La burocràcia és, o hauria de ser, una forma organitzada de relació amb l’administració. En si mateixa aquesta forma organitzativa el que pretén, en origen, és dotar de metodologia i racionalitzar els diferents processos administratius per guanyar eficàcia i agilitat, però actualment, a la llum dels fets, ha acabat sent un llast per a la ciutadania. Una carrera d’obstacles per a la majoria de la gent, especialment per a aquelles persones més vulnerables, però també per a les entitats del tercer sector social que donem cobertura a moltes de les necessitats.

A l'últim Informe d’indicadors socials de Catalunya (INSOCAT), que ECAS publica periòdicament, es destaca que l’índex de pobresa o exclusió a Catalunya ha pujat fins al 26,3% de la població i que les polítiques públiques no cobreixen les necessitats ni n’aborden les causes de forma estructural.

Aquests dies fa quatre anys vèiem com s'obria una finestra d'esperança per acabar amb una pobresa estructural que no parava de créixer. El setembre del 2017 entrava en vigor la renda garantida de ciutadania, aprovada pel Parlament per unanimitat. Una ajuda de 564 euros mensuals que aniria augmentant progressivament fins als 664 euros mensuals l’any 2020, i que hauria de permetre a tota la ciutadania de Catalunya fer-se càrrec de les despeses essencials pel manteniment propi o de les persones integrants de la seva unitat familiar o de convivència. Una renda que havia de garantir uns ingressos mínims a tothom que estava sota el llindar de la pobresa, i que per tant havia d'assegurar una vida digna per a tothom.

Sovint l’assetjament i els abusos sexuals en entorns laborals o estudiantils són un tema negat o força invisibilitzat. Sovint es dubta de les persones i es parla de línies fines. És cert que en els darrers anys s’han fet avenços importants a nivell legislatiu i això ha comportat que empreses i institucions es dotin de plans d’igualtat i de diversitat i protocols contra les violències de gènere a l’espai públic, en activitats d’oci o a l'entorn laboral.

L’any ha començat amb tres persones sense llar mortes al carrer. Ha passat en els pitjors dies de l’hivern i tothom s’ha posat les mans al cap, com si això no succeís la resta de l’any, com si la duresa de viure al carrer només fos visible quan fa molt fred (o quan fa molta calor) i com si únicament s’arrenqués una reacció quan es donen situacions extremes. La seva mort és el senyal inequívoc que s’ha fallat a les persones, el resultat d’un fracàs col·lectiu i l’evidència clara de la vulneració de drets fonamentals com l’habitatge, la salut o la seguretat. 

Fa anys que parlem de la necessitat de dotar de perspectives diverses les polítiques públiques per poder donar resposta real a les necessitats que es plantegen. Això, pel que fa a les polítiques socials, és un enfocament del tot necessari. La perspectiva de la diversitat es fa imprescindible per enfocar una realitat complexa, i més en l’actual context de crisi sanitària, econòmica i social. La perspectiva de gènere és, també en aquest context, una demanda mai prou atesa que, amb els treballs d’atenció i cura al centre de la pandèmia, esdevé vital i insubstituïble.

És evident que l’era de la modernitat i la globalitat en què estem immersos és, al mateix temps, una era de gran inestabilitat, volatilitat i retrocés en molts sentits. Els grans avenços tecnològics o científics dels últims temps, que han millorat tant la nostra qualitat de vida en molts aspectes, no han vingut acompanyats de grans avenços en les respostes als canvis socials, polítics i culturals que paral·lelament s’han anat esdevenint. Aquests canvis han donat peu a noves necessitats i nous reptes globals i locals, i han generat un creixent individualisme que s’ha anat instal·lant gairebé de manera inherent a les nostres societats, que ha situat l’individu com a protagonista i objecte de l’acció social, prioritzant l’interès del bé propi al del bé comú.