La misteriosa mort d'Ebrahim Raisi, el president de la República Islàmica de l'Iran, en un accident d'helicòpter en una zona muntanyosa del nord-oest de l'Iran, juntament amb el seu ministre d'Afers Exteriors, Hossein Amir-Abdollahian, complica el trencaclosques que és la lluita pel poder a l'Iran. La principal pregunta que es fan la majoria dels experts i observadors de l'Iran és si la mort sobtada d'Ebrahim Raisi crearà canvis o noves oportunitats pel que fa al procés de substitució del líder suprem de 85 anys, l'aiatol·là Ali Khamenei. De fet, tot i que els conservadors de la línia dura dominen totes les branques del poder, la mort sobtada de Raisi els crea un problema per trobar un nou candidat entre els veterans del règim islàmic que pugui ser alhora un home d'unitat i lleial al líder suprem. 

L'ofensiva sense precedents de drons i míssils de l'Iran contra Israel dissabte ha posat llum sobre la llarga guerra a l'ombra entre els dos països. Durant més de quatre dècades, Teheran i Tel-Aviv s'han enfrontat indirectament a través dels representants de l'Iran a l'Iraq, el Líban, Síria i el Iemen. Tot i que en el passat l'IRGC (l'exèrcit dels guàrdies de la revolució islàmica) ha ordenat a les seves milícies que comencin actes de terrorisme contra ciutadans i interessos israelians a la regió o més enllà, el règim iranià no ha admès mai haver estat involucrat directament en un conflicte amb l'Estat d'Israel. De la mateixa manera, Israel no va confirmar ni va negar el seu paper en els assassinats dels científics nuclears iranians, fa tres anys.

Fa trenta anys, mentre l'atenció del món se centrava en el sagnant conflicte a Iugoslàvia, els membres del Parlament de Txecoslovàquia, dividits nacionalment, van aprovar una llei que separava oficialment la República Txeca (Txèquia) i la República Eslovaca (Eslovàquia). El divorci de vellut, nom que es va donar a la divisió de Txecoslovàquia, va seguir la incruenta revolució de vellut que va enderrocar el règim comunista del país el 1989. Hi van participar líders polítics, com Václav Havel (president de Txecoslovàquia) i Vladimír Meciar (primer ministre d'Eslovàquia), que van tenir un paper crucial per guiar Txecoslovàquia a través del difícil procés de fragmentació. Tant la República Txeca com Eslovàquia van seguir els valors democràtics i van decidir desenvolupar i expressar pacíficament les seves identitats nacionals. No es van disparar trets ni es van saquejar ni destruir edificis públics. Tant la República Txeca com Eslovàquia es van incorporar a la UE el 2004 i es van alinear amb els valors europeus. La democràcia, més que el populisme o el nacionalisme, es va convertir en el cor dels dos països. Deu anys després de la fragmentació de Txecoslovàquia, el president Havel va afirmar en el seu discurs anual de Cap d'Any a la ràdio i la televisió estatal txeca l'any 2003: “No puc deixar de pensar que, per molt estrany que fos el que va passar aleshores, és una bona cosa que hagi passat”. Per descomptat, hi havia ànimes infelices a les dues parts, sobretot per l'absència de referèndum, però aquesta sensació de "malestar" no es va convertir en esclats violents i disturbis urbans.

Narges Mohammadi, el premi Nobel de la pau del 2023, és una figura coneguda a l'Iran. És una destacada activista pels drets humans i els drets de les dones al país, presa política durant bona part de les dues últimes dècades. Com a activista iraniana pels drets de les dones, Narges Mohammadi ha estat arrestada tretze vegades i condemnada cinc vegades per conspirar i difondre propaganda contra el règim iranià. Més enllà dels seus estudis com a enginyera, Mohammadi ha estat subdirectora del Centre de Defensors dels Drets Humans, una organització no governamental creada per Shirin Ebadi, que també va ser guardonada amb el premi Nobel de la pau l'any 2003, fa exactament vint anys. La lluita contra el hijab forçat i contra la pena de mort a l'Iran són algunes de les seves fites en l'àmbit dels drets humans.

