El professor de qui més vaig aprendre a la facultat ens deia que l’economia és una barreja de poca ciència, força tècnica i molta ideologia. Jo hi afegeixo que en el debat públic sobretot abunda la ideologia, per bé que amb aparença de ciència, atès que el debat científic i tècnic roman al món acadèmic. En tenim bons exemples en els debats econòmics recents: el del model de finançament autonòmic i en el de l'impacte de la immigració.

El relat econòmic antiimmigració sol sustentar-se en el fet que la majoria dels immigrants només troben feines mal pagades, i això suposa que acabaran rebent del "nostre" estat del benestar més del que hi hauran aportat. Són, per tant, un mal negoci. Un argument que seria econòmicament inapel·lable si no fos que en la mateixa situació es troba una gran part de la població treballadora local. Si els immigrants tenen un cost net per a l'erari públic des que arriben, aquesta part de la població local el té des que neixen.

Comença a ser una falsa veritat comunament acceptada que la immigració fa insostenible l'estat del benestar. Tanmateix, les dades diuen el contrari: les comunitats autònomes amb més immigració tenen major recaptació per càpita –fiscal i de la seguretat social– que les de menor immigració o nul·la. Òbviament, no pas perquè els treballadors siguin o no immigrants, sinò perquè les comunitats amb alta immigració tenen una taxa d'ocupació més alta, que no haurien assolit només amb la població autòctona. 

Miquel Puig, dissabte, i Andreu Mas-Colell, diumenge, defensaven en aquestes pàgines de l’ARA l’actuació de l’OTAN i la seva ampliació i rearmament a partir d’un fet aparentment incontrovertible: Rússia ha envaït un país tercer i proper, i podria continuar envaint-ne uns quants més si no li paren els peus. Tots dos autors hi veuen paral·lelismes amb l’inici de la Segona Guerra Mundial i alerten sobre com van ser d’inútils els esforços pacifistes. 

Des del període post Segona Guerra Mundial fins a mitjans del anys 70, les democràcies occidentals van gaudir d’un alt creixement econòmic, una reducció significativa de les desigualtats socials i, alhora, una alta pressió fiscal al capital i una inversió pública creixent. Entre els economistes els coneixem com els 30 anys gloriosos i encara avui no està clar per què es van acabar. Una explicació freqüent, que no acurada, ho atribueix a l’ascendència del duo Reagan-Thatcher, que van posar en pràctica el paradigma neoliberal, als antípodes del keynesianisme preexistent.

Amb el cognom de la seva àvia, Jordi Angusto firmaria Jordi Cabrera.

La setmana passada aquest diari es feia ressò d’un estudi de la Cambra de Comerç d’Espanya i el Col·legi General d’Economistes que destaca el fet que les regions amb un PIB per càpita més baix el 1975 han sigut les que més l’han augmentat durant els 45 anys següents. No deien, però, que aquestes regions també són les que més població i més pes econòmic han perdut.

L’Ignasi Aragay, director adjunt d’aquest diari, publicava fa uns dies un article on mostrava la seva preocupació davant la proposta d’eliminar l’impost de patrimoni, feta pública per un líder empresarial i aviat polític. I com si hagués obert la caixa dels trons, el seu article va posar en ebullició les xarxes socials amb crítiques furibundes sustentades en dos arguments falsos o, si més no, parcials. D’una banda, que ja es paguen impostos quan es generen els ingressos origen del patrimoni; i de l’altra, que enlloc de la UE hi ha aquest impost.

Així com no hi ha evidència empírica de l’impuls endogen d’una baixada impositiva, com a generadora de més activitat econòmica que pot acabar fins i tot augmentant la recaptació, sí que n’hi ha, i a cabassos, del seu potencial tractor; és a dir, de la capacitat d’atraure fortunes, empreses i, sobretot, beneficis empresarials no generats on s’acaben declarant.

