S’està parlant molt aquests dies del robatori espectacular que hi ha hagut al Louvre, el museu més emblemàtic de París i un dels més freqüentats d’Europa i del món. Els mateixos responsables polítics francesos han dit que aquest incident ha posat el país en ridícul perquè mostra una manca de previsió i de seguretat per part de les autoritats, no només del museu, sinó més enllà, ja que es tracta d’una institució pública. De fet, una de les hipòtesis sobre els motius del robatori –a part del més evident, l’afany de lucre– és que respondria a una “ingerència estrangera” per desestabilitzar França i, de retruc, Europa. Sabem que Rússia està fent una política agressiva en aquest sentit, però de moment s’ha limitat a ciberatacs, i aquesta teoria sembla una mica conspiranoica.

Dimecres passat, 10 de setembre, a Europa els ulls estaven posats en França. Després de l’expectació que va despertar l’anunci de mobilitzacions sota el lema “Bloquegem-ho tot”, quin balanç se’n pot fer? En resum, podríem dir que el moviment no va tenir l’èxit que desitjaven els que el van convocar, ja que no va aconseguir aturar el país: hi va haver retards en el transport públic, però la massiva i contundent intervenció policial va impedir que es tallessin grans eixos, com era la intenció dels manifestants.

Arran de la victòria de Donald Trump i de l’avenç de l’extrema dreta arreu d’Europa, s’ha estès l’opinió que els moviments polítics d’esquerra, o almenys alguns, han contribuït involuntàriament a aquesta tendència. Des de la mateixa esquerra, i no és casual, sovint s’atribueix aquesta responsabilitat al feminisme o, més generalment, al wokisme, terme burleta que engloba també les teories crítiques sobre la raça i el descolonialisme. La idea és que les reivindicacions d’aquests moviments –que són o haurien de ser essencials per al progressisme esquerrà– van massa lluny i han provocat, doncs, un efecte pervers o un backlash, un altre terme importat del món anglòfon. Amb una imatge diferent, parlaríem de l’efecte bumerang, artefacte que pot colpejar amb força qui l’ha llançat. Un altre argument és que determinades reclamacions, que es consideren exagerades (com totes les relacionades amb la fluïdesa del gènere i la qüestió trans), posen en perill els drets adquirits per la lluita obrera o pels governs d’esquerra. 

S’ha escrit molt, ja, del cas Pelicot, el d’aquest marit, pare i avi en aparença amant de la seva família que està sent jutjat per haver disposat, durant deu anys, del cos de la seva dona inconscient per oferir-lo a violadors desconeguts. S’ha qualificat Dominique Pelicot d’“enigma”, de “delinqüent execrable”, de “monstre”, d’exemple paradigmàtic de la “masculinitat tòxica”... Ell mateix ha admès la seva culpabilitat, tot i trobar raons que li semblen explicar els seus actes i, en part, doncs, pal·liar-ne la gravetat. Fent seva de manera esfereïdora la cèlebre frase de Simone de Beauvoir, ha dit que “no es neix pervers, sinó que s’arriba a ser-ho”. Com intenta demostrar la seva defensa i les d’altres acusats en el mateix judici, diu que va patir maltractament i abusos durant la seva infància, que allò que el movia era una “addicció”, que no odiava la seva dona sinó que l’“estimava malament” o que ella el deixava sol amb una certa freqüència per visitar els seus nets a París, entre altres excuses més o menys elaborades que anirem sentint a mesura que avanci el judici. Com es fa sovint en aquests casos (només cal veure el tractament que certs mitjans donen ara mateix a un futbolista condemnat per violació que necessita “oblidar” el tràngol de la presó i el judici fent vacances de luxe amb la seva dona), els acusats es presenten com a víctimes, sigui del seu propi entorn, de la premsa, de les xarxes socials o del “sistema”.

