26/12/2020

Em preocupa el que ha dit Joan Canadell

3 min

Joan Canadell, presumible número 3 de la candidatura de JxCat, ha dit a l’ARA que els impostos de patrimoni i successions s’haurien d’eliminar. Ho faria si Catalunya fos independent. Aniria, doncs, en la línia d’Ayuso a Madrid, que ha aplicat una bonificació del 100% a patrimoni -per tant, no es paga- i exempcions altes en successions. És el dúmping fiscal de Madrid, que així -sumat a l’efecte capitalitat- atreu capitals d’altres territoris de l’Estat on, com a Catalunya, sí que tributen aquestes figures impositives. Ayuso s’ha posat en guàrdia contra la idea del govern PSOE-Podem, per pressió d’ERC, d’harmonitzar a tot l’Estat l’impost de patrimoni. Canadell, més que criticar el dúmping de Madrid, sembla que l’envegi.

Els de patrimoni i successions són impostos concebuts per gravar no només qui més guanya sinó qui més té. Van adreçats sobretot a les rendes altes -també poden afectar les mitjanes, esclar- i responen a la teoria clàssica socialdemòcrata, tot i que països com Suècia els han eliminat i han optat per gravar salaris i consum. L’alt atur i la precària realitat salarial espanyola, però, no ho permetrien. En tot cas, la pressió fiscal que suporten les grans fortunes d’Espanya és molt baixa: més de la meitat d’aquesta riquesa està lliure d’impostos, mentre paguen per la resta només un 0,38% anual, segons l’Agència Tributària. La pressió fiscal sobre el conjunt de les grans fortunes se situa al 0,16%, tipus efectiu 95 vegades inferior a la mitjana estatal (15,2%). En conjunt, la pressió fiscal espanyola és del 34,4%, sis punts menys que la mitjana de la zona euro. A més, hi ha molt frau: el sistema és complex i ineficient, amb multitud de fugues per bonificacions i exempcions. I molt centralitzat, d’aquí l’avantatge de Madrid: per inèrcia i facilitat de tramitació, moltes empreses amb seu arreu d’Espanya ingressen impostos a les finestretes de l’Agència Tributària a Madrid , que així suma el 46% sobre el total.

En els anys de lenta recuperació econòmica, del 2011 al 2018, a Espanya la desigualtat va créixer amb 47.000 nous rics (més de 700.000 € de patrimoni) i 700.000 pobres, i així el global de pobres va pujar als 8,3 milions. Mentre que en aquest període el PIB pujava un 13%, el patrimoni de les grans fortunes ho feia un 60%. El nombre de milionaris es va disparar. A Catalunya, un 12% dels treballadors són pobres a causa de la temporalitat i la parcialitat dels contractes, i requereixen suport dels serveis socials. L’índex de desigualtat català se situa en el 5,4, pel 5,9 espanyol i el 5 de mitjana a la UE.

La reflexió fiscal d’entitats com Cristianisme i Justícia, inspirada en tres professors de Berkeley i de la London School of Economics (Landais, Sáez i Zucman), va en la línia contrària de Canadell i Ayuso. Proposen una “taxa covid” a les grans fortunes: un impost als patrimonis de més d’un milió d’euros perquè aportin un 1% de la seva riquesa, que suposaria ingressar a les arques de l’Estat 20.000 milions, a destinar a amortir els estralls socials de la pandèmia. Els esmentats professors proposen que s’apliqui a nivell europeu, per evitar així el dúmping fiscal entre països. Els pressupostos generals espanyols per al 2021 no l’han inclòs, com volia Podem, tot i que sí que han apujat l’IRPF a les rendes altes, així com els impostos de societats (sobretot per als grans grups empresarials de l’Íbex-35) i patrimoni.

Si la sortida de la crisi del 2008 va ser a força de retallades, ara s’ha girat la truita a nivell global. Caldrà veure fins quan, però de moment la música neoliberal ha deixat de sonar. Ja no toca aprimar l’estat, sinó que intervingui amb esperit keynesià, si cal endeutant-se, tot i que ningú no perdonarà res. Tard o d’hora s’haurà de tornar el que s’ha gastat. El més prudent, doncs, és combinar més deute amb una pujada d’impostos a les rendes altes que no suposi, però, fuga de capitals. Per això em preocupa el que ha dit Canadell.