En el discurs polític convencional contemporani és habitual considerar el populisme com un tipus d’organització política normal al nostre món. Però al cor d’aquesta acceptació universal del populisme hi ha un valor qüestionable. Per bé que el terme mateix de populisme ja conté la idea d’una plataforma política que promou els interessos del “poble” contra les elits, és evident que el populisme no es pot conciliar amb els dos principals requisits de la democràcia: una ciutadania lúcida i la responsabilitat política.

El 30 de gener es commemora el 75è aniversari de l'assassinat de Mahatma Gandhi, i, una vegada més, la idea de la no-violència acapara els focus. Però, més que mai, és una oportunitat per avaluar l'estatus teòric i pràctic de Mahatma Gandhi a l'Índia i al món. Tot i ser mal llegit i mal entès, el llegat de Gandhi viu 75 anys després de la seva mort. Avui, per a molts no indis, el seu nom és sinònim de viure en la veritat i de resistència civil. Com a tal, Mahatma Gandhi continua sent estudiat i pres en consideració per tota la gent d'arreu del món (inclosos els indis) compromesa amb la lluita per la llibertat i la democratització de les societats.

Fa tretze anys, el món va observar amb admiració les protestes pacífiques i no-violentes dels joves iranians després de les fraudulentes eleccions presidencials del juny del 2009 que van reelegir Mahmud Ahmadinejad com a president. Avui, una nova generació desafia les estructures ideològiques del règim teocràtic iranià. En les últimes setmanes, gent d'arreu del món ha estat testimoni del coratge i la resolució dels joves iranians, que han transformat la seva por a la dictadura iraniana en una ira social. Aquesta ira ha revitalitzat la societat civil iraniana i ha motivat políticament tots els iranians d'arreu del món. No és sorprenent que aquesta vegada el poble iranià no lluiti per rescatar els seus vots en unes eleccions presidencials o per protestar contra l'atur, la inflació i les dificultats econòmiques, sinó que està donant suport a les joves dones iranianes per recuperar els seus drets bàsics contra l'ús obligatori del hijab.

Les manifestacions que han tingut lloc fa poc a l’Iran arran de la mort de Mahsa Amini, la noia detinguda a Teheran per la policia de la moral, han desfermat un cop més la polèmica sobre l’actuació d’aquesta policia (que patrulla pels espais públics per fer complir la llei del vel i altres normes islàmiques) i sobre la situació de les dones a la República Islàmica de l’Iran. Des de la Revolució Islàmica del 1979 estan obligades per llei a portar un vel que els cobreixi el cap i el coll i els tapi els cabells. Tot i així, durant aquestes últimes dues dècades, a Teheran i altres ciutats importants cada vegada n’hi ha més que deixen que alguns flocs de cabells els surtin del vel com a forma de protesta. D'un temps ençà algunes iranianes comparteixen fotos en què les veiem traient-se el mocador per demostrar l’oposició a la llei del hijab, que els prohibeix ensenyar els cabells en públic.

El resultat de l'enfrontament entre Emmanuel Macron i Marine Le Pen a la segona volta de les eleccions presidencials a França és lluny d'estar escrit. Moltes personalitats polítiques d'esquerres i de dretes, com la socialista Anne Hidalgo, el comunista Fabien Roussel, la candidata dels republicans Valérie Pécresse i el candidat ecologista Yannick Jadot, han cridat a votar el president actual. No obstant això, el candidat de dretes Éric Zemmour, malgrat els seus desacords amb Marine Le Pen, ha demanat el vot per ella. No oblidem, però, que segons el càlcul dels vots de la primera volta, els electors francesos semblen inclinar-se generalment pels sentiments antiestablishment representats per líders polítics com Jean-Luc Mélenchon i Marine Le Pen. Molts analistes i periodistes creuen que una gran part dels votants francesos acabaran votant Macron a la segona volta, pel mateix motiu que a les eleccions presidencials del 2017, perquè per a ells la victòria de l'extrema dreta és insuportable. Però cal tenir en compte tots els que s'abstindran, votaran en blanc o votaran Le Pen.