Les valoracions de la cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de París han estat molt diverses, des de la celebració entusiasta fins al repudi absolut. El diari francès Libération qualificava la cerimònia de “pam i pipa” a l’extrema dreta, i és cert que alguns protagonistes i certes escenes de l’acte han provocat les ires dels conservadors. Fins i tot els bisbes francesos han corregut a queixar-se de la mofa que, segons ells, s’ha fet del cristianisme en una paròdia de El Sant Sopar de Leonardo, amb models d’estètica queer, al ritme de la DJ i activista “transmaricabollo” Barbara Butch. 

Tot i que l’extrema dreta ha guanyat posicions a molts països en les recents eleccions europees, és a França on la seva victòria aclaparadora ha provocat conseqüències immediates en la política nacional, ja que el mateix vespre de diumenge Macron va anunciar la dissolució de l’Assemblea Nacional i la convocatòria d’eleccions legislatives.

Poc després de l’aprovació parlamentària de la polèmica llei sobre la immigració a França, el president de la República Francesa, Emmanuel Macron, va participar en un programa de televisió en què va respondre les preguntes dels periodistes durant dues hores. Macron, que domina la retòrica i té tanta presència escènica com Pedro Sánchez, si no més, hi desplega sense complexos una argumentació bàsicament igual que la de la dreta i l’extrema dreta francesa, espanyola, catalana i internacional.

Sembla que el país europeu on el conflicte entre Israel i Hamàs es fa sentir amb més força és França. Tothom sap que aquestes darreres setmanes hi ha hagut nombroses amenaces de bomba que han forçat a desallotjar el Museu del Louvre, el Palau de Versalles i diversos aeroports, i el centre de París està sotmès a una vigilància armada per part de policies i militars. Però segons el ministre de l’Interior, la conseqüència més greu –ja que, de moment, la majoria d’aquestes amenaces les han fet menors d’edat amb ganes de “broma”– ha estat l’assassinat del professor Dominique Bernard, a Arràs, en mans d’un jove “radicalitzat”, de família musulmana procedent d’una exrepública soviètica veïna de Txetxènia.

La flamant regidora de Cultura de l’Ajuntament de Valdemorillo (localitat madrilenya prop d'El Escorial), de Vox, ha estrenat el càrrec amb polèmica, ja que ha desprogramat la representació d’Orlando, una obra de teatre basada en la novel·la del mateix títol de Virginia Woolf. La companyia, que l’ha representat amb èxit de públic i crítica des de fa ja uns anys, se sent objecte de censura i, en efecte, sembla l’explicació més lògica, ja que algú li deu haver dit a la senyora regidora que Orlando és un personatge nascut i criat com a home que es transforma en dona. Potser el que no li han dit és que és una de les grans novel·les del segle vint, publicada el 1928 i, per tant, ja tot un clàssic, que la seva primera traducció al castellà la va fer Jorge Luis Borges, que és “una meravellosa carta d’amor” (frase potser apòcrifa atribuïda al mateix Borges), que fa una descripció riquíssima d’algunes de les èpoques més destacades de la història d’Anglaterra i d’Europa (Orlando no només canvia de sexe-gènere, sinó que viu durant segles), entre moltes altres qualitats excepcionals de l’obra. 

Arran del cas recent –i difícil de justificar– d’una coneguda figura mediàtica, s’ha posat de nou sobre la taula la qüestió de la gestació subrogada, que es coneix com a “ventres de lloguer”. La reacció de la ministra d’Igualtat ha estat clara: ha recordat que la nova proposta de llei sobre drets sexuals i reproductius classifica aquesta pràctica com a “violència contra les dones”, aquestes dones que “lloguen” el seu ventre, únicament motivades, diu també Irene Montero, per la pobresa i la precarietat en què malviuen. Fins i tot sense entrar en els aspectes ètics de la gestació per substitució, que és el terme que empra la llei, em sembla que, com a mínim dins dels feminismes, caldria erradicar la denominació despectiva de “ventre de lloguer”, perquè carrega la responsabilitat d’una pràctica considerada nefasta sobre aquestes dones presentades com a víctimes explotades, indefenses i sense veu. L’expressió objectualitza, a més, els seus cossos.

