable. Per a molts libanesos, amb això ja n'hi ha prou. No perquè solucioni la crisi, sinó perquè torna a donar sentit a una idea de comunitat que sovint s’invoca però que a la pràctica es viu amb molta dificultat.