Cal dir que ens trobem amb un dels esdeveniments editorials de l’any: la poesia completa d'Emily Dickinson en català. La feinada colossal que ha fet Carme Manuel, anostrant-la en una llengua tintada de saborosos valencianismes, és impagable; i l’edició de la Institució Alfons el Magnànim, com sempre, és impecable. Recorda vagament un breviari, on tenim a la pàgina esquerra l’original i a la dreta la traducció, en un volum manejable, de lletra forçosament massa petita, per encabir tota l’obra, però era la manera de fer-ho viable (són 947 pàgines compostes de manera modèlica). L’any 1951 Agustí Bartra encetà les primeres versions al català de Dickinson i el 1979 ho va fer Marià Manent, amb un pomell escollit de trenta-set poemes. Bartra va definir molt bé en pocs mots qui fou aquesta poeta: “No va conèixer el món, però un univers visqué dintre d’ella. Realment, per a acomplir-se la meravella, només li va caldre una casa silenciosa, una finestra que donava al jardí i la flama de la seva passió”. Harold Bloom la situa entre els millors poetes de la llengua anglesa, al costat de Blake i Shakespeare. Parla de la seva densitat cognitiva i jo hi afegiria una altra densitat, que és gràcil i alada, la d’una inspiració que sembla inesgotable, que li va omplir la vida d’una potència imaginativa insondable i que pot satisfer-ne moltes, les dels lectors que s’hi capbussin. El seu és “el sermó d’Orfeu”.

Quan en un cenacle sentim: “És que no sabem el que tenim!” Doncs demostrem per una vegada que sí que ho sabem! El títol de la ressenya prové de la citació d’Antonin Artaud que fa de colofó a l’obra, i que dona pistes d’interpretació. La represa en causa és feta a base d’”exclamacions, interjeccions, crits, interrupcions, interrogacions, proclamacions”, tots ells indicadors verbals d’intensitat que reconeixem com a elements essencials en la construcció d’aquesta obra. Josep Ramon Roig ha de ser “presentat”, no perquè sigui precisament un novell, sinó perquè és un poeta que ha defugit sistemàticament i de manera persistent l’anomenat “circ mediàtic”.

La feina d’anostrar poetes és, per a una cultura literària que s’ho valgui, una tasca indefugible i colossal. No són tants els qui s’hi embarquen, entre altres coses perquè és una feina que implica entrega, temps i liberalitat. Ningú no ho ha demanat, ningú no paga el que val, i costa molt trobar editors que hi apostin. I, per acabar-ho d’adobar, no se sap del cert quants lectors tindrà una obra traduïda, i dels pocs que tingui, quants apreciaran el combat lliurat pel traductor amb les llengües (l’altra i la seva), els problemes d’interpretació i els de formalització, que són verament diabòlics. La pèrdua i el guany proverbials... amb els quals el traductor haurà fet equilibris indescriptibles (o, de fet, prou ben descriptibles, perquè allí han quedat xifrats, en el resultat final). També hi ha la qüestió de si cal que el qui emprengui una traducció poètica hagi de ser, o no, poeta. La també proverbial invisibilitat del traductor, que, tanmateix, ha estat rebatuda, de fa anys, des de les associacions de traductors i les facultats de traducció, sembla que comença a desaparèixer, almenys en les editorials sensibles a la qüestió. Aquí el nom del traductor apareix a la portada, cosa que honora l’editorial. Perquè, al capdavall, el traductor ha reescrit, fil per randa, tots els versos originals, i és perquè, fent una observació que no té, naturalment, cap base filològica, la paraula “autor” la trobem continguda, com camuflada gairebé, en la paraula “traductor” (i aquí no hi han tingut res a veure les dèries que puguem covar jugant al Paraulògic). 

Carles Dachs

'Vent a la mà'

Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater. Edicions 62, 64 pàgines.

]]>

Joan Todó

'La vista als dits'

Labreu. 309 pàgines. 18 euros

]]>

La memòria em comença a fallar, però recordo una trobada fortuïta amb l’Enric Casasses, al Paral·lel, a principis dels anys 70 (ell encara no era ningú en el món poètic català, almenys en l’oficial). Sortia d’un bar amb grans finestrals i porta de vidre antic. Jo hi entrava, i vam topar de cara. Em va agafar del braç i em preguntà, amb ulls un pèl extraviats: “Encara existim?” La pregunta era pertinent, perquè en aquella Barcelona grisa i perillosa, hostil a la cultura lliure que delejàvem, no existíem gaire. No sé què vaig contestar, però és igual, la pregunta era metafísica i quedava penjada en l’infinit. Ell ha treballat prou per constituir una obra que ja existeix, i s’expandeix, i ha anat existint amb aprofitament, diria. Ha fet com les velles cosidores del Maresme (no sé si a L’Escala també ho feien), que en el bon temps s’asseien a fer ganxet o brodadures al portal de casa. En el seu cas, la matèria verbal l’ha dut a teixir amb la imaginació (i una mica de zeny, que diu ell), i déu n’hi do!