Des de fa uns dies, l’oceà cinèfil està agitat per la llista de les “100 millors pel·lícules de la història del cinema” que ha publicat la prestigiosa revista britànica Sight and Sound, després d’haver consultat més de 1.600 especialistes. La tempesta ha estat provocada per la pel·lícula que figura al primer lloc: Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles, de Chantal Akerman. L’ARA se n’ha fet ressò en un article que cita diverses persones expertes, algunes de les quals han participat en la votació.

Encara que les enquestes indiquen que Emmanuel Macron sortirà guanyador de la segona volta de les eleccions presidencials franceses, que enfronten el president sortint amb la candidata d’extrema dreta Marine Le Pen, el resultat es presenta més incert que fa cinc anys. Aquesta incertesa es deu al fet que l’abstenció perjudicaria més Macron, que, durant la seva presidència, ha tirat endavant unes polítiques de caràcter molt més conservador i neoliberal que el que havia promès al seu programa. Com és ben sabut, ha imposat una reforma laboral que li ha costat no poques manifestacions i vagues, i que pretén culminar amb un impopular endarreriment de l’edat de jubilació. 

A Catalunya, el debat actual sobre l’anomenat llenguatge inclusiu o no sexista s’ha barrejat amb el temor, ben fonamentat, a la progressiva desaparició del català, tal com sembla que mostra l’ús d’aquesta llengua al món educatiu. Però, al meu entendre, es tracta de dues discussions que caldria separar. Que el català sigui una llengua minoritzada i fins i tot, en alguns àmbits, encara perseguida, l’ús de la qual cal fomentar, no vol dir que l’hàgim de tractar com a una persona malalta i afeblida.

Avui dia no s’acostuma a relacionar la traducció amb la violència, tal com explica molt bé Tiphaine Samoyault al seu assaig titulat, precisament, Traduction et violence. La darrera setmana, però, ha estat una excepció arran de la polèmica que ha aixecat, a Europa, la tria de les persones que han de traduir The hill we climb d’Amanda Gorman.

Una de les reivindicacions més importants del feminisme dels anys setanta era la d’una “revolució sexual”. Cinquanta anys més tard, ¿podem dir que aquesta revolució ha tingut lloc? Tal com ha mostrat el moviment MeToo i el més recent sorgit a França, Me Too Inceste, els assetjaments i abusos sexuals, sobretot a dones i a menors, continuen ben vius cinquanta anys després que el feminisme comencés a denunciar-los. Aquesta violència sexual és transversal i afecta les institucions que haurien de tenir els estàndards ètics més alts, com les religioses o les educatives (el reportatge de l’ARA de diumenge passat sobre els abusos de certs professors a l’Institut del Teatre n’és un exemple). A banda de la violència que han hagut de suportar les persones que n’han estat objecte, la tolerància col·lectiva envers aquestes conductes demostra fins a quin punt estaven normalitzades, i potser encara, en bona part, ho continuen estant, almenys fins que van començar aquestes accions col·lectives. 

L’aparició del llibre La familia grande de Camille Kouchner, que acusa el seu padrastre d’haver violat repetidament el seu germà bessó quan aquest era adolescent, ha caigut com una bomba a França. No és el primer testimoni publicat sobre violències sexuals a menors que es poden qualificar d’incest, però que ara hagi provocat un impacte sense precedents –que ha impulsat fins i tot el Senat francès a reprendre la deliberació sobre l’adopció de més mesures legals per protegir els infants– no és per atzar sinó que respon a diversos motius. 

Pocs dies després de l’assassinat del professor Samuel Paty, que havia dedicat una classe a debatre la llibertat d’expressió amb el seu alumnat adolescent i va ser castigat per això de la manera més cruel i absurda, el ministre d’Educació francès, Jean-Michel Blanquer, va tirar llenya al foc tot acusant una part del professorat universitari de “complicitat intel·lectual amb el terrorisme”. Concretament, el ministre va apuntar contra el que va anomenar les “teories indigenistes” que, segons ell, “triomfen a les universitats” i contra les “tesis interseccionals” que impulsen l’essencialització de les identitats i de les comunitats.