El Govern ha aprovat el projecte de llei de l’ocupació pública catalana, que prendrà el relleu a la regulació vigent des del 1997. Superat el primer quart del segle XXI, i vist el contingut del document, queda clar que l’ocupació pública romandrà sota un model dissenyat el mil·lenni passat. El Govern se sent còmode mantenint un statu quo que creu immutable i renuncia a una reflexió profunda sobre allò que el país ha de menester en aquest capítol.

Som molts els que esperem que la nova legislatura serveixi per atacar, per fi, els reptes pendents de l'administració a Catalunya. I en aquest sentit voldria fer una lectura crítica de l'article de Germà Bel "Corrupció, nepotisme i gestió pública a Catalunya" (ARA, 2 de setembre), del qual celebro la publicació, perquè aporta llum i solvència sobre qüestions d’actualitat recurrent des d’una perspectiva que normalment s’ignora. Ens recorda que la definició de la corrupció que fa Transparency International abasta el nepotisme, i denuncia l’abús de la política en l’assignació de llocs de treball prescindibles per a l’organització, i la manca d’avaluació de les persones designades, pel biaix implícit a les relacions personals que mantenen amb aquelles que les han nomenat. És ben cert que, aquests factors i d’altres que també assenyala Bel, estan en la base d’una pràctica consolidada en les administracions públiques catalanes, emprada per totes les opcions polítiques, sense que disposi de cap mena de retret; ni públic, perquè –com diem– tothom en fa ús, ni privat, perquè la ciutadania fa temps que ho té assumit i ho ha afegit al sarró que congria la sostinguda desafecció vers la cosa pública.

Ja fa temps que la reforma de l’administració té el seu espai en la majoria de programes electorals, per bé que és una matèria que no aixeca passions, sobre la qual la ciutadania mai ha mostrat un interès especial, potser per escepticisme. Avui tot programa electoral que es preui hi dedica un apartat, amb una rècula de proclames i recomanacions. El denominador comú del reclam sobre la reforma tendeix a la grandiloqüència, amb missatges que cerquen transcendir, però que en acabat són traïts amb accions pirotècniques i mesures superficials que d’habitud no superen la retòrica. Tot plegat fa molt difícil descobrir exemples palmaris que confirmin la seva incorporació real en les agendes dels diferents governs. De fet, contràriament al que ha succeït en països que s’han pres seriosament el tema, a Catalunya no trobem cap candidat que hagi arribat a la presidència de la Generalitat fent manifestació explícita i ferma del seu compromís personal amb la reforma de la cosa pública.