Als seus inicis, l’economia era sinònim d’ecologia, que com a tal ni existia. Pensadors com Malthus o Ricardo bàsicament debatien sobre la capacitat de la terra per alimentar una població creixent i distingien entre el producte brut i el net, un cop deduït el consum dels treballadors necessaris per obtenir-lo, i debatien sobre com distribuir aquest producte perquè arribés a tothom.

Part mitjançat préstecs i part amb transferències, la UE va encaminada a socórrer els estats membres més afectats pel covid-19; és a dir, principalment Espanya i Itàlia. Es tracta, sens dubte, d’una bona notícia. Tanmateix, una bona notícia no exempta d’exigències. Al capdavall Espanya, juntament amb Grècia, Irlanda i Portugal, va ser un dels països que més diners va rebre de la UE abans de la seva expansió cap a l’est, i aquests diners no van evitar la fallida i el posterior rescat de tots quatre països. Tampoc no en va ser la seva causa directa, és cert, però posa en evidència que, més important que rebre diners, és el que es fa amb aquests diners.

L’activitat econòmica que mesurem mitjançant el PIB és un flux de producció i consum de béns i serveis. Una producció feta sobretot per les empreses i un consum fet sobretot per les persones; ja sigui individualment o de manera col·lectiva i pagats mitjançant impostos. Un flux que es distribueix entre treballadors i propietaris; els primers a canvi de la seva feina i els segons en funció dels seus drets de propietat.

Catalunya, Escòcia, la Llombardia, el Vèneto, Còrsega... La Unió Europea (UE), que havia de dur la pau entre uns estats amb guerres passades recurrents, no ha evitat la divisió Nord-Sud i Est-Oest i, a sobre, ha exacerbat les tensions regionals dins dels propis estats membres. ¿Un mal invent o un nou ordre supranacional que demana un nou encaix dels estats i nacions que el componen? ¿Un nou ordre que per força trenca els equilibris estatals allà on estaven més mal cosits?

Abans de l’expansió de la Unió Europea cap a l’est, els països membres que van rebre més diners del Fons de Cohesió europeu van ser Espanya, Grècia, Portugal i Irlanda. Precisament, els quatre països que posteriorment van necessitar un rescat. Casualitat o causalitat? El fet és que les transferències exteriors impulsen la demanda interna del receptor, tot pressionant a l’alça preus i salaris, i si no donen lloc a un increment igual o superior de la seva productivitat li acaben fent perdre competitivitat. És a dir, aquests ajuts molt fàcilment poden convertir en recurrents el seu dèficit i el seu deute extern, i fer necessari el seu rescat i el retorn de la demanda interna al nivell anterior amb un programa d’austeritat.

Si durant el període 1980-2016 Catalunya ha mantingut el seu pes econòmic -aportant sempre al voltant del 19% del PIB espanyol- i la seva posició relativa en termes de PIB per càpita -al voltant del 120% de la mitjana-, de què es queixa? Al capdavall, ¿no compensa el seu dèficit fiscal amb el superàvit comercial que obté de la resta de l’Estat, com es diu sovint?

En l’article d’ahir desmuntàvem l’argument de la suposada descentralització de l’estat de les autonomies. En el d’avui veurem que, a més de ser molt relativa, aquesta descentralització és altament asimètrica, atès el diferent volum de recursos que gestionen les comunitats en relació al seu PIB. Aquestes diferències són el resultat d’ignorar la generació de riquesa a l’hora de definir el finançament autonòmic, que s’estableix bàsicament fixant uns nivells de serveis públics similars a totes les autonomies. Per tant, com menys PIB, més recursos, i viceversa. Així es veu en el primer gràfic que il·lustra aquest article, amb dades del ministeri d’Economia del 2015.

Quan es radiografia l’estat de les autonomies des d’un punt de vista econòmic sorgeixen dues conclusions immediates: el creixement espectacular de Madrid -a costa de la perifèria- i la perversió del model de finançament autonòmic, que no ha servit per reduir les disparitats regionals. Aquest article enceta una sèrie de cinc de consecutius, al llarg dels quals revisarem l’evolució de les autonomies des de la Transició a partir d’un estudi de les fundacions Josep Irla i Catalunya Europa.