Si es recorda el segle XX com el segle de les lluites civils per a la construcció de la democràcia, el segle XXI quedarà com el segle de la resistència civil per a la preservació de la democràcia. La majoria dels règims totalitaris, siguin feixistes o comunistes, han estat derrotats en els últims 80 anys, sigui per acció militar o per la revolució no-violenta dels ciutadans. No cal dir que la condició humana moderna ha anat inextricablement lligada a la capacitat d'individus o grups de marcar la diferència en el seu destí lluitant per la seva llibertat i el seu domini. Sens dubte, se'ls pot considerar homes i dones exemplars que lluiten per mantenir la seva democràcia sana i segura enmig de terribles sofriments personals.

Més de cinc mesos després de les eleccions presidencials de l'Iran del juny, les converses nuclears multilaterals van tornar a començar a Viena amb un nou equip negociador iranià. El negociador en cap de l'Iran, Ali Bagheri Kani, va presentar unes demandes que, de fet, cancel·laven els acords assolits en rondes anteriors de negociacions al juny sobre un Pla d'Acció Integral Conjunt (JCPOA) renovat. De fet, l'Iran va començar a superar els límits del JCPOA tant en l'emmagatzematge permès com en el nivell d'enriquiment un any després que l'administració de Donald Trump es retirés de l'acord, el maig del 2018, i comencés a imposar de nou sancions econòmiques.

El 2 d'octubre és l'aniversari del naixement de Gandhi. I, gairebé setanta-quatre anys després de la seva mort, cal dir que Gandhi continua sent el líder polític més conegut de l'Índia moderna. La talla de Gandhi com a figura històrica important es va confirmar amb l'èxit del seu moviment no-violent contra el domini britànic a l’Índia. Tot i això, el que fa que Gandhi sigui tan rellevant i significatiu per al nostre món és que el seu llegat polític i la seva importància filosòfica continuen inspirant milions de persones arreu del món a lluitar contra la desigualtat, la injustícia i els errors històrics. El que distingeix Gandhi de tots els polítics del món actual no és només la seva senzillesa i honestedat, que s’han convertit en característiques rares per a molts homes i dones que pretenen representar les nostres voluntats i desitjos a tot el món, sinó també la seva creença en el creixement moral de humanitat. En un món com el nostre, que pateix d’immaduresa de la política i els polítics, ja sigui en situacions tiràniques com les de l’Afganistan, Birmània, Síria, etc. o en democràcies com els EUA, Espanya, Polònia o l’Índia, llegir Gandhi com a lliçó de maduresa política és una imperatiu ètic. Per definició, i no estranyament, Gandhi no creia en cap divorci entre política i ètica.

Les imatges escruixidores d’afganesos aferrats al buc d'un avió de les Forces Aèries dels Estats Units en un intent desesperat de fugir de l’Afganistan recorden la caiguda de Saigon i les horribles escenes de diplomàtics nord-americans evacuats amb helicòpter deixant enrere partidaris que s'esllanguirien als camps de reeducació. Hem de preguntar-nos: qui és el responsable del retorn dels talibans i d’un nou augment de la barbàrie en nom d’Al·là a l’Afganistan? En el discurs desafiant amb què justificava la seva política, el president Biden va ometre convenientment qualsevol reconeixement de la seva responsabilitat en aquest desenllaç desastrós. Va culpar el govern i l'exèrcit afganesos de tots els problemes. I segurament l’administració de Biden no està lliure de culpa pel caos actual a l’Afganistan, però s’ha de reconèixer que un cop Trump i Khalilzad van firmar aquell desastrós acord unilateral amb els talibans, el destí de l’Afganistan va quedar segellat. Només era qüestió de temps. Si mantenir-hi 2.500 o 5.000 soldats nord-americans, o un de sol, hauria fet cap diferència és un tipus d'especulació subjecta a conjectures. Això no vol dir que la decisió de retirar soldats nord-americans fos errònia per se, sinó que, evidentment, la planificació de l'operació va ser inadequada. Com és habitual, moltes persones innocents van quedar enrere. Certament, va haver-hi un fracàs moral en el fet d'ajudar a marxar el màxim possible d'afganesos que havien donat suport a la intervenció dels EUA i a la seva presència militar a l’Afganistan. La caiguda del govern afganès era previsible. La rendició als talibans va anar guanyant ritme lentament després de l’acord de Doha, però va començar a fer-se més evident tan bon punt el president Biden va anunciar a l’abril que les forces nord-americanes es retirarien de l’Afganistan.

