L’anàlisi econòmica ha promogut una distinció conceptual estricta entre, d'una banda, la producció total de béns i serveis que una economia pot potencialment derivar del seu estoc de capital i coneixement (els “fonamentals”) i, de l'altra, les institucions i normes que determinen com es prenen les decisions de producció i com els guanys que segueixen es reparteixen entre els membres de l'economia. És una distinció útil, però que pot ser perillosa si obre la porta a considerar la primera aïllada de la segona, ja que la realització del potencial que descriu la primera pot molt bé dependre de la segona. Ho il·lustraré amb alguns exemples.

S’exhaureixi o no la legislatura, la política espanyola ja viu a l’expectativa de les pròximes legislatives. Reflexiono sobre dos aspectes relacionats que les condicionaran en un grau màxim: l’auge –o no– de Vox, i la vigència de la qüestió catalana en el debat general espanyol.

La guerra del president Bush (fill) a l'Iraq (2003-2011) i ara la de Trump tenen similituds. Però per guanyar perspectiva serà interessant examinar-ne les diferències.

M’ha impressionat, i no només a mi, l’espectacular exhibició xinesa –dilluns passat– de robots humanoides ballant amb una destresa que associàvem amb ballarins humans experts. El fet em suggereix tres comentaris.

Quan parlem de la recerca a Catalunya, unes vegades ens referim a l'ecosistema de recerca i d’altres al sistema de recerca. Convé distingir. L'ecosistema ho inclou tot i no té límits precisos. Ets part de l'ecosistema si de facto ho ets. Ser-ho no depèn de credencials. Un ecosistema és sempre una mica caòtic i desordenat. En la seva millor versió és creatiu i dinàmic. Quan el que és nou deixa de ser-ho i s’ordena, ja han sorgit noves iniciatives que mantenen el desordre creatiu. Catalunya ha generat un ecosistema de recerca que ha guanyat molt pes a Europa. Som rellevants a totes les instàncies on cal ser-ho. Però no podem estar-ne del tot cofois perquè el vaixell en el qual guanyem posicions n’està perdent en el món. La nostra ambició avui hauria de ser participar en un lideratge científic europeu que redreci aquesta situació.

Fa uns dies vaig assistir a l’assemblea anual de FemCAT, una fundació que agrupa uns 150 empresaris catalans. Aquest era any de canvi de presidència (el nomenament és per a dos anys). Vaig fruir dels discursos del president sortint, Oriol Guixà, i de l'entrant, Tatxo Benet, elegit a la mateixa assemblea. Conscient que aquest gener FemCAT ha complert 21 anys de vida, dedico aquest article a transmetre què és i què fa. Faig notar que la fundació no mesura el seu èxit pel nombre de membres. Així i tot, la seva petjada econòmica no és menor: les empreses que lideren els seus membres facturen –a tot el món– l’equivalent al 10% del PIB català.

A Davos, Europa ha mostrat fermesa i, de moment, ha parat el cop. Hi ha hagut gestos notables de Christine Lagarde, presidenta del BCE, i de Mark Carney, antic governador del Banc d’Anglaterra i avui primer ministre del Canadà. Pensant també en el posicionament de Jerome Powell, president de la Reserva Federal, sembla que l’experiència de banquer central comporta la seguretat personal necessària per no deixar-se acoquinar. Hem tingut sort que l’assalt de Trump ens ha agafat amb un BCE fort i prestigiat. 

Per avaluar la nova proposta de finançament autonòmic ens hem de deixar il·luminar per les experiències del passat i les expectatives del futur. Pel passat, constato, en positiu, que la negociació del finançament no és un tot o res que es va repetint indefinidament, sinó un procés continuat en què, amb entrebancs, s’han anat fent passes en la bona direcció i a un ritme que –en termes generacionals– permet entreveure un final que, sense ser perfecte, sigui prou satisfactori. Pràcticament totes les forces polítiques catalanes poden reclamar crèdit per haver contribuït a l'esforç. Per al futur, temo que pugui ser molt problemàtic, i que, ara sí, un retrocés dràstic sigui possible.

Una estada llarga a San Francisco m’ha permès seguir de prop l’impacte intern de l’operació Maduro i viure exemples de la política migratòria de Trump: el primer dia d’activitat de la llar d’infants del net d’uns amics s’hi va presentar la policia de fronteres per interrogar els pares immigrants. També he pogut observar el que motiva aquest article: com es veu la política europea de Trump i quines lliçons n’hem d’extreure.

Seguiré la tradició que el darrer article de l’any faci balanç d'aquests dotze mesos i indicaré el que, a parer meu, ha estat radicalment nou en el panorama polític internacional. En tinc pocs dubtes: la sacsejada del primer any de la segona presidència de Trump. A més, el fet de trobar-me a San Francisco durant el període nadalenc, i de poder parlar amb amics, col·legues i familiars, m’ajuda a focalitzar en el tema.

Cap a finals del segle passat la UE va introduir l’expressió “paradoxa europea” per assenyalar el contrast entre una recerca científica europea d’un nivell comparable a la dels EUA i uns resultats molt inferiors en termes d'innovació i creació de grans empreses. El subseqüent debat acadèmic sobre el perquè ha estat important. Entre nosaltres, el professor Ruiz-Castillo, de la Universidad Carlos III, hi ha participat intensament. Llegida la literatura, dono la meva opinió, amb menys matisos dels que caldrien. La causa seria doble:

La crisi de l’habitatge –que no és només nostra– és tan aguda i tan present en la consciència i en la vivència dels catalans, que no hi ha dubte que es resoldrà, ja que, paradoxalment, és un problema ben resoluble. El repte és arribar a la disponibilitat d’habitatge digne per a una població que continua creixent, però que no ho farà indefinidament. També proveir-ne per als visitants i residents temporals que una economia dinàmica exigeix, tot evitant una xifra desproporcionada d’habitatges buits. Es pot fer.

