La pau aparent al Líban: entre la treva i la guerra de control remot

Mais el Jabal (Líban)Un any després de l'alto el foc del 27 de novembre del 2024, el sud del Líban segueix lluny de qualsevol normalització. La treva entre Hezbollah i Israel va aturar l'escalada més visible, però no va frenar la destrucció ni el control militar a distància que pesa sobre les localitats frontereres. La regió viu una forma híbrida de conflicte, sense avenços terrestres i sota vigilància aèria permanent, amb atacs puntuals i una devastació que impedeix el retorn massiu de la població desplaçada.

A Mais al-Jabal, a dos quilòmetres de la línia blava, aquesta pau suspesa es reflecteix a l'escola pública reduïda a runa durant uns bombardejos israelians l'estiu del 2024. Faraj Badran, el seu director, recorre en silenci el que queda de l'edifici on també va estudiar de petit. Afirma que en veure'l destruït va sentir que perdia un ésser estimat. Ara ensenya a les aules prefabricades instal·lades pel ministeri d'Educació. Entre generadors, pissarres metal·litzades i sostres de xapa que vibren amb cada dron, Badran insisteix que reobrir l'escola permet recompondre la comunitat i oferir un motiu perquè les famílies tornin als pobles fronterers. "Si no hi ha educació, la gent no pot pensar a tornar. La reconstrucció no és només aixecar edificis: si la gent no sent que pot tornar a la normalitat, aquests pobles fronterers es quedaran buits", lamenta.

Les xifres de danys mostren la dimensió del buit humà. Més de deu mil estructures civils van quedar destruïdes o molt danyades entre l'octubre del 2024 i l'inici del 2025. En municipis com Kfar Kila, la meitat del parc immobiliari està en ruïnes. A Marwahin o Aita al-Shaab, barris sencers van ser arrasats, i les escoles, carreteres i cultius van quedar inutilitzables. A molts pobles, la topografia humana va ser substituïda per un paisatge de runa que fa inviable la vida diària.

Vigilància contínua i atacs d'Israel

A aquesta devastació s'hi afegeix la persistència d'atacs. Des del gener, les autoritats libaneses documenten milers de violacions de l'alto el foc, amb incursions aèries, bombardejos selectius i drons que patrullen a baixa altura. La presència constant d'aquests aparells ha esdevingut allò que diversos analistes descriuen com una ocupació remota basada en vigilància contínua, recopilació de dades i capacitat d'intervenció immediata. Només cal un dron sobrevolant durant hores per buidar carrers, aturar tasques agrícoles i obligar a tancar comerços.

En aquest territori fragmentat, l'exili interior esdevé permanent. Manahel Rammal, de 65 anys, va ser evacuada d'Odissey, un llogaret incorporat a la franja de seguretat controlada per Israel. Casa seva va ser destruïda. Avui viu de lloguer a prop de Tir amb l'ajuda econòmica del fill que treballa a Beirut. Després del tancament dels centres de desplaçats, milers de famílies com la seva no tenen un lloc real on tornar. La Manahel repeteix que parlen d'alto el foc, però que segueixen sense casa i sense seguretat. La seva vida, com la de tants desplaçats, transcorre en uns llimbs sense guerra oberta, però sense horitzó de tornada.

La reconstrucció avança amb la mateixa lentitud que el retorn. L'estat libanès no té mitjans per intervenir en desenes de pobles alhora. Moltes autoritats locals treballen amb recursos mínims. Les famílies tornen a intervals per retirar runa o recuperar pertinences, encara que en la majoria dels casos la destrucció és tan àmplia que tornar suposa viure en un entorn sense serveis essencials, sense seguretat i sense economia.

El sud intenta mantenir una cosa semblant a una activitat quotidiana. Al soc de Nabatiyeh, el bullici ha tornat, però no la normalitat. Hassan Darwish, comerciant de teixits, explica que molts proveïdors ja no arriben per por dels atacs i que els preus canvien gairebé cada setmana. El mercat, que abans proveïa pobles del sud i de l'oest de la Bekaa, depèn ara de xarxes de bescanvi i petites solidaritats. Famílies que compren a crèdit, veïns que comparteixen transport i botiguers que emmagatzemen mercaderia per si la carretera torna a tancar-se. Entre parades mig buides i converses en veu baixa sobre la pròxima collita o els bombardejos de la nit anterior, el soc encarna una resistència silenciosa en què aixecar la persiana cada matí es converteix en un gest de desafiament.

Amenaça constant

La falta d'una presència estatal efectiva facilita la consolidació del buit que administra Israel a distància. L'ús sostingut de drons per patrullar, identificar moviments i executar atacs manté un clima d'amenaça constant que desnaturalitza l'acord del 2024, que en teoria havia de permetre el retorn segur dels habitants i la restauració dels serveis.

Un any després de l'alto el foc, el sud del Líban afronta una equació impossible. Reconstruir sense seguretat, repoblar sense serveis i sobreviure en un espai on la vigilància aèria substitueix l'ocupació terrestre. La treva no s'ha trencat, però tampoc no s'ha complert. S'ha instal·lat una forma diferent de guerra, menys visible però igual de decisiva, que manté suspesa la vida quotidiana i posterga indefinidament qualsevol normalització.