Hi ha sentències tramposes i sentències que en si mateixes són una trampa. La sentència del Tribunal Suprem que condemna el fiscal general és de les segones. Aquest tribunal, fent gala de la gran preparació i de l'alt nivell jurídic d'alguns dels seus membres, ha redactat una decisió en aparença tècnicament sòlida, però que s'equivoca quan va a l'essència del que ha de resoldre.

La decisió del Tribunal Suprem d'acceptar la querella presentada contra el fiscal general de l'Estat pot ser jurídicament correcta, però resulta escandalosa políticament. Són dues afirmacions aparentment contradictòries però que encaixen per poc que s'entri en els detalls.

El Tribunal Suprem espanyol, mitjançant un extravagant pronunciament, ha deixat pràcticament sense efectes una llei acabada d’aprovar per les Corts espanyoles. No es tracta d'una llei qualsevol, sinó de la norma més transcendent d'aquesta legislatura i una de les més importants aprovades els últims anys pel Congrés dels Diputats: la llei d'amnistia.

Després de molts mesos de discussió i una tramitació procel·losa, la llei d'amnistia ja té obertes les portes del BOE. Sens dubte és el final d'un procés difícil, però també l'inici d'un altre de nou. Perquè les lleis, per molt ben lligades que semblin i per molt ben escrites que estiguin, no s'apliquen soles. Cal l'acte de voluntat d'un jutge que ho ordeni.

Per fi coneixem el text de la llei d'amnistia. Després de mesos de debat públic en el buit, ja és possible fer-se una idea exacta de com es concretarà la polèmica mesura pactada per facilitar la investidura de Pedro Sánchez. Segur que disposar d'un projecte de norma no canviarà la postura de tant jurista de part que ja havia decidit que estaria a favor o en contra de la llei. Els nostres jutges, sense anar més lluny, ja s'hi havien pronunciat públicament en contra sense necessitat de saber de què anava, així que poc els importarà el que digui finalment.

Seguir les propostes de reforma del Codi Penal recorda aquests dies el Carrusel Deportivo dels diumenges de la nostra infància. Cal estar atent al minut i resultat. I a vegades ni així n'estem assabentats. De cop, el govern vol eliminar el delicte de sedició, rebaixar parcialment les penes en el de malversació i arreglar el desgavell de la llei del només sí és sí. I cada dia ho fa de manera diferent.

El dret, com a organització social, es basa en dues premisses: certesa i igualtat. Davant de les societats que es basen en l’arbitrarietat dels poderosos o la força bruta, el dret ofereix aquests dos avantatges essencials. Permet regir-nos a través de normes que són les mateixes per a tots i que podem conèixer per endavant. Aquesta objectivitat és la que ens dona tranquil·litat i permet que ens reconeguem com a ciutadans i ciutadanes.

La detenció de l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont a l'arribar en avió a l'aeroport italià de l'Alguer va donar origen a nombroses teories sobre la intervenció que hi havia tingut l'estat espanyol. Possiblement mai arribarem a assabentar-nos de si efectivament hi va haver comunicacions policials o d'intel·ligència advertint del viatge des de Bèlgica i promovent l'acció policial italiana. Més difícil encara serà saber si darrere d'aquest arrest hi havia la mà d'algun jutge espanyol. Tot això, sense ser descartable, es quedarà en una mera hipòtesi més o menys conspirativa en la qual no val la pena gastar temps.

El Tribunal Suprem s'ha pronunciat sobre l'indult als presos del Procés i no hi ha hagut sorpreses. Aquest òrgan judicial ens té acostumats a una bel·ligerància contra els independentistes catalans que excedeix el que és jurídic i es manifesta fins i tot en interpretacions creatives de la llei quan no és prou dura per castigar-los. Així que absolutament ningú esperava un informe favorable en aquest tema. Tot i això, el text de la resolució no deixa de ser sorprenent.

la Constitució espanyola sosté que les penes privatives de llibertat estaran orientades cap a la reeducació i reinserció social. Després de la dura experiència de la dictadura, els optimistes constituents de 1978 somiaven amb acabar amb l'ús de la presó com a instrument de repressió.

L’Audiència Nacional ha absolt el major Trapero i la cúpula dels Mossos dels esdeveniments al voltant de l’1 d’octubre del 2017. Es tracta d’una sentència importantíssima. Els jutges van molt més enllà d’excloure qualsevol col·laboració dels acusats i de la policia autonòmica en els actes d’aquells dies, i venen a presentar-nos un relat dels fets significativament diferent del que apareix a la sentència del Tribunal Suprem, que va condemnar a duríssimes penes de presó els dirigents del Procés.

Es compleixen deu anys de la sentència més transcendent del nostre Tribunal Constitucional. La que va jutjar l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 i va anul·lar alguns dels seus articles. Possiblement també és la més transcendent de tota la nostra història constitucional.

L'activista català Jordi Cuixart acaba de recórrer davant el Tribunal Constitucional la sentència que l'octubre passat el va condemnar a nou anys de presó. La del judici pel procés sobiranista català.

El 1975 Peter Schneider va publicar un llibre, que va aconseguir certa fama, titulat Ya eres un enemigo de la Constitución. Narrava els excessos de la “legalitat fanàtica” a la República Federal d’Alemanya de l’època, exemplificats en la persecució contra un professor universitari, el professor Klef. Un dia, aquest professor va tenir l’ocurrència de comentar davant d’uns col·legues que el fet que una llei sigui aprovada per la majoria del Parlament no vol dir que tingui el suport de la majoria del poble. Sembla que posa en dubte un principi de la Constitució alemanya i entre els seus interlocutors salta l’alarma. A partir d’aquí es posa en marxa tota una maquinària contra els que dubten de la democràcia. Les autoritats intenten demostrar que el professor participa en manifestacions no autoritzades o desenvolupa cert activisme d’esquerres, i acaben per declarar-lo formalment enemic de la Constitució.