]]>

Sebastià Perelló, que ha destacat darrerament com a prosista singular, és, de bell antuvi, poeta, ara i sempre. Sense fer soroll va donar-se a conèixer en prosa amb Exercicis de desaparició l’any 2000. Talls d’ombra fou el darrer llibre de poemes. En l’activitat poètica és on la densitat es fa més salabrosa. Novalis deia que el poeta usa de llenguatge com el pianista que polsa les tecles del seu instrument. El coneixement del teclat se li suposa. Hi ha en l'escriptura de Perelló, ultra els saborosos balearismes, tant en la prosa com en la versificada, una mena de palpeig que furga en la consciència, i que fa sonar una música verbal que ve de dins. Vesteix una tessitura diferent segons si vol construir una història d’inici que esclata en un nus i tanca amb un llaç ben anusat, o no…

]]>

Si féssim analogia amb la figura del geògraf, Jaume Pont, com a poeta, seria el delineant d'un gran mapa confegit en un territori de llenguatge explorat (i explotat) amb valentia, ardència i visió. Una terra ignota on ell s'ha endinsat per convertir en sòl de coneixement, amb un objectiu: L'altra llum, i, també, l'alta llum (i no hi vulgueu veure connotacions religioses...).

]]>

La tardor passada van aparèixer alhora aquest llibre de poemes, L'incert encontre, i un breu epistolari, Tots aquests anys (Quaderns de la Font del Cargol), acuradament editat, de la correspondència que va mantenir Feliu Formosa amb el seu amic Josep M. Benet i Jornet entre el 1972 i el 1980. No em sé estar de veure-hi algun senyal, en aquesta coincidència. Les cartes consignen fets i preocupacions de dos homes de lletres que són “enmig del camí” i Formosa, a l’epíleg, en pondera la importància, per l’amistat que els va unir i per les circumstàncies culturals del país que s’hi reflecteixen. Però el que marca aquest epistolari és, certament, el punt d’inflexió que representà per a Formosa la pèrdua de la seva dona. Hi ha una carta colpidora, on diu: “Tu ets potser l’única persona a qui puc llançar aquest cable buscant una mena de solidaritat llunyana. No entenc res. No puc fer res [...]”. El poeta formalitzaria, en una mena de catarsi, el seu dolor elegíac convertint-lo en poesia, el famós i memorable Cançoner (1976). Però en aquell moment havia de compartir el dol amb el seu amic. Aquesta mena d’homenatge a l’amistat amb el dramaturg, xifrat en unes cartes de fa més de quaranta anys, lliga amb el darrer llibre de poesia, L’incert encontre. A l’últim poema del recull, dedicat justament a Mari Plans, hi diu: “El tren encara/no anava soterrat. Hi passejàvem/arran, i el que en recordo/no he pogut soterrar-ho.” Podem soterrar la realitat de les coses del món, però no el record dels moments vitals.

]]>

L’editor i home de lletres Jesús Aumatell, de qui ens cal esperar un nou Homenot per part de l’escriptor que algun dia prengui el relleu de Josep Pla, autèntic activista de la poesia, creador de la mítica Emboscall, osonenc il·lustre, està dedicant molts esforços, de fa anys, a posar en coneixement tota l’obra de Pep Rosanes-Creus, poeta de Manlleu resident a l’Esquirol. Fent coincidir l’inici de la publicació del primer volum del dietari ( Llibreta borda, 1980-1981), ens ofereix també Zero, poemes escrits entre 1998 i 2002. Són d’abans del cicle escrit arran de la mort de Rosa Solé, majoritàriament aplegats a La Rosa pòstuma (2004). Al web de l’editor hi trobem una introducció acurada al llibre, on hi diu: “L’autor sembla voler evitar -o, si més no, dificultar- que el lector s’endinsi en la seva profunditat simbòlica. Aquest joc reforça la intencionalitat autodenigratòria del llibre: presentar l’autor (i per tant el discurs mateix) com quelcom vulgar, mesquí o fins i tot miserable, aspectes que el zero ja expressa simbòlicament”.

]]>

Efectivament, com ens recorda Antoni Clapés en el text que fa d’epíleg al llibre, Traduir Civitareale, “els diversos estrats que componen el sentit de cada vers compliquen la tasca de trobar la interpretació justa de cadascun d’ells i la seva relació”. Aquesta justesa segurament no existeix: la traducció sempre és una transcreació que permet un ampli ventall de possibilitats. La música de la llengua italiana (i la de cada poeta, la de Pietro Civitareale és particularment acurada i exquisida en la tria i en la composició) fa difícil aquesta tenaç voluntat a la percaça de la transparència. I tanmateix, Clapés i Servera assoleixen un resultat encomiable i poden sentir, en certa mesura, compensat “l’afany quimèric” que és la traducció en poesia.