Les eleccions presidencials de l'Iran d'aquest divendres són les tretzenes des de la Revolució Iraniana del 1979 i la caiguda del règim de Pahlavi. Com en totes les eleccions a l'Iran, bona part dels potencials candidats van ser vetats per la línia conservadora més dura del Consell de Guardians, els membres del qual estan directament i indirectament seleccionats pel líder suprem iranià, l’aiatol·là Ali Kahmenei. De les 529 persones que es van registrar per presentar-se als comicis, només set candidats van ser aprovats pel Consell de Guardians de l'Iran. Entre els vetats hi ha l'expresident Mahmud Ahmadinejad i el president del Parlament, Ali Larijani.

Els enfrontaments recents entre joves palestins i israelians a Jerusalem i a la Cisjordània ocupada ens tornen a recordar per què és tan important entendre que el repte d'aconseguir la pau en aquesta regió del món és en realitat el repte de tots els que hem estat testimonis durant els últims 70 anys d’un conflicte assassí i horrible entre àrabs i jueus. Negar-se a matar o a legitimar l'assassinat és el punt de partida cap al qual apuntar la reconciliació palestino-israeliana. La pregunta que cal fer aquí és: els israelians i els palestins ¿es poden percebre a si mateixos com a autors de la violència, així com se'n perceben com a víctimes? Un pare o una mare israelians ¿es poden imaginar que la vida d'un nen palestí és tan valuosa com la dels seus fills? Un palestí ¿pot tenir el mateix sentit de l’horror, el fàstic i el dolor quan veu la imatge de nens israelians a qui els coets o els suïcides han fet esclatar en trossos? Per respondre a aquestes preguntes cal que palestins i israelians reconeguin la seva humanitat comuna i valors compartits, més enllà de reivindicar-se contínuament com a víctimes i més enllà d’una tendència persistent a culpar l’altre. Tots aquests són símptomes d’una por persistent d'acceptar les accions errònies que serveixen per perpetuar i aprofundir la guerra entre les dues nacions. Els homes i les dones que tenen por no poden concebre cap objectiu ni cap bé concret més enllà del simple instint de supervivència. La por converteix en desconeguda gent que hauria de ser amiga, perquè odiem allò que temem. La persona temorosa no pot estimar, desitjar ni esperar. Potser és massa tenir esperances que una comunitat, un estat o, de fet, fins i tot un individu aïllat pugui admetre que s’equivoca. Però tenir esperances ja és un pas endavant.

El drama que està experimentant la població índia en relació amb la pandèmia del covid-19 ha sigut àmpliament cobert pels mitjans de comunicació internacionals. Això ha contribuït a la mobilització de l’opinió pública i a les intervencions de les organitzacions humanitàries. Les imatges de persones que moren a les portes dels hospitals per falta de llits, medicaments i oxigen són terrorífiques i recorden catàstrofes humanitàries com les de Biafra i Darfur. Durant les últimes setmanes, els que som a l’Índia hem sigut testimonis d’imatges esgarrifoses d’un poble que pateix. Hem sentit contínuament sirenes d’ambulàncies que transportaven cossos. També hem vist imatges delirants de crematoris plens a vessar, en funcionament de sol a sol. Hem sentit la pudor dels cossos carbonitzats i els planys de les famílies afligides. L’escassetat d’oxigen i la desorganització d’hospitals i ambulàncies són particularment visibles i han agafat proporcions tràgiques per a aquesta desgraciada població que cada dia compta les seves morts per minuts. Així doncs, es pot dir que l’Índia feliç s’ha convertit de sobte en una imatge del judici final.