Se n'ha anat un antic i estimat amic, en Claudi Alsina. Ens vam conèixer a mitjans dels anys 70, a Berkeley. Jo hi ensenyava i ell, professor jove de matemàtiques a l’escola d’arquitectura, hi feia visites. Parlàvem de tot, però molt especialment de dos temes que van marcar la seva vida professional i cívica: les matemàtiques i la universitat. Fins al punt que cinquanta anys més tard ens ha deixat, per una banda, una quarantena de llibres de matemàtiques, tant de monografies tècniques –publicades en anglès, i algunes molt ben premiades– com de divulgació –un àmbit en què tenia una traça molt especial i en què exhibia una proclivitat humorística característica seva. Em consta que la darrera setmana de la seva vida, ajudat per les seves estimades Carme i Victòria, corregia galerades del seu pròxim –no vull dir darrer– llibre.

Sobirania –o independència, o autonomia– estratègica són termes intercanviables que denoten el conjunt de polítiques públiques que són resposta i adaptació a la nova i accentuada incertesa geopolítica generada per la successió de reptes que han sacsejat el segle XXI. Començant per la crisi financera del 2008 i continuant amb la pandèmia, la guerra d’Ucraïna, el desenvolupament de la IA pels gegants digitals americans i xinesos, els nous plantejaments sobre l’ordre econòmic internacional del president Trump i el sorgiment de la Xina com a gran competidor en productes d’alta tecnologia.

És freqüent fixar objectius de política econòmica com a percentatges mínims sobre el PIB de la despesa corresponent. Exemples: Trump reclama a Europa un 5% en defensa, la UE un 3% d’inversió en R+D, l'OCDE un 1% en despesa mediambiental, les lleis d’universitats espanyoles un 1% en universitats, una ILP un 6% per a educació. També hi ha objectius, menys lligats a polítiques concretes, que són d’exigència de màxims. Exemple: el Pacte d’Estabilitat de la UE fixa un màxim de dèficit fiscal del 3% del PIB.

L’any 2000 la UE, amb la declaració de Lisboa, es fixava l’objectiu d’esdevenir “l’economia basada en el coneixement més competitiva i dinàmica del món”. Ja hem arribat al 2025 i no ho som. Però sí que som una economia basada en el coneixement, ja que, com arreu, aquest impregna tot el que ens envolta. És el que ens dona prosperitat i benestar. També maldecaps. Per a Europa el repte exigent avui és si serem productors significatius de coneixement i si, amb les moltes palanques de què disposem, ho sabrem aprofitar per generar propietat intel·lectual (PI) d’alt valor, així com l’activitat econòmica que la rendibilitzi. Les agendes de la competitivitat i de la de sobirania estratègica convergeixen en aquest objectiu.

El premi Nobel d’economia d’enguany celebra dues contribucions que són a la base de l'enteniment contemporani de l’economia de la innovació, i en conseqüència, del creixement econòmic. Una, la de Joel Mokyr, ja ha merescut un article a l'ARA (d'Albert Carreras, el 13 d'octubre). Aquest el dedicaré a la de Philippe Aghion i Peter Howitt, que, conjuntament, van formular una teoria de la innovació basada en el concepte de “destrucció creativa” de Joseph Schumpeter. És rigorosa, empíricament contrastable i útil per a les polítiques públiques.

John Maynard Keynes, tan focalitzat en el curt-mitjà termini que ens ha deixat la frase "en el llarg termini tots serem morts", es va pronunciar almenys una vegada sobre el llarg termini. Va ser l’any 1930 en una conferència a l’Ateneo de Madrid. Al bell mig d’una economia en profunda depressió i patint d'“un greu atac de pessimisme econòmic”, es va manifestar sorprenentment optimista sobre les "possibilitats econòmiques dels nostres nets" (el títol de la conferència). Deia: "Patim, no pel reumatisme de la vellesa sinó pels mals de creixement que generen els canvis molt ràpids". L’expressió “atur tecnològic” s’introdueix en aquesta conferència. Keynes la conclou afegint (parafrasejo) que "el ritme al qual arribarem a la plenitud (bliss) econòmica dependrà de la nostra capacitat per controlar la demografia, la nostra determinació per evitar guerres i enfrontaments civils, i la nostra confiança en la ciència".

Tenim l’ambició d’esdevenir una economia tractora a Europa. És a dir, una economia molt productiva, inserida en les millors cadenes de valor europees i generadora de bons sous. Per això ens cal una economia no només basada en el coneixement sinó també amb un component important de coneixement propi (propietat intel·lectual). Una condició necessària, però no suficient, per arribar-hi és disposar d’un ecosistema de recerca de primera línia. Tot és millorable, però diria que el tenim. El sector públic hi ha contribuït amb un impuls decisiu. L’hem de cuidar i mantenir.

El desequilibri demogràfic transitori provocat per la caiguda de la natalitat combinat amb l’allargament de la vida, un tret més permanent, porten a un envelliment pronunciat de les poblacions europees. Un fet que està convertint la provisió de les cures a la gent gran en un problema crític.