]]>

Ara que està de moda, imaginem una ucronia: som a l’any 2300 i una humanitat supervivent ha patit un cataclisme digital que l’ha deixat sense cap registre audiovisual del passat. Resta, això sí, la literatura esportiva, els diaris que comentaven els partits de futbol. Un expert en animació 3D, obsedit per la figura de Messi, es proposa reproduir les jugades de l’argentí a partir de les descripcions que en fan els periodistes. Novel·listes sense tema: us el regalo! Doncs bé, el que es proposa (i reïx meravellosament!) Eduard Sanahuja Yll és bastant semblant a això, però en poesia: s’inventa uns Calvi carmina que la transmissió escrita ens ha arrabassat. Només indirectament, gràcies a les mencions que en fa en alguns poemes el seu amic Catul, el gran poeta cap de colla dels anomenats neoteroi, i algunes engrunes de versos esparsos, podem conjecturar com era la poesia de Calvus. Crear una obra gairebé ex nihilo no és cosa que pugui escometre qualsevol. Curiosament ha coincidit en el temps amb una obreta deliciosa en què es fa una operació similar, el Tot Abulcàssim de Jordi Cornudella, en què s’inspira en aquest “empaitallunes” (sí, com Li Bai!) del món andalusí.

]]>

Carles Duarte és un cas únic en la cultura catalana. La seva capacitat de treball és abassegadora, i ha aconseguit de bastir una obra poètica ingent i convertir-se alhora en un dels treballadors de la cultura més conspicus del país, una presència que sembla que gaudeixi del do de la ubiqüitat, un autèntic escarràs. Ha exercit càrrecs importants en l’administració, en la gestió cultural i editorial, i en l’educació. Com a poeta, autodefineix el seu estil com “una poesia que cerca la respiració d’una música nua, tendeix al ritme clar del que és essencial, a la depuració expressiva”. El paisatge i les referències culturals del Mediterrani s’hi fan presents d’una manera constant, justament en aquests Naufragis acompanyats de les belles imatges de Guido Dettoni. Té com a temes centrals la tendresa (la pell, el desig, el coneixement per mitjà del tacte...), el somni (com a motor de l’existència, com a lectura subjectiva i personal del que succeeix, com a territori on la creativitat es mou amb més llibertat...) i l’oblit (com a extinció del record, com a horitzó incessant que devora tot el que existeix).

]]>

Crec recordar que era Jacques Maritain que deia que la poesia no és solament aquest art particular que consisteix a escriure en vers, sinó que pot ser un procés a la vegada més general i més elemental: una comunicació recíproca entre l’ésser íntim de les coses i l’ésser íntim del jo humà, que és una mena d’endevinació... en aquest sentit, l’ànima secreta de totes les arts, allò que Plató anomenava musiké.

]]>

Mai no sabem quan un llibre de poemes serà un proveïdor de joia fins que no l’hem degustat fins a l’última gota. Descobrir un poeta madur, formalment perfecte i ple de densitats conceptuals i experiencials no és cosa ordinària. Jordi Llavina el prologa amb bon coneixement de causa i criteri segur, i el considera “tan modest de gruix com ambiciós de sentit”. Situa el poeta Nicolau Dols en la seva veritable dimensió: artesà que escriu els seus versos de cap, però tenint tothora en compte el cor, perquè el cor és “emblema i estatge de les passions humanes”.

]]>

Escriure fàcil és una de les coses més difícils que hi ha. És el primer que ve al pensament en llegir A tocar, de Manuel Forcano. Tot flueix i tot és nítid, però costa moltíssim arribar a aquest nivell d’escriptura sense sonar banal. Diria que hi ha un precepte ètic previ en l’escriptura de Forcano: escriure net, i honestament, és a dir, sense enganys ni impostures, siguin retòriques o imaginatives, i aconseguir establir la pròpia veu en un context de poesia referencial. El tema és, ras i curt, la celebració del desig, i la seva evocació. Naturalment, hi ressona Kavafis en un pla no només estilístic sinó en la posició moral del jo líric. Tanmateix, resseguint l’enfilall, arribem a la lírica grega arcaica, i a l’hel·lenística, tan exquisida i cristal·lina com es vulgui, en la vena d’una poesia eròtica exempta, però, de procacitats i satirismes, és a dir, aquella més sublim, que no necessita expressar grolleries per dir les coses més òbvies i essencials. Això, ben fet, fa que la poesia hi guanyi sempre: és l’art de l’el·lipsi.