El 1991, quan li van donar el premi Nobel de la Pau, Aung San Suu Kyi estava sota arrest domiciliari a Birmània i no va poder pronunciar el seu discurs d’acceptació fins 21 anys més tard. Aleshores va afirmar que, al concedir-li el premi, el Comitè Noruec del Nobel reconeixia que “els oprimits i aïllats de Birmània també formen part del món, reconeixia la unicitat de la humanitat”. És irònic que la mateixa Suu Kyi que ha fet els ulls grossos davant del sofriment dels musulmans rohingyes del seu país torni a estar, trenta anys després, sota arrest domiciliari per ordre de la junta militar de Birmània. Setmanes de manifestacions no-violentes i una duríssima repressió han sacsejat l’estat birmà després del cop militar de l’1 de febrer, que ha tornat a instaurar un règim militar després d’uns quants anys de democràcia tutelada.

La tràgica experiència de la pandèmia del coronavirus ens ha demostrat que en el món actual la solidaritat entre individus i països no és un esdeveniment qualsevol, sinó un exercici moral d’importància vital per a la humanitat. Per tant, homenatjar Mahatma Gandhi setanta-tres anys després del seu assassinat no és una cerimònia de commemoració insignificant, sinó una qüestió urgent i candent de convivència i diàleg entre els membres de la raça humana. És en aquest marc que llegim i practiquem les idees gandhianes en el nostre món. És difícil dir quina part d’aquest cànon gandhià està a l’abast de l’ampli espectre de les generacions més joves. Però no es pot negar que llegir Gandhi i portar a la pràctica les seves idees avui és absolutament essencial per a la solidaritat humana en un món cruelment ferit i dividit per la pandèmia recent.

L'assassinat del científic nuclear iranià Mohsen Fakhrizadeh no només ha deixat al descobert la vulnerabilitat de la intel·ligència militar iraniana, sinó que també ha suscitat una sèrie d’interrogants sobre el futur de les relacions entre l’Iran i els EUA després de l'elecció recent de Joe Biden com a president. Són molts els que, a l’Iran i a tot el món, han assenyalat amb el dit els serveis israelians d’intel·ligència, el Mossad, de qui se sospita que va matar diversos científics nuclears iranians entre el 2010 i el 2012. No cal dir que, des del punt de vista del Mossad, Fakhrizadeh era el cervell de la militarització del programa nuclear iranià i, per tant, representava una imminent amenaça per a la seguretat d’Israel. No oblidem que, el maig del 2018, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va esmentar el seu nom durant una conferència de premsa en què va mostrar uns documents sobre el programa nuclear iranià robats en secret. No és sorprenent que el president Donald Trump hagi retuitat un missatge de l'escriptor israelià Yossi Melman en què s’afirma que l'assassinat de Fakhrizadeh és un “cop psicològic i professional” per a l'Iran. Pel que fa al president electe, Joe Biden, no ha dit ni mitja paraula sobre el tema. Si manté aquest silenci no és perquè no vulgui interferir en els afers presidencials fins al gener del 2021, quan prengui possessió del càrrec. La veritat és més senzilla: l’assassinat de Fakhrizadeh podria fàcilment perjudicar i erosionar les esperances d’un futur diàleg amb la República Islàmica de l’Iran.

Fa gairebé sis anys, el 7 de gener del 2015, dos jihadistes francesos, els germans Kouachi, van assassinar vuit empleats del diari satíric Charlie Hebdo, van ferir onze persones i es van escapar després de cridar: “Hem venjat el profeta”. Aquell mateix dia, molts francesos es van reunir a la plaça de la Bastilla i van brandar el Tractat sobre la tolerància de Voltaire, que es va convertir immediatament en el llibre francès més venut. En les últimes setmanes, França ha sigut testimoni d’una nova onada d’atacs terroristes en nom del fonamentalisme islàmic, que ha segat vides innocents de la manera més horrible. L’esfereïdora decapitació del benintencionat professor Samuel Paty el 16 d’octubre, un atac similar contra una dona de 60 anys i dos més a la catedral de Notre-Dame de Niça dues setmanes després van ser actes de violència i fanatisme premeditats. En el seu homenatge a la memòria de Samuel Paty, el president francès, Emmanuel Macron, es va referir indirectament a Voltaire i va subratllar que “la Il·lustració no deixarà de brillar mai”.