]]>

Quan vaig rebre per correu aquest llibre, amb un post-it a la coberta que duia unes ratlles manuscrites de l’editor Pau Vadell a mi adreçades on deia quelcom semblant a “[...] crec que et pot interessar”, no era del tot conscient de la selva (dantesca!) en què penetrava. Sabia de l’existència de la figura d’Alda Merini, ja mítica a Itàlia. En llengua catalana ens l’havien fet avinent el 2016 Meritxell Cucurella-Jorba, que va guanyar el XII Premi Jordi Domènech de traducció amb Clínica de l’abandó, i Nora Albert, que el mateix any traduïa La terra santa. La versió de Cucurella-Jorba duia un pròleg entusiàstic, que ella mateixa signava, i amb raons de sobres. Qui s’endinsa en l’obra d’Alda Merini no en pot sortir indemne. Potser algú estarà temptat de titllar-me de leopardià si afirmo que una de les gràcies de la poesia és que és infinita o, en qualsevol cas, d’una finitud que se’ns fa difícil albirar. Això, que pot sonar pompós, ve a tomb perquè la sensació que hom sent en descobrir la poesia (i la prosa!) de Merini és colpidora, com si fóssim exploradors d’un continent ignot i descobríssim una nova espècie (tal com encara succeeix en botànica, zoologia o mineralogia).

]]>

L’animeta de l’epitafi d’Adrià, enclosa en lapidaris versos ( Animula, vagula blandula ), no només en el poema on s’hi fa referència ( Nunc abibis ) -també en un altre, de to alcoverià, Animulae -, sinó en tot el recull, diríem que flota arreu, en la seva contingència i en la seva contradicció, entre la ficció (si no hi ha fe) i la presència real (que es fa absència en un moment donat: “t’envolaràs com volva, enlaire, lliure”), i que no representa finalment sinó la fe en la poesia, en l’artefacte poètic. Potser sí que cal reprendre la famosa “fe en el llenguatge” ribiana-maragalliana, que Gabriel Ferrater va posar en qüestió. El gran ribià que era Ferrater proposava finalment, en la seva pròpia obra, una poesia “impura”, conversacional i també “realista” (encara que sovint tan closa en ella mateixa…). Gómez vol ser “l’excepció que confirma la regla”, perquè hi ha més enamorament del vell que exaltació pel nou.

]]>

Quasi a la fi del viatge hi ha l’exhortació de Pere dient a Leandre Caulfield: “Plora, plora, plora!”, amb un reguitzell d’“ais” en el poema que recorda el model del cant fondo de Lluís Urpinell, obra encara inèdita però que ja reclama la seva audiència: el cante jondo no és exclusiva dels gitanos, tots els pobles han cantat, de sempre, la joia i el plany. La primera dura poc però és intensa. El segon dona tema eternament. Amb l’aparició d’un nou poeta hom sent una gaubança fora mida en veure que els riberals de la poesia catalana crien i recrien poetes a dojo, i alguns s’apropen al Riu de símbols que els duu lluny, en vaixell ebri que acaba mostrant eixàrcies d’extrema lucidesa. Pere de Palol n’és un cas. El discurs poètic brolla sol, de manera indefectible i fluïda, sense parar compte en la retòrica, i tanmateix aconseguint uns resultats excepcionals. La llibertat traspua per tots els porus. Poeta pur, del doll d’una castàlia intuïtiva, sense llimar, però gruixuda i alhora subtil (“[...] i és que no hi ha cap missatge […]”). Leandre Caulfield, el de Salinger, és una contracara en el mirall, un contrapunt suspensiu.

]]>

Hi ha quelcom de teratològic en la poesia de Ramon Cardona, i no voldria ser malinterpretat. El monstruós ho és en un sentit de meravella, de singularitat fabulosa que, no és que presenti una conformació contrària a l’ordre natural, sinó que crea un ordre nou, diferent, una nova espècie en el medi de la natura poètica, de la mateixa manera que J.V. Foix va crear tot un subgènere, i és així que reconeixem l’empremta del seu univers en tot el que va deixar escrit. No deixa de ser curiós que Cardona comparteixi orígens amb Foix: solsonenc, i l’estirp dels Foix venia de Torrents de Lladurs. Alguna cosa terral els deu unir, un talent verbal que neix en el gresol tel·lúric. Cardona té una veu pròpia i una llengua luxuriant. La seva formació clàssica i arqueològica queda reflectida en l’univers que crea, i d’una manera fulgurant. Hi ha una voluntat de transfiguració de l’univers moral humà mitjançant un ús de la paraula poètica metaforitzada en elements de la natura.

]]>